Acaba d’aparèixer a les llibreries El telón de Aquiles, un assaig escrit per César Vidal. Per a qui no conegui Vidal (quin cognom més bonic per a una persona d’intel·lecte tan repel·lent!), només apuntaré el següent:
Escriptor prolífic i personatge mediàtic exitós, és un punt de referència de la dreta espanyola: com a historiador que es fa dir, té una postura revisionista de la història (llegiu-hi pseudocientífica), manipulant-ne les dades segons la seva visió dels fets i, per tant, fent-ne un ús polític.
Afirma saber 8 idiomes i traduir-ne 16, però (i només per posar un exemple) la traducció de Manethó que va fer el 1993 no va ser de l’original grec, sinó de la traducció anglesa, de la qual també recicla nombroses notes i materials sense conèixer-lo.
Procliu a proclamar sense embuts la seva condició de cristià protestant, afirma que no existeixen proves de la macroevolució (amb això suposo que Vidal vol dir que existeix evolució dintre de les espècies però que no està provat que algunes espècies derivin d’altres), la qual cosa el situa en contra de la teoria de l’evolució.
S’inventa el seu currículum, quan, per exemple, es fa dir membre de l’Oriental Institute de Chicago i, tanmateix, no apareix al banc de dades dels membres passats ni presents (la seva condició de membre es redueix al que anomenaríem amic o simpatitzant: un aficionat que paga una quota per a rebre descomptes i informació sobre exposicions i conferències).
Ell fou aquell qui va guanyar el 2005 el premi "Ciudad de Torrevieja", i durant la cerminònia del lliurament del premi, José Caballero Bonald, membre del jurat, desqualificà el llibre afirmant que era "ideológicamente detestable", malgrat tenir qualitat literària.
Doncs bé, a El telón d’Aquiles, l’autor hi vol fer el següent: agafa quinze personatges de la història universal (segons ell, quinze personatges dotats de talent, conqueridors de l’èxit i companys de la fortuna, però que s’han vist impedits d’atènyer els seus propòsits a la vida) i presenta el seu taló d’Aquil·les, el seu punt vulnerable i, per tant, el motiu d’imperfecció i fracàs personal.
No repetiré la biografia d’Oscar Wilde ni l’arxiconegut escàndol de què va ser víctima en una Anglaterra (la del segle XIX) on l’homosexualitat era prohibida i penada.
Tanmateix, César Vidal, que comença el capítol amb una introducció bíblica per a fer comprensible el refús de l’homosexualitat al llarg de la història (es basa en el Nou Testament per a afirmar que “los que practican la homosexualidad –como otros pecadores- no pueden entrar en el Reino de los cielos”), escriu, situant-se en la relació entre Oscar Wilde i la seva mare:
“Fue una mujer profundamente frustrada por no haber dado a la luz a una niña. Para paliar su desilusión, Jane decidió vestir a Oscar con trajes de niña y tratarle como tal. Este comportamiento tuvo sin duda una enorme influencia en el comportamiento sexual de Oscar. Desde su más temprana edad, el cariño, el afecto, el disfrute, quedarían asociados con la identificación con el sexo femenino. Se habría operado así un proceso estudiado por psiquiatras como el Dr. Sokarides [sic], es decir, la obstaculización del normal desarrollo heterosexual de Oscar y su vinculación a patrones de conducta y comportamientos que desembocarían en la ulterior homosexualidad. De hecho, hasta los nueve años, Oscar fue educado en casa de manera exclusiva y siempre bajo el control de una madre que lo ansiaba hembra y no varón. Es muy posible que el propio Oscar no fuera consciente de ello, pero las semillas de la homosexualidad ya habrían quedado sembradas en su psique”. (pp. 207-208)
Més endavant, quan parla de la relació entre Alfred Douglas (Bosie, l’amant de Wilde que el portà a la perdició) i el seu pare, César Vidal escriu:
“El marqués de Queensberry [pare d’A. Douglas, Bosie] era un aristócrata escocés con una innegable propensión a la violencia. Bebedor impenitente y ateo militante, era también campeón de boxeo y a él debemos las primeras reglas de competición de este deporte. Queensberry no se recataba de golpear a su esposa e hijos, e incluso en cierta ocasión se había pegado con uno de sus vástagos en plena calle. Es más que probable que la imposibilidad de identificarse con semejante modelo masculino determinara la homosexualidad de Bosie.” (p. 213)
Més endavant, al capítol sobre Virginia Woolf, afirma que el fet de ser sexualment frígida va dur-la a relacionar-se amb dones:
“Virginia, en parte por su dolencia mental y, en parte, porque había sufrido el acoso de un hermanastro, era frígida y nunca llegaría a superar ese problema. Es muy posible que su incursión, escasamente física si es que lo fue alguna vez, por el terreno del lesbianismo arrancara esa dolorosa incapacidad para mantener relaciones normales con un hombre.” (p. 303)
Segons Sacks, la paradoxa d’una malaltia que es pot presentar com a benestar i no revelar fins més tard la seva malignitat potencial és una de les quimeres, trucs i ironies que ens proporciona la naturalesa.
Exemples:
La felicitat extraordinària d’algunes crisis o atacs es poden considerar, doncs, com l’apogeu de la salut psíquica i mental.
El mateix pot passar en sentit contrari: Sacks ens diu que ha vist com alguns pacients profundament malalts, després de patir els dèficits més profunds durant dècades i dècades, de cop i volta es van trobar miraculosament bé només pel fet de passar del dèficit a l’excés.
L’accés a l’equilibri mental (i, per tant, a la salut) en forma d’excés és el que permet de passar d’una situació de crisi a una d’equilibrada. És així com podem donar l’explicació del vaivé constant en la nostra balança del malestar cap el benestar (o viceversa), on l’excés o dèficit de felicitat fa que aquesta balança es decanti cap a un costat o l’altre.
Durant més d’un any vaig conviure amb una persona cocaïnòmana i vaig poder comprovar com el benestar i l’eufòria desapareixien quan els efectes d’aquesta droga s’esfumaven: una sensació d’ansietat, tristesa i malestar rondava en la seva quotidianitat, la qual cosa li motivava el fet de no deixar la droga. Més d’una vegada vaig pensar que aquella persona, en dèficit constant, necessitava aquell excés per a arribar al seu equilibri.
També recordo, en una etapa relativament llunyana de la meva vida, en la qual em devorava una profunda malenconia repleta d’inquietud, malestar i nerviosisme, jo vaig poder comprovar com abocant-me a l’excés de sexe em podia “anivellar” aquella sensació de malestar. La sacietat m’equilibrava aquella angoixa temporalment, fins que queia esgotat.
És lògica, doncs, l’afirmació de Sacks, quan diu que l’excés confereix beneficis i patiments simultanis, quan afirma que l’excés porta a un plaer i una angoixa al mateix temps.
