LA FERIDA FRÀGIL DEL PLAER

la darrera novel·la de Michael Cunningham

2011-03-13T12:33:00.013+01:00

En Peter i la Rebecca són una parella encantadora amb una filla adolescent. Residents al sofisticat barri del Soho de Nova York, tots dos tenen més de quaranta anys i passen per la seva millor etapa professional: ell com a galerista d’art i ella com a editora d’una publicació cultural.

Un bon dia, però, aquest feliç matrimoni rep la visita del germà petit de la Rebecca, l’Ethan, un noi de poc més de vint anys que ha passat per una addicció a les drogues i que encara viu desorientat. El jove provoca un profund trasbals a en Peter, qui de sobte es qüestiona tot el que ha perseguit i construït al llarg de la seva vida: l’art, la bellesa, l’amor...

Llegint Quan cau la nit (By Nightfall), de Michael Cunningham, un s’adona que, de les novel·les, l’important no n’és l’argument, sinó com estan escrites.
I és que Quan cau la nit està molt ben escrita.

Al principi desorienta el punt de vista narratiu, perquè no se sap si és en tercera persona o en primera, però tan bon punt anem avançant la lectura ens adonem que el punt de vista està construït a partir d’un narrador múltiple: en tercera persona, de la veu interior dels desitjos i els pensaments del protagonista i, en darrer lloc (i confusible amb els altres punts de vista narratius) del que jo anomeno l’autor perquè s’adreça irònicament als personatges, fotent-se’n i picant l’ullet al lector.

Allò que atrau i enganxa del llibre (fins al punt de no poder abandonar la lectura fins que no s’hagi arribat a la darrer a pàgina) no n’és/en són el/s tema/es: enamorar-se de la bellesa quan s’hi és a tocar i no s’hi arriba, o la sexualitat canviant, que ja ha estat tractat fins a la sacietat i fins de múltiples maneres (pensem en La mort a Venècia de Mann i en Orlando de Virginia Woolf per posar dos grans exemples), ni tampoc no és com acaba (tot i que alguna cosa hi deu fer). Allò que més atrau i enganxa, segons la meva opinió, és la combinació d’un seguit de connexions culturals i retòriques entre narrador(s) i la sensació d’anar sempre aprenent mentre un va llegint el llibre. És a dir, que l’èxit del llibre rau a donar al lector el past que necessita: just, en qualitat i en quantitat.

Sobre les connexions culturals que fa els(s) narrador(s), val a dir que són múltiples i constants, referides als camps de la literatura, l’escultura, la pintura, l’arquitectura, el cinema i la música. Però la importància no rau a fer cites amb cap pretensió, sinó en atorgar-li un ús: a vegades pot ser per un ús descriptiu

“No es pot negar la seva semblança amb el bronze de Rodin –la musculatura esvelta i fàcil de la joventut, l’exagerada indolència; aquella sensació que la bellesa és, de fet, la condició humana natural, i no pas una mutació raríssima” (per descriure en Mizzy, al menjador, acabat de dutxar, p. 65)

“Té una mica l’aspecte, ben mirat, d’un Sebastià esvanit del Renaixement. Les ondes de cabells de color de xocolata, el blanc rosat. Els braços i les cames fibroses” (per descriure en Mizzy, assegut al sofà amb les cames encreuades i amb la copa a la falda com si fos una bacina per demanar almoina, p. 72)

“No és pas la Dama del Llac, ni de lluny, i per un moment en Peter es creurà realment que la foto de la Joanna es deu haver confós amb la d’una altra noia” (per descriure l’estil de la Joanna en una fotografia, p. 123)

“No és la casa de Gatsby, és la casa de Daisy Buchanan [...], una casa que Nathaniel Hawthorne hauria comprès” (per descriure la mansió dels Potter, p. 197)

i a vegades pot ser purament reflexiu i fins i tot simbòlic

“Un sempre besa, l’altre sempre és besat. Gràcies, Proust. Ell nota que ella també esquivaria el sexe amb molt de gust” (p. 25)

“La Bette, amb l’edat, s’ha eixamplat de la part del cul. Porta unes Reebok negres. Quan s’inclina, temerària, cap a la boca del tauró, és commovedora però no heroica –no, potser és heroica a la seva manera, però no és potent, no posseeix ni tan sols la sublimitat predestinada i fanàtica d’Ahab, tot i que en la seva vida ha compartit fins a un cert punt la convicció delirant d’ell (pensem en els artistes per qui ha apostat). Però ara, un diumenge a la tarda al Metropolitan, és una vella que mira dins la boca d’un tauró mort” (sobre el pas del temps i l’exigüitat de la vida, amb l’intent de manifestar-ho i/o interpretar-ho en art, Bette contemplant La impossibilitat física de la mort en la ment d’una persona viva, de Damien Hirst, p. 50)

“Ets el minúscul Ícar de Brueghel ofegant-se, desapercebut, en un racó d’un quadro immens on els homes encara llauren camps i pasturen ovelles” (sobre la mirada imperceptible i/o la insensibilitat humana en el dolor dels altres, p. 250)

“Pensem en el vell amb coloret i perruca que en Peter va veure l’altra nit a la Vuitena Avinguda. Pensem en l’Aschenbach, amb coloret i tenyit, mort en una gandula de platja mentre en Tadzio es mou a l’aigua.
No. Aquesta és la meva vida, no és La mort a la punyetera Venècia (que curiós, que en Mizzy hagi portat Mann per al viatge). Sí, sóc un home madur que sent certa fascinació per un home molt més jove, però en Mizzy no és un nen com en Tadzio, i jo no estic obsessionat amb l’Aschenbach (ei, no m’hi vag negar, l’altre dia, quan en Bobby em volia tenyir els cabells?)” (sobre el patetisme d’enamorar-se d’un jove quan es comença a tenir una certa edat, p. 191).

