tractar amb gent difícil

Llegeixo, a Dealing with Difficult People, de Roy Lilley (Kogan Page Limited 2006), que la raó per la qual tenim problemes a la feina és que ens permetem ser enganxats emocionalment. Què ens fa estar enganxats emocionalment a la gent difícil? Vet aquí les males creences que ens fan que topem amb ells:

- He de ser estimat o acceptat per tothom.
- He de ser perfecte en tot allò que faig.
- Tothom amb qui treballo o visc ha de ser perfecte.
- Puc tenir una mica de control sobre el que em passa.
- És més fàcil evitar les dificultats i les responsabilitats que encarar-les.
- Els desacords i els conflictes sempre s’han d’evitar.
- La gent, inclòs jo, no canviem mai.
- Algunes persones són sempre bones; altres sempre dolentes.
- El món hauria de ser perfecte, i és terrible i catastròfic quan no ho és.
- La gent és fràgil i necessita ser protegida de la veritat.
- Els altres existeixen per a fer-me feliç, i jo no puc ser feliç a no ser que els altres me’n facin.
- Les crisis són sempre destructives; no en pot venir cap bé.
- En algun lloc hi ha la feina perfecta, la solució perfecta, la parella perfecta; necessito buscar-les.
- Jo no hauria de tenir problemes. Si en tinc, vol dir que sóc incompetent.

Al llibre, també es repeteix que no ens agafem res personalment. I que hi ha set personalitats difícils a qualsevol àmbit de treball. Totes set porten problemes, però que, com que els companys de treball no es trien i cal treballar amb ells tant si volem com si no, hi ha alguns consells bàsics per sortir-nos-en amb la nostra. El lema del llibre és: "no hi ha cap persona difícil, només hi ha gent que hem d’aprendre a tractar". Resumeixo les personalitats i els consells que dóna a continuació:

1. ELS HOSTILS, AGRESSIUS, BEL·LIGERANTS i OFENSIUS

Són els més alarmants i abominables perquè sovint gallegen i són uns monstres del control. Es poden subdividir en tres tipus:

a) ELS TANCS SHERMAN: Representen el que una personalitat hostil fa: surten carregant, són abusius, intimidatoris i aclaparadors. Ataquen comportaments individuals i característiques personals; bombardegen amb crítiques i arguments implacables; aconsegueixen els seus objectius a curt termini, però a costa de perdre amics i d’erosionar a llarg termini les relacions personals. També, tenen una necessitat imperiosa de manifestar-se a si mateixos i als altres que el seu punt de vista del món és el correcte. Així, tenen un fort sentit de com han d’actuar els altres, i no tenen por de dir-ho. La millor arma dels Tancs Sherman és l’agressivitat i la confiança. El lema bàsic d’un Tanc Sherman és: “si jo puc donar a entendre que tu ets dèbil, vacil·lant o equívoc, aleshores jo semblaré, a mi i als altres, fort i segur”.

Respostes que els hem de donar:

- Donar-los temps perquè s’esgotin.
- No preocupar-se a ser educat; fer-ho a la manera que es pugui.
- Cridar la seva atenció, anomenant-los pel nom o aixecant-se o asseient-se deliberadament.
- Fer-los seure és una bona idea.
- Mantenir el contacte amb la mirada.
- Dir les pròpies idees vigorosament.
- No discutir amb el que l’altre diu o tracta de dir.
- Estar preparat per a ser simpàtic.

b) ELS FRANCTIRADORS: No fan tant mal com els Tancs Sherman, però també són mortals. Prefereixen un atansament a cobert. Rere una façana de simpatia, sempre ataquen amb llançaments a l’atzar, l’ús d’insinuacions i bromes verinoses. Són uns constrenyedors socials perquè creen un lloc protegit des del qual poden atacar els objectius amb ira o enveja. Aparellen els seus míssils verbals amb senyals no verbals d’alegria i amistat; això crea una situació on cada contestació que se’ls dóna pot semblar un acte agressiu, la qual cosa fa que hom sembli qui ataca quan realment hom s’està defensant. Com els Tancs Sherman, els Franctiradors pensen que queden bé fent quedar els altres malament. Tenen un fort sentit del que els altres han de fer, però els seus comentaris feridors sovint allunyen més els companys que no pas donen bons resultats.

