l'art de modelar-se a si mateix per agradar el món

Ja fa algun temps vaig afirmar, en un altre post, que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida. I ara m'acaba de tornar a passar amb Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann: si en el seu moment no em va agradar gaire (parlo de gairebé dues dècades, quan en vaig llegir la versió castellana d'Alberto Luis Bixio), ara, en la versió catalana de Jordi Llovet, m'ha passat ben al contrari.

La novel·la narra la vida d'un home amb pocs escrúpols, però d'una enorme simpatia i un gran atractiu personal. En ella es recorren les diverses etapes de la seva vida amb el propòsit de convertir la mateixa biografia en una "obra d'art": les trampes, els robatoris que comet i les impostures sempre queden excusades, fins al punt de convertir-se, paradoxalment, en una actitud de moralitat indiscutible.

D'aquesta novel·la incompleta, que Mann va escriure en diferents etapes de la seva vida, jo destacaria la idea brillant del seu personatge, un farsant (alguns l'anomenen estafador, però jo no li trobo escaient l'adjectiu) que, lluny de ser criminal, ho és per portar una vida escaient a la seva fantasia: realitzar la imatge de si mateix que la seva mateixa fantasia li atorga. La seva carrera (de simple ascensorista d'hotel a aristocràtic marquès) és un veritable entrenament de vida i ficció o, millor dit, de ficció com a vida.

Fèlix Krull no vol ser estafador per a satisfer-se un desig egoista, sinó que, com si seguís la divisa "qui estima el món veritablement es modela a si mateix per agradar-lo", realitza el desig de ser feliç fent els altres feliços: Krull no enganya com a criminal, sinó que, en un sentit superior, es transforma per a complaure.

L'obra és d'una frescor i d'una profunditat enormes. En ella respira, a part de l'enaltiment de tot el que és humà i del goig de la personalitat pròpia que acabo d'anomenar, una noblesa i un humorisme elegant que, a estones et fa somriure i altres et fa trencar de riure.

Una de les tantes gràcies que té l'obra és que Mann no s'estalvia cap refistolament verbal, tant en la manera de narrar com en la parla habitual del seu personatge, i en la traducció magistral de Llovet, això es respecta amb una pulcritud extrema.

Mann recull la tradició de la novel·la de formació alemanya i de la picaresca europea (com el Simplicius Simplicissimus, de Grimmelshausen -1670- o les Escenes de la vida d'un bergant, d'Eichendorff -1826-) i de la memorialística (com les Confessions de Rousseau o el Wilhelm Meister de Goethe) i en fa una brillant paròdia: abandona la construcció d'un Ich-Roman (novel·la del "jo") i d'un Bildungsroman (novel·la de formació o d'educació), i troba un equilibri on "l'objectivitat i la subjectivitat es determinen mútuament", en paraules de Llovet "sense que mai no es pugui dir on es troba la causa i on es troba l'efecte".

A les Confessions de Fèlix Krull, sí, el judici moral no hi juga cap paper, sinó que és exterior al personatge: al punt de vista implícit de l'autor i a la recepció per part dels lectors.

Quan sortir de l'armari era una calamitat

Fa unes quantes setmanes, l'Steven, un amic meu afroamericà, va venir de visita des dels Estats Units, i em va portar, com a regal, un llibre de James Baldwin: Another Country. Jo vaig dir-li que el meu anglès encara no està prou preparat per a llegir una novel·la tan llarga, i ell em va contestar que, per la sintaxi i les construccions que jo faig servir, he de provar-ho perquè aquesta novel·la s'ho mereix ja que tracta qüestions tan sensibles com el gènere (el masculí i el femení) i la raça (la blanca i la negra).

L'Steven va marxar, i quan no portava llegides ni una cinquantena de pàgines del llibre, vaig trobar a una llibreria una altra novel·la del mateix autor, Giovanni's Room, molt més curta i, a primer cop d'ull, amb un llenguatge més assequible que la novel·la que m'havia regalat l'Steven.

Vaig aparcar Another Country i em vaig posar a llegir Giovanni's Room.

I tot just me l'acabo de llegir. La novel·la està força bé.