Però allà on més excel·leix la novel·la, allà on millor apunta l’autor, és en la descripció sensorial de les coses i en les sinestèsies que hi fa. Certament Cunningham és un artista a definir i fins i tot a inventar-se colors, sons, gustos i olors, sensacions que contenen un sentiment humà (algunes de les quals contenen un aire malenconiós):

“Per molt forta que sigui la pudor (aquesta vegada no hi ha ambientador, només un lleu corrent ocult de bilis i oli del càrter) i per molt agressivament inepte que sigui el conductor (un d’aquests accelera-i-frena, aquesta vegada), hi ha una sensació de flotació hermètica; de moure’s inexpugnablement pels carrers d’aquesta ciutat inversemblant” (a l’interior d’un taxi, p. 19)

“Els mugrons potser s’han fet una mica més gruixuts i foscos –ara són de la mateixa mida que la punta del seu dit xic, i del color de la goma d’esborrar del capdamunt d’un llapis.” (sobre els mugrons madurs de la Rebecca, p. 26)

“Quan la seva oïda s’adapta al silenci sonor particular de casa, sent la dutxa. Hi ha la Rebecca” (En Peter entrant a casa i confonent en Mizzy per la Rebecca, p. 51)

“Aquell color marró clar, de galeta, del cartró, semblava ben bé el color que tindria el descoratjament si en tingués” (En Peter recordant com el seu germà, de petit, muntava una caseta de cartró, p. 110)

“l’olor de bàlsam de pi que normalment és a l’olfacte d’en Peter” (l’olor del banyador de la Joana que recorda en Peter, gairebé com la magdalena de Proust, p. 124)

“l’aire condicionat d’olor de pólvora de la farmàcia Hendrix” (recordant la infantesa, gairebé com la magdalena de Proust -2-, p.124)

“En Peter entra a l’ascensor, que fa olor, curiosament, de xiclet de raïm” (p. 166)

“En Mizzy emet un altre dels seus sospirs d’oboè, i és innegable que a en Peter li recordin en Mathew” (p. 192)

L'Amic Ideal de J.R.Ackerley

2011-03-09T09:02:00.012+01:00

L'obra de J.R Ackerley (1896-1967), curta i intensa alhora, se'ns dreça com un ens inseparable de la seva vida: des de The Prisoners of War (1925) i Hindoo Holiday (1932,1952) [ambdues resultants de les formadores vivències a la I Guerra Mundial, l'una, i la del servei com a secretari del Maharajà de Chhatarpur a l'Índia, l'altra] fins a My Father and Myself (1968) i My Sister and Myself (1982) [ambdues publicades pòstumament, intents de fer unes peculiars memòries on la veu del jo queda excel·lentment sobreposada per les figures del pare i la germana], passant per My Dog Tulip (1956) i We Think the World of You (1960) [eclosió resultant de la feliç relació que va tenir amb la gossa Queenie, la qual considerà la seva millor parella perquè amb ella va viure els millors (feliços) anys de la seva vida], la figura de J.R. Ackerley se'ns dibuixa com la simple i alhora tenaç lluita per cercar/trobar una existència feliç sota els conceptes de normalitat i plenitud amb què es pressuposa l'adjectiu feliç.

Ackerley comença My Father and Myself (traduït al castellà) de la següent manera: "Vaig néixer el 1896 i els meus pares es van casar el 1919".
I és que el seu pare, Roger Ackerley, era comerciant de fruites, conegut com el Rei dels Plàtans de Londres. S'havia casat prèviament amb una actriu anomenada Louise Burckhardt, que va morir jove i sense fills, probablement de tuberculosi, i després va conèixer una altra actriu anomenada Janetta Aylward (coneguda com a Netta, mare del narrador) a París, amb qui va viure a Londres.
A allò que suposava un casament postergat a l'espera d'assentar millor una relació (més de deu anys!: la tia del narrador li va dir que el naixement prematur dels fills de la parella havia estat un accident i que en realitat mai no els havien volgut tenir), l'Ackerley escriptor ho descobreix després de la mort de l'Ackerley pare (de sífilis, el 1929): el seu pare havia estat tenint i mantenint una segona família d'amagat, quan se'l suposava viatjant per feina i passejant el gos (la mare de la segona família, Muriel Perry, havia servit com a infermera durant la I Guerra Mundial i havia tingut tres nenes, les quals havien pensat que l'Ackerley pare era el seu oncle que els duia regals i diners -una d'elles, Sally, després va esdevenir la Duquessa de Westminster i una altra, Diana, va escriure el 1975 les seves memòries del fet -The Secret Orchard of Roger Ackerley-).

La relació entre pare i fill va ser sempre una obsessió per a Ackerley: sempre hi va haver entre ells dos una tensió produïda per l'homosexualitat encoberta de l'escriptor -que el pare coneixia- i la personalitat dominant del pare. My Father and Myself explora la possibilitat que el pare pogués tenir alguna experiència homosexual de jove com a soldat de la Guàrdia Real, cosa que mai no pogué provar.

Tanmateix, el que més crida l'atenció de la lectura de My Father and Myself, més enllà del relat de la seva doble experiència de la guerra (la primera a la Batalla del Somme, on va ser ferit per un dispar que va rebre al braç i al costat per l'explosió de l'ampolla de whisky que portava a la bossa, la segona com a oficial superior del seu germà, a qui va haver de menar i abandonar horrorosament ferit en un terreny entre trinxeres enemigues, conegut com a no man's land) i del motiu central del llibre (l'experiència de la descoberta de la doble família que mantenia el pare en secret i la consegüent investigació de la vida sexual i sentimental del pare), és el capítol central -el 12-, on l'autor descriu clarament i reflexiona d'una manera lúcida el desig com a camí equívoc per obtenir la felicitat com a homosexual, i l'esplèndid apèndix, on l'autor desplega la realització amorosa a través de la companyia d'un animal.

Per a Ackerley, la felicitat no té una finalitat de ser agradat o atret sexualment. Això ho manifesta quan descriu:

"Descubrí que, por mucho que me esforzara, no conseguía hacer que brotara en mí el menor estímulo físico como reacción ante las pasiones que despertaba en aquellos que me amaban a los que desde luego tenía afecto, pero no de una manera física. De modo que volvía a herir sus sentimientos. Resulta más fácil corregir la manera de comportarse que tiene uno que las características psicológicas, y en mi caso algunas veces he tenido la impresión de que los impulsos del corazón y los deseos de la carne yacían en compartimientos estancos."

Per a Ackerley, doncs, la felicitat amorosa no té una finalitat sexual. Ni tampoc té una mitjà sexual. Això ho manifesta quan descriu l'ànsia per a cercar/trobar l'amor:

"Como parecía que era incapaz de llegar al sexo a través del amor, inicié una larga búsqueda del amor a través del sexo. Después de haber escrito esta frase tan redonda, me quedo mirándola. ¿Es eso cierto?"

Més endavant hi diu:

"A pesar de esas aventuras, si alguien me hubiera preguntado qué estaba haciendo, no creo que habría respondido que estaba tratando de pasarlo bien. Creo que habría dicho que estaba buscando el Amigo Ideal."