Respostes que els hem de donar:

- No mantenir cap convenció social.
- Proveir-los amb una alternativa per a rebatre directament.
- No centrar-se en el seu punt de vista, procurar comprometre a tothom.
- Moure’s ràpid per a solucionar cap problema que sorgeixi d’imprevist.
- Prevenir el Franctirador fent reunions regulars que tractin problemes-solucions.
- Si s’és testimoni d’una situació amb un Franctirador, dir-ho clar i fer que pari.

c) ELS EXPLOSIUS: Es caracteritzen per atacs de còlera que semblen sota control. Les enrabiades sobresurten de cop a les converses i les tertúlies que semblen començar amistosament, i neixen quan els Explosius se senten físicament o psíquicament ferits. En la majoria dels casos aquesta resposta fatal és primer amb ira i després amb culpes i recels.

Respostes que els hem de donar:

- Donar-los temps perquè s’esgotin ells mateixos.
- Si no s’esgoten, aturar l’enrabiada amb una frase neutra com: “Prou.”
- Mostrar-los que un se’ls pren seriosament.
- Si és possible, prendre un respir i parlar amb ells en privat.

2. ELS RONDINAIRES i ELS GEMEGOSOS

Els Rondinaires es queixen per no-res però mai no actuen ni canvien res. És com si els agradés tenir sempre alguna cosa per queixar-se. No tenen queixes importants. A vegades fan una queixa d’un problema real, però no tenen cap interès per solucionar el problema. Les queixes constants fan que la gent que hi ha al voltant se sentin a la defensiva. Els Rondinaires es veuen a ells mateixos com a individus sense poder, preceptius i perfectes: això fa que converteixin un problema fàcil en una queixa. El seu sentiment d’impotència fa que ells pensin que no poden canviar res, i per això pensen que és millor queixar-se als qui ells pensen que poden canviar les coses. La seva actitud preceptiva els dóna el recte sentit de com han de ser les coses, i qualsevol desviació d’aquest sentit produeix la queixa. La queixa és per als Rondinaires una via per a confirmar que ells no estan al control o no són responsables de coses que s’han fet malament, i això els reafirma en el perfeccionisme i les ganes de tornar-se a queixar.

Respostes que els hem de donar:

- Escoltar atentament les seves queixes, encara que un se senti culpable o impacient.
- Reconèixer les seves declaracions tornant a dir el que diuen.
- No manifestar acord o disculpar-se per les seves al·legacions.
- Evitar la discussió ping-pong (acusació-defensa-reacusació-redefensa...).
- Procurar conduir la conversa a un tipus problema-solució preguntant específicament, fent preguntes informatives, assignant fets consumats-recerca de tasques, o demanant les queixes per escrit, però sent seriós i donant-los suport.

3. ELS CALLATS i ELS INDIFERENTS-SENSE-RESPOSTA

Els Callats tenen una situació desagradable de tancament. El silenci i la manca de resposta són, en primer lloc, una arma defensiva per tal d’evitar de mostrar com són i, per tant, evitar que algú els renyi; en segon lloc, poden ser usats com a agressió, un artefacte ofensiu que fereix denegant qualsevol accés. A vegades, el silenci és una manera d’evitar la pròpia realitat. El silenci pot ser una màscara de la por, de la fosca ira o, fins i tot, d’un refús malèvol a cooperar.
Perquè callen, és difícil tractar els Callats: no se senten capaços per parlar obertament i, quan parlen, noteu que ho fan enmig llargues pauses a causa de la manca de confiança que tenen amb ells mateixos i amb les seves vides. Això pot resultar una interrupció de la comunicació, la qual cosa condueix a una interacció improductiva.