Escrita el 1956, tracta d'un jove (David -n'és alhora el narrador-) que és a París mentre la seva xicota (Hella, una americana que havia anat a París a estudiar pintura) se n'ha anat a Espanya per repensar el seu casament. A París en David comença un affair amb Giovanni, un xicot italià que coneix en un bar ben bohemi. Quan Hella torna, en David es desfà d'en Giovanni com si res hagués passat, menystenint que aboca Giovanni a la desesperació i a la tragèdia. Però mentrestant, en David no pot suportar més viure amb el desig amagat i, empès per la situació, surt de l'armari en un moment massa tard per salvar la vida de Giovanni.

Es pot dir que el tema principal de la novel·la és l'arxiconeguda (i en aquests temps que corren, fins i tot avorrida) sortida de l'armari. Però una de les coses que m'ha sorprès més del llibre és la diferent manera que tenen David i Giovanni d'enfocar la seva homosexualitat: ambdós han tingut relacions sexuals amb dones i mai no es consideren homosexuals ni tan sols bisexuals, però mentre en David opta per la sortida fàcil intentant tornar/seguir amb Hella, Giovanni creu que és possible construir una vida al costat d'un home. Així, mentre en David s'ha pres la relació amb Giovanni com un affair, en Giovanni es pren la mateixa relació com una cosa més seriosa: malgrat haver vingut des del sud d'Itàlia a París per fugir de la seva xicota, que havia tingut un avortament (de què fuig en Giovanni, de la incapacitat d'afrontar un avortament o de la incapacitat d'estar amb una dona?), en Giovanni té el desig i l'esperança de conviure amb David, a qui estima amb devoció. Però en ser deixat, en Giovanni s'empeny ell mateix cap a la tragèdia en assassinar, sense saber-se el motiu, un home que li havia ofert feina en un bar gai, després que aquest intentés seduir-lo. La novel·la acaba amb el sentiment de culpabilitat d'en David, en el moment d'execució de Giovanni.

Fins aquí, es pot considerar que la novel·la, per l'època en què fou escrita, pertany a aquella classe de llibres que "castiguen" l'homosexualitat, per tal com tant en David (que no assumeix que és gai fins al final, quan deixa Hella per un mariner -i no li ho diu, sinó que ho descobreix ella-, i que se sent culpable de la mort d'en David), com en Giovanni (que es llança a la desesperació i acaba sent irrealment un assassí de seductors -ell havia seduït en David-, ell que té problemes seriosos econòmics), com tots els gais que surten per l'escena parisenca (que viuen en un alcoholisme quotidià i gasten una temerositat com a pa de cada dia) són pintats com a estigmes d'una vida perduda, dissoluta i, en definitiva, infeliç. No enumeraré la llista de novel·les d'abans d'Stonewall en què l'homosexual és retratat com a ésser tràgic, culpable i infeliç, però puc ben dir que aquesta és una d'elles.

Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció (i que té una mica de relació amb l'enfocament de l'homosexualitat de la parella masculina que ja he comentat) són les diferències culturals entre en David i en Giovanni. A primer cop d'ull es podria dir que són unes diferències entre Nord-Amèrica i Europa (la primera puritana i airosa -llegiu superficial-, la segona conseqüent i profunda -llegiu tràgica-), però jo penso que es podria parlar d'una diferència entre mentalitat anglosaxona (protestant) i mentalitat mediterrània o llatina (catòlica): mentre en David explica com si res i en primera persona com abandona en Giovanni i, per tant, èticament i moralment no es porta bé amb en Giovanni (perquè l'utilitza fins que torna la Hella) i, és més, no fa res per salvar en Giovanni quan sap com de malament ho està passant (és a dir, se'n desentén), en Giovanni té una peculiar manera d'estimar, molt llatina, pensant que en David és seu (malgrat en David li havia reiterat que quan tornaria la Hella tornaria amb ella), no enfocant l'abandonament de David de manera correcta i mostrant sempre alts i baixos temperamentals, és a dir una volubilitat passional i cridanera.

Ara entenc per què, als americans, els agraden tant els homes espanyols -ells en diuen latinos-, fins a convertir-los en el seu imaginari sexual: perquè, amb totes les conseqüències, follen sense tabús i estimen a la primera i fins al moll de l'os.

Però, com sabeu, tota aparença és pura i simple fantasia.

Sobre la doble consciència de ser negre i alhora gai, vegeu l'intel·ligent article en un altre blog:

Indy Study: Giovanni's Room by James Baldwin