L'Amic Ideal, per a Ackerley, és la recerca equivocada d'un Ideal, l'acompliment equivocat de la felicitat a través del sexe:

"Aunque a lo largo de los años pasaron por mis manos doscientos o trescientos jóvenes, no me consideraba libertino sino monógamo, todo se debía a la mala suerte, y a medida que pasaba el tiempo más serio me volvía al respecto. Tal vez como reacción a las dificultades que había tenido en el colegio, en el ejército y en Cambridge, a la ansiedad, el nerviosismo, el sentido de culpa que me habían acosado en todo momento (aunque entonces no lo consideraba sentido de culpa, si es que realmente lo era), estaba elaborando teorías sobre la vida que me convinieran: el sexo era delicioso y tenía una importancia primordial, había que salvar al instante la distancia entre la boca y la entrepierna, había que desverstirse lo antes posible, nada de hacer la corte y de tonterías, nada de andarse, por así decirlo, con rodeos, la manera más rápida, quizá la única, de conocer a alguien a fondo era estando desnudo con él en la cama, porque ambos quedaban desprovistos de todo disfraz o pretensión, todas las cartas se ponían boca arriba y uno podía saber si se trataba del Amigo Ideal. Dudo que llegara nunca a formular lo que quería decir con lo del Amigo Ideal, pero ahora que han pasado los años creo que, en retrospectiva, podría describirlo de una manera en parte negativa enumerando algunos de los muchos motivos de descalificación."

Però com es concreta l'Amic Ideal? Vet aquí la llista personal i capriciosa del jove Ackerley:

"No debía ser afeminado, de hecho mejor que fuera normal; no excluía que fuera instruido, pero no quería especialmente que lo fuera, la instrucción la podía aportar yo y era algo que siempre había resultado un obstáculo para la persona amada; debía aceptarme a mí y a nadie más; debía resultarme atractivo físicamente y ser más joven que yo: cuanto más joven mejor, porque más inocente podría ser; por último, debía ser más bien bajo, sensual, circunciso, sano físicamente y limpio: ni fimosis ni halitosis ni bromidrosis. Cabe pensar que me había impuesto a mí mismo una tarea tan difícil de realizar que equivalía casi a negarme a propósito toda posibilidad de éxito; cabe pensar también que la razón de que buscara a esa persona no dentro de mi propia clase social sino entre la clase trabajadora, pero siempre en pos de esa inocencia que en mi propia clase me había sido imposible tocar, era que el sentido de culpa que tenía con respecto al sexo me obligaba a desahogarlo en los que era inferiores a mí socialmente. Esto no me lo he planteado hasta hace poco y puede que sea cierto, no lo tengo del todo claro; si alguien me lo hubiera hecho ver entonces, probablemente habría dicho que los chicos de la clase trabajadora eran menos reservados y más comprensivos, y que la amistad con ellos permitía conocer aspectos de la vida interesantes y hasta entonces desconocidos."

Tota una declaració, a la manera del Maurice de Forster (a qui Ackerley coneixia i n'era amic -s'hi va inspirar?-) del complex de Cophetua, tal i com cita Quentin Crisp a El funcionario desnudo, segons l'expressió encunyada per Graham Greene.

Després d'alguns intents de buscar sense èxit l'Amic Ideal, Ackerley el realitza en la figura d'un mariner, boxejador de pesos lleugers famós en la Marina. Però el desencant apareixerà aviat. Ackerley rep els consells d'un amic seu, que li comunica, a través d'una sèrie de cartes: "estoy seguro de que si uno trata de vivir sólo para el amor no puede ser feliz, pero tal vez no sea la felicidad tu necesidad más profunda..."; "creo que ser correspondido te asusta o te hace perder el interés".

Ackerley s'adonà, després de més de quinze anys, que cercar l'amor d'aquesta manera només el porta a trobar el desamor:

"A veces me pregunto, aunque es imposible saberlo, si la verdad de todo no estará en esa observación de la carta que he citado antes, "tal vez no sea la felicidad tu necesidad más profunda", si serían las penas lo que realmente buscaba y las frustaciones, que tan desposeído y desgraciado me hacían sentirme tantas veces, lo que mi subconsciente elegía."

No serà fins a l'apèndix de My Father and Myself, que Ackerley descobreix que la satisfacció no és a acomplir un fi sexual,

"Ese no poder contenerme (adelantarme) tenía otros resultados deplorables. Ponía fin a mi propio placer antes de que hubiera comenzado y, al morir mi deseo, que nunca se renovaba pronto, desaparecía también mi interés en la situación, en la persona incluso, lo que hacía que me portara con ella de manera desconsiderada; más de una vez he puesto fin abruptamente a relaciones con chicos nuevos no demasiado atractivos con los cuales al primer abrazo apretado, antes incluso de quitarnos la ropa, me había quedado completamente, secretamente satisfecho."

sinó el d'acomplir una fugida del desig sexual:

"¿En qué medida me procuró todo eso algún placer, esa larga búsqueda del amor a través del sexo de la que al final salí tan solo como lo estaba al principio? Resulta difícil revivir los estados de ánimo del pasado. El orgasmo constituye de por sí un placer, desde luego -¿acaso no le asigné el primer lugar entre los placeres?-, pero el placer que procura tiene diferentes grados. Cuando me iban bien las cosas y me sentía relajado, lo gozaba. Pero rara vez me iban bien las cosas o me sentía relajado. Aunque fui abandonando poco a poco mis prejuicios, mi ansiedad seguía; la experiencia, de la que, según se dice, aprendemos, no tiene efecto alguno sobre nuestra naturaleza íntima. [...] Creo que no tuvo nada que ver con la edad ni se debió tampoco a un agotamiento sexual; aunque habían pasado tantos chicos por mis manos, no vivía con ninguno de ellos, iban y venían, a veces volvían; en ningún momento a lo largo de todo este tiempo tuve la menor sensación de estabilidad ni experimenté más que una satisfacción momentánea."

"Para mí lo interesante de esta historia es que la paz y las satisfacción personal me llegaron a través de un animal, una perra loba. [...] En este contexto no es ella misma sino el efecto que tuvo sobre mí lo que me parece interesante. Me ofreció algo que no había encontrado nunca en mi vida sexual, una lealtad constante, firme, incorruptible e incondicional que los perros pueden ofrecer por naturaleza. Se puso enteramente a mi merced. Desde el momento en que tomó posesión de mi corazón y de mi casa, desapareció completamente mi obsesión por el sexo."

"Era como si nunca hubiera tenido ningún deseo sexual y aquel largo y extraordinario vieje mío que había parecido una búsqueda para satisfacer tal deseo hubiera sido realmente un intento de huir de él. Tenía casi cincuenta años cuando ese animal llegó a mis manos y los quince años que vivió conmigo fueron los más felices de mi vida."