Respostes que els hem de donar:

- Més que provar d’interpretar el que significa el silenci, procurar que parlin.
- Fer preguntes obertes i que no donin peu a res més.
- Esperar tan calmosament com es pugui per a una resposta.
- Fer preguntes orientadores per tal de seguir endavant.
- No omplir el silenci parlant.
- Si no es rep resposta, comentar què està passant. Acabar el comentari amb una pregunta oberta i final.
- Provar de mantenir el control quan es rebin respostes com “Puc anar-me’n ja?” o “No ho sé”.
- Quan surti finalment, estar atents a l’impuls entusiasmat. Fluctuar amb comentaris tangencials: portaran a alguna cosa important. Si no passa així, manifestar la necessitat de tornar al tema original.
- Si romanen tancats, acabar la trobada i planificar una altra reunió.

4. ELS CADELLS I ELS CONFORMISTES

Els Cadells volen ser amics amb tothom, els agrada l’atenció: sempre són raonables, sincers i encoratjadors. El mètode per a guanyar l’acceptació de tothom consisteix a dir coses que satisfan l’oïda, sovint amb humor. Els Cadells presenten un problema quan un s’adona que estan d’acord amb els teus plans només per a decebre’t i fallar-te: la seva forta necessitat de donar i rebre amistat pot xocar amb els aspectes negatius de la realitat. Més que fer amics o perdre’n, els Cadells es comprometen a accions que ells no poden seguir o senzillament mai no seguiran.

Respostes que els hem de donar:

- Fer un esforç considerable per fer sobresortir els assumptes subjacents per fer actuar el Cadell.
- Demanar que expliqui aquelles coses que poden interferir a la vostra bona relació.
- Preguntar quin aspecte no és tan bo o millor.
- Escoltar el seu humor.

5. ELS NEGATIUS

Els Negatius són una influència corrosiva per als grups i un descoratjament per a l’individu. No només no estan d’acord amb el grup, sinó que són els primers a criticar qualsevol projecte. Sovint també són escèptics. Posen pegues per qualsevol cosa que es diu. Sovint fan adeptes i l’ambient es torna en una negativitat crònica. A dins qualsevol Negatiu sempre hi ha persones amb conflictes interns. Venint d’un sentiment de no tenir poder sobre la pròpia vida, els Negatius són incapaços de treballar sense la decepció dels humans. Tot i que estan profundament amargats amb la vida i amb com aquesta els tracta, són capaços de treballar molt bé. Tanmateix, si no estan controlant directament el projecte, aquest fracassarà perquè creuen que no hi ha ningú que el pugui portar a terme com ho fan ells.

Respostes que els hem de donar:

- Estar alerta al potencial de ser desanimat.
- Fer enunciats optimistes però realistes sobre coses bones del passat relacionades amb els problemes reals.
- No oferir alternatives a la solució fins que el problema hagi estat prou discutit i fins que no se sàpiga què s’està tractant.
- Quan una alternativa estigui considerada seriosament, ràpidament manifestar els efectes negatius que podria haver si l’alternativa no es portés a terme.
- No provocar respostes pessimistes demanant-los que actuïn abans que hi estiguin disposats.

6. ELS SET-CIÈNCIES

Tenint una profunda necessitat d’ésser reconeguts a partir de les seves habilitats intel·lectuals, els Set-ciències poden ser avorrits. Poden provocar al grup de treball sentiments d’ira o ressentiment. Els Set-ciències pateixen de vanitat o possiblement d’incapacitat de participar al mateix nivell que voldrien que el grup anés. Els Set-ciències són unes persones complexes perquè poden semblar perdonavides fatxendosos [bullies], i mentre ells tenen certament la raó, els altres els prenen com a blanc de tir. Poden també ser persuasius, fins i tot poden dirigir-se als companys com a instructors de criatures.
Hi ha set-ciències que dominen converses i hi ha Set-ciències que les tallen. També hi ha Set-ciències que s’inventen el que diuen.

Respostes que els hem de donar:

- Escoltar-los acuradament i repetir els punts principals de les propostes, per tal d’evitar les sobreexplicacions.
- Evitar les frases dogmàtiques.
- Anar amb compte quan es manifestin desacords: utilitzar les preguntes per a fer sortir els problemes.
- Com a últim, procurar subordinar-se per a evitar ser estàtic o potser per a construir una relació d’igualtat en el futur.