Es tracta de Queenie, la gossa que inspira My Dog Tulip (també traduïda al castellà), de la qual se n'ha fet darrerament una pel·lícula animada que promet ser interessant:

cas casement vs. cas vargas llosa

2011-02-27T17:23:00.031+01:00

Pretendre fer una novel·la sobre fets històrics està molt bé, sempre que hom es documenti, s'impregni de tot el que s'ha dit al voltant dels fets sobre els quals vol bastir la novel·la i focalitzi l'escriptura a elaborar una obra literària.

Fer una novel·la que tingui com a protagonista Roger Casement (1864-1916) és una bona oportunitat per a tot escriptor, perquè la biografia de Roger Casement per ella mateixa ja conté tota la matèria idònia per aprofundir i representar alguns dels requisits per a satisfer el lector:

essent diplomàtic britànic, va conèixer de primera mà l'abús i els maltractaments dels súbdits del rei de Bèlgica envers els indígenes a les vores del riu Congo (sobre el qual es va inspirar Joseph Conrad per a escriure El cor de les tenebres el 1902) i del riu Putumayo a l'Amazònia, fets que va denunciar públicament;
va militar de manera activa en la causa del nacionalisme irlandès, fins al punt que va acabar els seus dies penjat a la forca per traïció, sabotatge i espionatge contra la Corona britànica, malgrat les peticions de clemència que firmaren prohoms com A. Conan Doyle, W.B. Yeats, G. Bernard Shaw (Conrad, ai, no);
va viure com el detonant de la sentència prenia un caire totalment negatiu quan es van donar a la llum els seus controvertits (falsificats?) Diaris negres (els blancs eren els oficials), en què exposava les seves experiències i desitjos sexuals amb homes indígenes durant els anys 1903, 1910 i 1911.

Sí, fer una novel·la amb Casement com a protagonista dóna molt de joc, perquè la vida de Casement ja és de novel·la.

Una altra cosa, però, és com s'organitza la matèria suculenta per a esdevenir obra literària. Aquí s'ha de ser bon escriptor. I no parlo només de l'estructura de l'obra, sinó també del fet que la utilització de la informació històrica, que ja és molta i controvertida, no sigui ni manipulada ni fredament reproduïda.

Comparteixo exactament tot el que Màrius Serra ja va escriure a la crítica del llibre que va publicar "La Vanguardia" (27.12.2010), titulat Los peligros del amor, a propòsit de la publicació de la novel·la El sueño del celta, el darrer llibre del marquès de Vargas Llosa. Més enllà dels motius mal entesos que l'escriptor hispanoperuà té per enamorar-se de Casement com a personatge (com a personatge, ai, no com a home, i com a patriota, s'entén, no com a nacionalista) i més enllà de la sacietat amb què es documenta i s'esplaia Vargas Llosa (fins i tot Alfaguara ha editat un quadern titulat Diario de viaje, on es recullen els recorreguts per Irlanda i el Congo a la recerca de Casement -una espècie de making-of on hi ha fotos turístiques del Nobel prenent notes, diverses notes manuscrites, fragments de la novel·la i, al final, el discurs de Casement des de la banqueta dels acusats-) Màrius Serra hi diu que "el prurito de colocar los ítems de la ingente información recabada lastran el relato" i que "la novela se ve ensombrecida por el reportaje y el enamorado es incapaz de componer un buen poema de amor".

En definitiva, en Màrius (el Serra) opina que la novel·la d'en Mario (el Vargas) està més a prop del reportatge-biografia i no pas de la novel·la com a gènere. És a dir, que no és literautra, sinó periodisme.

Segons la meva opinió, el llibre no arriba ni a reportatge-biografia.

Agafem, per exemple, com l'autor tracta el tema del sexe i l'amor d'en Casement. Ho fa a partir dels Diaris negres. Però qui va escriure aquests diaris? Doncs la veritat és que a hores d'ara encara no ho sabem: hi ha qui diu que el mateix Casement, hi ha qui diu que va ser una confabulació del govern britànic per treure's del damunt en Casement.

Colm Tóibín, a l'extraordinari llibre El amor en tiempos oscuros (Taurus, 2001), ja va tractar un capítol sencer a Roger Casement [Roger Casement: sexo, mentiras y los diarios negros], i especialment es va centrar en la qüestió de l'autenticitat o la falsificació dels diaris. Val a dir que Tóibín no s'hi pronuncia, però hi desplega les principals opinions:

Roger Sawyer (a Roger Casement's Diaries. 1910: The Black and the White) afirma que són genuïns de Casement, i que no hi ha necessitat de publicar-los "per no desil·lusionar els admiradors de Casement" -la cursiva és meva-.
Angus Mitchell (a The Amazon Journal of Roger Casement) afirma que són falsificats, i que no hi ha necessitat de publicar-los perquè "han enverinat la reputació de Casement i enredat la història Sud-americana", i perquè "potser a qui menys serveixen és a la comunitat gai, o el que menys mereixen és un lloc entre la literatura homosexual del segle XX" -la cursiva és també meva-.
E.O. Máille, M. Úi Callanan i M. Payne (a The Vindication of Roger Casement -edició privada-) afirmen que només hi ha dos homes involucrats en l'escriptura d'aquests diaris: Roger Casement i Basil Thomson-.

El nom de Basil Thomson no apareix a la novel·la de Vargas Llosa.

En allò que sí que es posiciona Colm Tóibín és en el fet que Roger Casement i els seus (o no) Black Diaries ofenguin o no a la comunitat gai. Diu Colm Tóibín:

"Quizás fue su homosexualidad misma, y su gran interés por "cierta parte de su anatomía" citando a Eamon Duggan [vol dir les tites i els culs mascles], lo que le hizo el humanitario que fue, lo que tanto le horrorizó. [...] Su valentía moral, la ausencia en él de la astucia de, por ejemplo, Joseph Conrad, vino quizás de su entendimiento de lo que suponía ser despreciado. Es, con permiso de Sawyer y Mitchell, un héroe gay. Los Diarios negros deberían publicarse enteros para sacar a relucir los prejuicios de todos. Admiro a Casement más aún por sus Diarios. Admiro la calidad de su deseo, de su pasión, su complejidad erótica, su franqueza, su duplicidad, su enería sexual."

És a dir, que Colm Tóibín creu que sentir-nos menyspreats ens dóna la capacitat per entendre el sofriment dels altres i, en definitiva, ens fa més humans.

A l'epíleg de la novel·la, Vargas Llosa hi diu:

"Tardó buen tiempo en ser admitido en el panteón de los héroes de la independencia de Irlanda. La sinuosa campaña lanzada por la inteligencia británica para desprestigiarlo, utilizando fragmentos de sus diarios secretos, tuvo éxito. Ni siquiera ahora se disipa del todo: una aureola sombría de homosexualismo y pedofilia acompaño su imagen a lo largo de todo el siglo XX. Su figura incomodaba en su país porque Irlanda, hasta no hace muchos años, mantenía oficialmente una severísima moral en la que la sola sospecha de "pervertido sexual" hundía en la ignominia a una persona y la expulsaba de la consideración pública. En buena parte del siglo XX el nombre y las hazañas y penurias de Roger Casement quedaron confinados en ensayos políticos, artículos periodísticos y biografías de historiadores, muchos de ellos ingleses."
[...]
"Lentamente sus compatriotas se fueron resignando a aceptar que un héroe y un mártir no es un prototipo abstracto ni un dechado de perfecciones sino un ser humano, hecho de contradicciones y contrastes, debilidades y grandezas, ya que un hombre, como escribió José Enrique Rodó, "es muchos hombres", lo que quiere decir que ángeles y demonios se mezclan en su personalidad de manera inextricable."
[...]
"Mi propia impresión -la de un novelista, claro está- es que Roger Casement escribió los famosos diarios pero no los vivió, no por lo menos integralmente, que hay en ellos mucho de exageración y ficción, que escribió ciertas cosas porque hubiera querido pero no pudo vivirlas." [les cursives són meves]

Per a què serveix escriure un diari? Per anotar tot allò que has viscut, no?

Quina impressió té Vargas Llosa com a novel·lista, que l'empeny a afirmar que els no-novelistes que escriuen un diari, per molt sexual que sigui, se l'estan inventant amb l'argument reaccionari que és exagerat i fictici?

No serà que en Vargas Llosa, volent quedar bé amb tothom, ha buscat una posició intermèdia entre la que afirma que Casement el va escriure i la que afirma que van ser falsificats per acusar-lo i matar-lo? A què vénen aquests equilibris?

De què serveix, Mario, anar a Irlanda i al Congo a buscar les petges de Casement, si ni tan sols sabem que els diaris d'en Casement són certs?
Per què afirmes que els va escriure en Casement mateix i no dónes cap argument per basar-te en aquesta tesi (només el de la impressió d'un novel·lista)?
Per què afirmes que tot i escriure'ls, en Casement no va viure el que hi va escriure i els consideres exagerats i ficticis?
No serà que tens una enorme necessitat de basar-te en ells i després negar que hagi passat de debò, com si hom no pogués fer l'amor amb tanta gent, de sexes idèntics o diferents, de races iguals o diferents, de cultures semblants o diferents, d'edats similars o diferents, amb llengües mateixes o diferents, entre nacions i estats diferents i a través dels temps?

Mario, mai no copsaràs l'enteniment que suposa què és sentir-se menyspreat.

En general, tots els escriptors el necessiten, però tu més perquè has volgut fer una novel·la al voltant d'un que sí que va sentir-se'n, de menyspreat.

l'armari de jaime gil de biedma

2008-10-11T17:40:00.006+02:00

M'acabo de llegir d'una tirada Retratos (con flash) de Jaime Gil de Biedma, que va escriure Luis Antonio de Villena el 2006 arran de la commemoració dels quinze anys de la mort de Jaime Gil de Biedma.

En ell, Luis Antonio de Villena, lluny dels tants i tants personatges que s'han declarat 'amics' de Biedma (el poeta que va deixar de ser-ho per esdevenir poema -i que finalment es va acabar convertint en mite-) esbossa el record que té d'ell. I ho fa d'una manera singular: recorda totes les ocasions que va coincidir amb ell, la majoria in the flesh dins la nit homoeròtica dels anys 70 i 80 (una nit que començava quan la nit de la tertúlia del poeta ja havia acabat: la nit íntima i callada dels caçadors d'orgasmes).

Crec que mai ningú no havia parlat de la vida homoeròtica de Gil de Biedma amb tant respecte i alhora sense embuts com ho fa Luis Antonio de Villena. Coneixedor del submón gai dels anys 70 i 80, amb la seva prosa fluïda d'esteta, l'autor madrileny fa un retrat finíssim del poeta i en ell descobrim el pudor que tenia Gil de Biedma perquè en vida es parlés no només d'allò que l'ha fet famós ("la vitalidad que mil noches se encarna en mil cuerpos") sinó d'allò que va suscitar el mite (la causa de la seva mort, la sida). El pudor de ser escripor i gai és lleugerament mencionat a través de tres generacions de poetes: Vicente Aleixandre (poeta de la Generación del 27 que expressa el seu amor masculí en femení en els seus poemes i de qui es diu al llibre que una vegada confessà a Villena que va tenir una rebolcada amb Biedma), Gil de Biedma (poeta de la Poesía de la experiencia que expressa el seu amor masculí sense cap referència genèrica, malgrat evidències amagades -el títol del poema Loca n'és un exemple-) i el mateix Villena (poeta novísimo que és l'autor del llibre i que parla clarament: la totalitat de la seva obra ho corrobora).

També hi esbossa els intents, des de finals dels anys setanta fins a la seva mort, d'involucrar-se tímidament en petites sortides de l'armari com a poeta homoeròtic, com l'aparició a El homosexual ante la sociedad enferma de José Ramón Enríquez (1978), l'aparició al llibre Cónsules de Sodoma (1982) o altres evidències cada vegada més notables en cercles literaris, malgrat ser sempre privats.

Hi ha, al llibre, tres detalls que m'han sorprès gratament:

La primera és que Villena afina molt en afirmar que Gil de Biedma, lluny del que la gent pot pensar, no s'acostava als cossos masculins per una causa bella o estètica: Biedma tingué una forta atracció per persones (molts d'ells xaperos, hustlers) que freqüentaven locals foscos i nocturns i que, abans d'estar bé físicament, li donaven un sentit vital profund (més endavant afirma que Biedma no va ser una persona d'un gran amor ni de persones concretes, sinó que va estimar la vida -la joventut- i, amb ella, l'art i la intel·ligència).

La segona cosa que m'ha sorprès és la manera encertada que té Villena de definir la morbositat que desperta a Biedma el fet de voler-se embolicar amb un xapero amb qui ho féu vint anys abans, malgrat tenir (el xapero) un aspecte deplorable: Villena bateja aquest has been com a "placer de ruinas", i que és alhora el títol d'un poema de Villena.