7. ELS CAGADUBTES, ELS INDECISOS i ELS VACIL·LANTS

Rere un indecís hi ha un perfeccionista provant de sortir. Però només ho prova: mai no surt. Hi ha dos tipus de Cagadubtes: els qui si no es fan les coses a la seva manera prefereixen no fer-les i els qui proven d’injectar qualsevol projecte amb altres punts de vista, frustrant tothom qui intervingui en el projecte. Sovint, els Cagadubtes no es comuniquen bé: ho fan amb petites frases. Aquesta petita informació és ignorada pel grup, que ja està frustrat per la manca de comunicació que ja han rebut d’ells. Preocupats per com són rebuts pels seus companys, això pot agreujar la situació: senten que les seves opinions no importen o que algú els vol portar problemes.

Respostes que els hem de donar:

- Fer-los fàcil que expliquin els conflictes o reserves que previnguin les seves decisions.
- Escoltar les paraules indirectes, els dubtes i les omissions que poden donar claus als problemes que tenen.
- Quan la qüestió hagi sortit, ajudar-los solucionar el seu problema amb una decisió.
- A vegades, les seves reserves poden ser sobre tu. Si passa, reconèixer els problemes del passat i, sense estar a la defensiva, informar sobre els problemes presents, proposar un pla i demanar-los ajut.
- Si no s’és part del problema, concentrar-se a ajudar els fets de la indecisió. Donar solucions amb un ordre de prioritats.
- Donar suport després de la decisió mantenint els passos de l’acció sota control.
- Vigilar els senyals d’ira abrupta o de retirada de la conversa. Si un les veu a venir, allunyar-les de la situació de la decisió.

Quina feinada, oi?

pere gimferrer, els gais i els andrògins

Que a Pere Gimferrer li agrada dir les coses tal com són és força conegut. Recentment, amb la publicació d’Interludio azul (Seix Barral, 2006) i Amor en vilo (Seix Barral, 2006) explica una mateixa història d’amor: la del retrobament 34 anys després amb Cuca de Cominges (amb qui va festejar als anys seixanta –la relació es va trencar el 1969, quan ell comença a escriure en català-), episodi que ha provocat que ambdós ja hagin contret l’aliança feliçment. Si a Interludio azul s’explica en prosa el que està passant abans que els dos s’emboliquin novament, a Amor en vilo, el que està passant ja no necessita explicació i, en versos (151 poemes amb mètrica clàssica –s’insisteix en el sonet especialment- i de factura neomodernista), descriu l’efecte que té la realitat sobre el poeta i sobre la seva escriptura. És el triomf de l’amor sobre el temps.

El llibre en vers és d’un erotisme pujat de to:

“al cabalgar en mí, martilleas el rastro
de los días a solas en que sin ti me castro,
[...]
toda tuya esta boa de mi falo: en la nada
si no vive en tu boca o en tu vulva ensanchada:
si no vive en tus labios, que el amor la destruya.”

(“Light in August”, Amor en vilo, 62)

però el que em sorprèn (i ja m’agrada) ja no és la necessitat que té Gimferrer de fer públic allò tan privat i íntim: ja ens va fer saber, ves, els seus plaers copròfags i allò que en anglès es diu rimming a Mascarada (Eds.62, 1996)

“Si com un jardiner perdut
obro les cambres de la nit
a l’església de la plata
a la teva femta sagrada
a l’or de la llum quan defeques
[...]
Si com un jardiner errabund
et bec els llavis de les anques
i m’abeuro a l’osca obaga
de l’anus perla de vellut”.

(pp.36-37)

i ara, ves també, té necessitat de publicar que Cuca de Cominges no només ha mantingut amors lèsbics durant la seva vida (com si d’un outing es tractés), sinó que també la penetra analment (colossal).
No: això ja no sorprèn en Gimferrer. El que realment sorprèn en Gimferrer és l’equívoca concepció gauchediviniana del que és l’homosexualitat i del que (cosa ben diferent) és ser gai. (Homosexual és qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe, i gai és qui s’autodefineix com a aquell/a qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe).