La tercera cosa que m'ha sorprès i que, coincidint amb Anna Maria Moix (amiga íntima de Biedma i assistenta als seus darrers dies, que alhora fa el pròleg del llibre de Villena), dóna un alt sentit ètic al llibre, és l'episodi en què Villena és testimoni de la trobada entre un jove que coneix i Biedma, ja condemnat pel VIH i quan tothom ja sabia que tenia la sida (i també Villena, malgrat que mai no li ho va preguntar): l'angoixa de Villena s'esvaeix quan, dies després, li pregunta al jove com va anar i ell li contesta, també sorprès, de la castedat de l'encontre. Això vindria a desmentir els invents delirants, com diu Moix, respecte als excessos del poeta ja mortalment malalt.

dues classes de pietat

2008-08-21T10:10:00.016+02:00

A vegades, tenim la necessitat de fer el bé, però no acabem d'acceptar que, per a fer-lo, s'ha d'immolar necessàriament aquell bé.

M'acabo de llegir La impaciencia del corazón, d'Stefan Zweig. L'obra és un melodrama centrat en la Viena abans de la Gran Guerra, ben estructurat, d'una profunda penetració psicològica i d'una gran humanitat.

La novel·la té com a protagonista el tinent Anton Hofmiller, un bon home d'uns 25 anys que té una gran sensibilitat i una enorme capacitat compassiva que el porten a executar una sèrie d'actes de pietat impulsius que, en el fons, no pot sostenir perquè van en contra d'ell mateix.

La pietat que té per Edith von Kekesfalva, una noia que després d'un accident no pot caminar, el porta a enredar-s'hi i fer-li creure l'impossible: abonar-li la possibilitat que algun dia es curi. Edith, amb els seus atacs d'ira, els seus intents de suïcidi, la seva desesperació, el seu amor impossible pel tinent, és el prototip del malalt crònic que amb la pietat que desperta el seu sofriment obté tot el que vol dels altres, titelles a les seves mans: Ilona (la bella cosina), els criats, el pare, el tinent...

Malgrat tot això, hi ha una cosa en la qual Edith no pot imposar-se: l'ànima, els sentiments del tinent, que no són més que de llàstima, de pietat i no d'amor, que és el que ella vol i necessita.

Tots els personatges es mouen alienats al voltant del cercle de la malaltia d'Edith, llevat del metge Condor, que aquest sí que coneix la veritat del sacrifici de la seva vida per mor de la pietat, ja que s'ha casat amb una pacient cega per no abandonar-la i amb l'amor incondicional d'ella ha trobat la veritable felicitat.

El llibre ens ensenya que hi ha dues classes de pietat:

"Hi ha dues classes de pietat. Una, dèbil i sentimental, que en realitat només és impaciència del cor per alliberar-se el més aviat possible de la penosa emoció davant d'una desgràcia aliena, és una compassió que no és exactament compassió, sinó una defensa instintiva de l'ànima davant del dolor aliè. I l'altra, l'única que compta, és la compassió desproveïda d'allò sentimental, però creativa, que sap què vol i que està disposada a aguantar amb paciència i resignació fins a les seves darreres forces i fins i tot més enllà."

Aquesta darrera, el tinent Hofmiller no pot sentir-la: no es pot imaginar tota la seva vida lligada a Edith, una esguerrada, una invàlida estrafeta, tall com ell la considera per dins.

Zweig traça amb precisió els desvaris, les vacil·lacions, els dubtes i els turments del tinent (fins i tot el so de les crosses d'Edith el persegueix als seus malsons: toc, toc, toc!), i també la manipulació (benintencionada, però implacable) del pare de la criatura, el jueu disfressat de noble hongarès, Lajos von Kekesfalva (abans anomentat Leopold Kanitz), la història del qual és també commovedora, per contradictòria i imprevisible. Per al tinent Hofmiller, la figura del pare se li presenta com la del Djin, un follet maligne que convenç un viatger compassiu que el porti a collibè i, una vegada al damunt, l'ofega amb les cames i el destrueix.

El tinent arribarà a prometre's amb Edith, però no reconeix el seu prometatge en públic. I després d'haver vacil·lat i fins i tot d'haver-se plantejat el suïcidi com a escapatòria, acaba abandonant la noia. Com un criminal en la foscor, després d'haver precipitat la noia al suïcidi, el tinent Hofmiller es refugiarà en la guerra, d'on retornarà com un autèntic heroi.

Llegint la novel·la, m'adono quants cops jo he estat equivocadament compassiu, especialment quan s'hi barreja l'amor.

I també és curiós, penso, que el tema del suïcidi sigui tan persistent en aquesta novel·la, escrita el 1939 (Zweig va suïcidar-se el 1941, desesperat davant del futur d'Europa i creient que el nazisme s'estendria per tot el planeta després de la caiguda de Singapur).

pàgines de contactes: la nova antologia palatina

2008-04-05T23:59:00.019+02:00

Aquests són alguns dels 365 perfils que hi havia ara mateix a un dels xats de contactes gais de Barcelona.

Sota el pseudònim hi ha una frase de presentació.
En general, totes les presentacions són força xorres, però algunes tenen una certa voluntat de ser poètiques i/o tendres: tot val amb la intenció de persuadir.

Llegint-les, a vegades fa gràcia i a vegades fa tristesa.
I és que no deixen de tenir un aire epigramàtic, a l'estil de l'Antologia Palatina, i també un aire efímer i tràgic, com els Graffitti de Pompeia:

vikingblond
soi inteligente y ayudo a los demas.

vampiro_licantropo
solo la muerte separa los mejores amigos

morshiba
Si amas algo, déjalo libre, si regresa a ti, es tuyo, si no regresa, nunca lo fue

saintjames26
Nada vale la pena de ser encontrado sino lo que jamás ha existido aún.

bertov
la vida son dos dies i un plou

lestrad
Si sale, sale. Si no sale, hay que volver a empezar. Todo lo demás es fantasía.

2kinkyboys
NEXT ONE PLEASE

alberteu
Looking for people, not for mere bodies.

miky188
Me gusta conocer

sundial
The truth is....what remains is future

comik
no se no se no se

morenazo_1
Hoy busco sexo, leer bien mi perfil y luego yo pasare fotos de polla

Lucas1987bcn
Quiero perder la cabeza... por alguien.

tiobuenorro
Soltero, busco conocer y si follamos muy muy bien pues relacion.

lendd
there is more to live than this

Krispin111
Andando por el mundo

cosm30
tu haz lo que yo diga, pero nunca hagas lo que yo haga.

bcn1977
Passi, passi, que veurà el piset!

frassco
¡¡¡ TE BUSCO A TI !!!

stapujos
busco pero no busco...

mint2008
Buscando un imposible

vikingblond
Creo que soi un cazador..me considero jovial, y muy inteligente, tambien hago una buena labor, trabajo apra el unicef..ayudar sin recibir nada a los que mas necesitan.