A Interludio azul, Cuca diu a Gimferrer, abans de sucumbir a la requesta:

“Pues dedícate a los señores, que también son una buena opción.”

Gimferrer respon, resolut:

“Eso me interesó en mi adolescencia, estuvieron a punto de expulsarme del colegio, me queda demasiado lejos ya.” (p.30)

Com si d’un jove atenès a la Grècia clàssica es tractés.

Més endavant, Gimferrer declara a Cuca que se sent com un gai que agrada a les dones:

“Los sensationists, los buscadores de sensaciones: esto éramos en 1969, esto seguimos siendo hoy. Siempre me gustó que C. tuviera amantes; que haya habido entre tales amantes también algunas mujeres la mejora aún más a mis ojos. Ella, en el pasado, no me exhortó abiertamente, como lo hace hoy, a ser gay y ahora, cuando le digo: “Sólo puedo decirte que soy como un gay al que le gustan las mujeres”, me responde: “Me parece perfecto.” No lo digo, pese a las apariencias, nada que no sea verdad: sólo porque me gustan las mujeres no soy un gay, pero lo han sido gran parte de mis amigos, aunque con excepciones importantes (Octavio Paz, Eduardo Mendoza, por ejemplo), y muchas veces me es difícil compartir la forma de ver el mundo del varón heterosexual.” (p.43)

Pese a las apariencias. Està bé això. Hom està plenament d’acord que Gimferrer no és gai: la descripció amb qui practica els exercicis lúbrics ho corrobora. I, com diu ell mateix, ell no és gai perquè li agraden les dones. Però com es pot pretendre ser gai només perquè ho són una gran quantitat d’amics gais (llevat excepcions importants)? (!!!). Que li sigui difícil compartir la forma de veure el món del mascle heterosexual no vol dir pas que ell sigui gai. Diguem que és heterosexual amb dubtes de pertànyer a la seva heterosexualitat, o heterosexual en dissidència, o heterosexual que no accepta el fenotip que se li imposa, o dandi refinat i sofisticat, o simplement metrosexual. Què sé jo. Però gai, no, home, que és una altra cosa.
Tanmateix, la frase és vàlida només perquè incorpora el nexe 'como': acceptem-li el símil.

En un poema titulat “Hotel Axel” (Amor en vilo, 56) diu:

“Así, en la luz vacía de este hall
de claridad desierta (Mallarmé),
cuyo fulgor repite el macramé,

tu piel me besa como besa el sol
tantos cuerpos andróginos arriba,
cuerpos que vio Walt Whitman y vio Lorca:

desnuda en este hotel serás la ajorca
de oro por cuya luz mi falo viva.”

L’hotel Axel de Barcelona és un hotel gai, sí. Deixant de banda la bonica imatge de l’argolla i el fal·lus, no tots els gais són andrògins. Fins i tot hi ha no-gais (llegiu heterosexuals) que poden ser andrògins. Tot això, considerant que fa servir el mot androgin amb el sentit heterosexista que actualment plana per la societat. Ara m’hi referiré.

Sobre el poema “Androgyne, mon amour” (Amor en vilo, 95), que copio sencer:

ANDROGYNE, MON AMOUR

Desmadejado, sí, desmadejado
soy por estar contigo, niño mío,
el arroyo de luz del labrantío
donde aramos costado con costado,

donde tu cuerpo es por mi cuerpo arado,
donde de espaldas sorbes lo que es mío,
más tuyo ya que el águila del frío
de la cumbre encendida en lo nevado,

en lo nevado donde, niña mía,
el águila sucumbe en travesía
y mi cuerpo sucumbe a tu blancura,

cuando, vestida sólo de hermosura,
vestida de la nieve de tu ría,
para ser niña un niño en ti madura,

para desmoronar esta insolencia
de quererte querer que en mí perdura,
fuego arrancado de mi adolescencia:

¡arráncame de mi, y recamada
por látigos de luz en tu alborada!