MORREO
busco complicidad frente a tus ojos!!

leplus
buscando alguien que no le guste su ombligo

nano-74
LO QUE VES ES LO QUE HAY, si no te alcanza pasa de largo y no jodas ...

brais74
soy sencillo de cuerpo y mente....no drama

toptricky
Frente a la abundancia de tiarros, ofrezco Experiencia

Limondulce
No por tener pelo y polla grande justifica tu Hombria

vitu_bcn
No busco, me dejo encontrar !

Adsobcn
Carpe me Tunes that we have never heard

piespasion
pies calcetos zapas, buscando a uno que los tenga sudaos y olorosos

racki 26
VENID Y COMED TODOS DE ÉL

spidermonkey
Besando ranas en vano

JRxxtj
Si ganas mandas, pero si pierdes...

barcelonadani
me da morbo dar $$$$

SunShine021
...I'm looking out for angel. Just trying to find some peace...

MiniYMedio
Si se suman una manzana y una pera nunca pueden dar dos manzanas

vice6363
Busco un poco de cariño y que dure mucho tiempo

andando
Everybody knows except you!!!

keeponmovin
Si estas libre de pecado, no me contactes :)

BVLGARI80
Una mirada puede cambiar el destino de un hombre. Busco un programador de pagina web.

robby_free
que lástima que en los gimnasios no haya máquinas para la cara y el cerebro...

meridiana30
how can you descrive a feeling????????

fermauy
Tios en chandal me ponen a mill

trastobcn
encantado de conocerme

alicante21
Conoces los 7 pecados capitales??!!

Galious New
Is that a Gun in ur Pocket or r u happy to see me?

Jeaap40
carpe diem memento mori

aarghh New
¿¿¿Porque perdemos el tiempo describiendonos si nadie lee lo que escribimos???

Sandstorm
The Show Must Go On

Groenlandia
***la revolución sexual***

lackdanan
What u see is always what u get...

kinderbueno
no se que poner aqui, luego lo pensaré

darrobcn
vamos a contar mentiras

del80
mmmm....està tot fatal!!

arestem
aprender del dia a dia,cosas nuevas

jer63
BE COHERENT

AcErGoN
Nos mandan a tomar por el culo, bien, ¡pues con mucho gusto! Liberar el culo es uno de nuestros actos de liberación; liberar el lugar más vergonzante del macho falocrático. Nuestro culo es revolucionario!

comonuevo
Dont be shy and dont look back!

NeNe_PiJoBCN
SIN SEXO NO HAY KIEN VIVA

spiroubcn
Un poquito de por favor

andreibcn
Busco un chico o una pareja para lo que surja.

marcellobarcelona
HOLA SOY UN TIPO NORMAL NO SOY NI FIBRADO NI MUSCULADO NI NADA DE ESAS COSAS QUE PIDEN POR AQUI , LO QUE SI QUE SOY BUENA GENTE SI ESO TE ES SUFICIENTE CONTACTAME UN BESO A TODOS

omiladde
feito pero simpatico

lonewolf76
Mira, es el espantajo los melones, a que es de puta madre?

myspace27
un chico de 1000 caras

rgrromeo
Call me irresponsible. Call me unreliable. Throw in undependable too. Call me unpredictable. Tell me i’m impractical. Rainbows i’m inclined to pursue. But it’s undeniably true, i’m irresponsibly mad for you.

checo2s
me pego buenas pajas, si ya estas cachondo antes de vernos no eres mi tipo

netser
.. infórmate (i)

toutestperdu
I have always depended on the kindness of strangers

Bcneix
When I'm good, I'm very bad, but when I'm bad, I'm better.

ganimedes
.... In the beginning I'm shy, after that I'm just bad...!

pinedamar40
Hola soy un tipo del maresme , pineda de mar y busco gente por la zona o no para todo desde comer pipas en un parque hasta follar toda la noche, ya se vera

osmima
todo lo que baja, sube... o era al verrés?

bcn_63
LA TERNURA ES EL REPOSO DE LA PASION....BUSCO UN CORAZON DONDE ESTABLECERME...

daverick
lo que se busca no se encuentra

sleeper79
aburrido de siempre lo mismo!

coultre
Espera que voy. Y entre que voy y vengo... me vengo y me voy.

surfero
abstenerse descerebrados , terroristas sentimentales, sordomudos emocionales, viudas inconsolabes, reinonas del esteroide, aves del paraiso y demas fauna

fibras
HABLAR, REIR, BEBER, FUMAR, FOLLAR...HAY MUCHAS POSIBILIDADES!!!!

karlof
Y esto por qué es obligatorio?

amoremio83
Soy un iluso de amor,un soñador de la vida,realista en mi dia a dia y emprendedor fuerte y dinamico en mi interior,la vida te da muxos palo muxos ni los esperas pero de ellos aprendes y aprecias mas a otras personas u otras cosas q no veias antes

rapadetebcn
Busco gente que quieran pisarme y patearme bien, con zapas, botas, patines, motos, y con todo lo que se os ocurra, puedo desplazarme y tb gratifiko ekonomikamente.

aparellar-se sense problemes

2008-04-04T18:03:00.009+02:00

David M. Buss, al seu llibre La evolución del deseo, diu que els humans, com els ocells i tants altres animals, ens trobem ancestralment lligats a una sèrie de problemes adaptatius quan volem aparellar-nos:

PROBLEMA 1: Trobar companys amb nius adequats (per fer-ho, cal remenar i seleccionar bé entre els candidats i saber com és el seu niu abans de fer res).

PROBLEMA 2: Competir amb èxit per un company desitjable (és a dir, atraure’l amb qualsevol tipus de reclam –tot hi val-).

PROBLEMA 3: Conservar el company amb cura; si cal, gelosament (retenir-lo).

PROBLEMA 4: Desfer-se del company, si és dolent i inadequat (no serveix per al que volíem); hi ha estratègies de separació.

PROBLEMA 5: Substituir el company per un altre (i tornar a començar pel principi, no oblideu el niu adequat).