El títol del poema és manllevat del penúltim poema, de faiçó homoeròtica, que va escriure Tennessee Williams (el llibre, publicat el 1977, també porta el mateix títol). Però a causa de l’ús que fa Gimferrer dels mots “andróginos”/"androgyne" tant a “Hotel Axel” com a “Androgyne, mon amour” -i suposant que a aquest darrer el mot l'adjudica a Cuca, sinó com tindria sentit en el context del llibre?-, cal aclarir el següent (m'allunyo en el temps, però tinguem paciència):

Plató explica, a El banquet, que en altres temps els éssers humans eren criatures rodones amb quatre braços, quatre cames, dos rostres i un sol cap. Aquestes criatures humanes es dividien en tres classes, segons el seu sexe: masculina, femenina i andrògina. L’ésser androgin reunia en el seu si el sexe femení i el sexe masculí. Com que els humans eren cossos vigorosos i tenien la idea de combatre amb els déus, Zeus volent-los debilitar va dividir-los en dos: els humans van haver de caminar sobre dues cames i d’aleshores ençà cada meitat fa esforços per a trobar l’altra meitat (allò que en castellà es diu la media naranja). Segons Plató, cadascú de nosaltres no és més que la meitat d’un ésser humà que ha estat separat del seu tot. Fins aquí Plató.

En el desenvolupament de la cultura occidental posterior a la cultura grega s’ha fet servir el mite de l’androgin de Plató per a justificar la necessitat de complementació psicològica que els homes i les dones tenen entre si: per a establir una relació de parella, un home necessita una dona i una dona necessita un home. Però s’eliminen altres formes de parella: si un home no busca la complementació amb una dona li falta alguna cosa.

No obstant això, no oblidem que, després del càstig de Zeus aplicat a tothom (segons Plató, i perquè també hi havia andrògins):

1. hi ha homes que cerquen la seva meitat que és dona
   (andrògins originals, és a dir heterosexuals),
2. hi ha dones que cerquen la seva meitat que és home
   (andrògins originals, és a dir heterosexuals),
3. hi ha homes que cerquen la seva meitat que és home
   (homes originals, és a dir gais), i
4. hi ha dones que cerquen la seva meitat que és dona
   (dones originals, és a dir lesbianes).

Com a mite, Plató intenta suposar una explicació vital i emocional de les relacions de parella heterosexuals i homosexuals. Una cultura heterosexista ho ha fet servir per a donar validesa únicament a les relacions heterosexuals i com a arma llancívola contra les homosexuals. D'altra manera, per què Plató hauria volgut atacar un tipus de relacions que ell mateix exaltava i mantenia?

Tot això acceptant que Gimferrer utilitza el terme en un sentit platònic. Segons el diccionari de la Real Academia Española, podria haver-se considerat el mot 'andrógino' en el sentit d'hermafrodita o per referir-se a aquella persona els trets externs de la qual no corresponen definidament amb els mateixos del seu sexe. Tanmateix, m'estalviaré de contemplar cap d'aquests dos sentits als gais en general per la rèmora homofòbica que conté. I és prou constatat que Gimferrer no és homòfob: la gran quantitat d'amics gais que té, llevat d'excepcions importants, ho corrobora.

Pere Gimferrer: els gais no som andrògins. Ni hermafrodites. Ni cargols. Segons Plató, som homes que busquem la nostra part perduda que també és home. Segons Plató, vós sou un androgin perquè busca la seva part perduda que és dona. I Cuca? Segons Plató, Cuca era una dona que buscava dones, però amb vós ha esdevingut un altre androgin. Tota una transsubstanciació. Com en el bell poema que també heu inclòs a Amor en vilo ("Transustanciación") i que ara m'estavliaré de copiar (i que, segons el que portem dient i dit d'una passada, en comptes d’aplicar-se el poema "Transustanciación" a vós, no hauria hagut d'aplicar-se'l a sa Cuca?).

[A propòsit dels andrògins, el mateix va fer Octavio Paz, amic vostre, a La llama doble: Paz només explicava la necessitat de complementar-se que experimenten les parelles home-dona/dona-home, i oblidava un cop més que la mateixa necessitat afecta les parelles home-home i dona-dona, alterant el sentit de Plató.]