També hi apunta que hi ha una sèrie d’estratègies per accedir al sexe (no, no són consells útils), i que pot haver-hi una interferència estratègica si tu i el teu company busqueu estratègies diferents (d’això, també se’n diu tenir un conflicte).

l'art de modelar-se a si mateix per agradar el món

2008-03-24T09:34:00.011+01:00

Ja fa algun temps vaig afirmar, en un altre post, que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida. I ara m'acaba de tornar a passar amb Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann: si en el seu moment no em va agradar gaire (parlo de gairebé dues dècades, quan en vaig llegir la versió castellana d'Alberto Luis Bixio), ara, en la versió catalana de Jordi Llovet, m'ha passat ben al contrari.

La novel·la narra la vida d'un home amb pocs escrúpols, però d'una enorme simpatia i un gran atractiu personal. En ella es recorren les diverses etapes de la seva vida amb el propòsit de convertir la mateixa biografia en una "obra d'art": les trampes, els robatoris que comet i les impostures sempre queden excusades, fins al punt de convertir-se, paradoxalment, en una actitud de moralitat indiscutible.

D'aquesta novel·la incompleta, que Mann va escriure en diferents etapes de la seva vida, jo destacaria la idea brillant del seu personatge, un farsant (alguns l'anomenen estafador, però jo no li trobo escaient l'adjectiu) que, lluny de ser criminal, ho és per portar una vida escaient a la seva fantasia: realitzar la imatge de si mateix que la seva mateixa fantasia li atorga. La seva carrera (de simple ascensorista d'hotel a aristocràtic marquès) és un veritable entrenament de vida i ficció o, millor dit, de ficció com a vida.

Fèlix Krull no vol ser estafador per a satisfer-se un desig egoista, sinó que, com si seguís la divisa "qui estima el món veritablement es modela a si mateix per agradar-lo", realitza el desig de ser feliç fent els altres feliços: Krull no enganya com a criminal, sinó que, en un sentit superior, es transforma per a complaure.

L'obra és d'una frescor i d'una profunditat enormes. En ella respira, a part de l'enaltiment de tot el que és humà i del goig de la personalitat pròpia que acabo d'anomenar, una noblesa i un humorisme elegant que, a estones et fa somriure i altres et fa trencar de riure.

Una de les tantes gràcies que té l'obra és que Mann no s'estalvia cap refistolament verbal, tant en la manera de narrar com en la parla habitual del seu personatge, i en la traducció magistral de Llovet, això es respecta amb una pulcritud extrema.

Mann recull la tradició de la novel·la de formació alemanya i de la picaresca europea (com el Simplicius Simplicissimus, de Grimmelshausen -1670- o les Escenes de la vida d'un bergant, d'Eichendorff -1826-) i de la memorialística (com les Confessions de Rousseau o el Wilhelm Meister de Goethe) i en fa una brillant paròdia: abandona la construcció d'un Ich-Roman (novel·la del "jo") i d'un Bildungsroman (novel·la de formació o d'educació), i troba un equilibri on "l'objectivitat i la subjectivitat es determinen mútuament", en paraules de Llovet "sense que mai no es pugui dir on es troba la causa i on es troba l'efecte".

A les Confessions de Fèlix Krull, sí, el judici moral no hi juga cap paper, sinó que és exterior al personatge: al punt de vista implícit de l'autor i a la recepció per part dels lectors.

Quan sortir de l'armari era una calamitat

2008-03-20T14:37:00.034+01:00

Fa unes quantes setmanes, l'Steven, un amic meu afroamericà, va venir de visita des dels Estats Units, i em va portar, com a regal, un llibre de James Baldwin: Another Country. Jo vaig dir-li que el meu anglès encara no està prou preparat per a llegir una novel·la tan llarga, i ell em va contestar que, per la sintaxi i les construccions que jo faig servir, he de provar-ho perquè aquesta novel·la s'ho mereix ja que tracta qüestions tan sensibles com el gènere (el masculí i el femení) i la raça (la blanca i la negra).

L'Steven va marxar, i quan no portava llegides ni una cinquantena de pàgines del llibre, vaig trobar a una llibreria una altra novel·la del mateix autor, Giovanni's Room, molt més curta i, a primer cop d'ull, amb un llenguatge més assequible que la novel·la que m'havia regalat l'Steven.

Vaig aparcar Another Country i em vaig posar a llegir Giovanni's Room.

I tot just me l'acabo de llegir. La novel·la està força bé.

Escrita el 1956, tracta d'un jove (David -n'és alhora el narrador-) que és a París mentre la seva xicota (Hella, una americana que havia anat a París a estudiar pintura) se n'ha anat a Espanya per repensar el seu casament. A París en David comença un affair amb Giovanni, un xicot italià que coneix en un bar ben bohemi. Quan Hella torna, en David es desfà d'en Giovanni com si res hagués passat, menystenint que aboca Giovanni a la desesperació i a la tragèdia. Però mentrestant, en David no pot suportar més viure amb el desig amagat i, empès per la situació, surt de l'armari en un moment massa tard per salvar la vida de Giovanni.

Es pot dir que el tema principal de la novel·la és l'arxiconeguda (i en aquests temps que corren, fins i tot avorrida) sortida de l'armari. Però una de les coses que m'ha sorprès més del llibre és la diferent manera que tenen David i Giovanni d'enfocar la seva homosexualitat: ambdós han tingut relacions sexuals amb dones i mai no es consideren homosexuals ni tan sols bisexuals, però mentre en David opta per la sortida fàcil intentant tornar/seguir amb Hella, Giovanni creu que és possible construir una vida al costat d'un home. Així, mentre en David s'ha pres la relació amb Giovanni com un affair, en Giovanni es pren la mateixa relació com una cosa més seriosa: malgrat haver vingut des del sud d'Itàlia a París per fugir de la seva xicota, que havia tingut un avortament (de què fuig en Giovanni, de la incapacitat d'afrontar un avortament o de la incapacitat d'estar amb una dona?), en Giovanni té el desig i l'esperança de conviure amb David, a qui estima amb devoció. Però en ser deixat, en Giovanni s'empeny ell mateix cap a la tragèdia en assassinar, sense saber-se el motiu, un home que li havia ofert feina en un bar gai, després que aquest intentés seduir-lo. La novel·la acaba amb el sentiment de culpabilitat d'en David, en el moment d'execució de Giovanni.

Fins aquí, es pot considerar que la novel·la, per l'època en què fou escrita, pertany a aquella classe de llibres que "castiguen" l'homosexualitat, per tal com tant en David (que no assumeix que és gai fins al final, quan deixa Hella per un mariner -i no li ho diu, sinó que ho descobreix ella-, i que se sent culpable de la mort d'en David), com en Giovanni (que es llança a la desesperació i acaba sent irrealment un assassí de seductors -ell havia seduït en David-, ell que té problemes seriosos econòmics), com tots els gais que surten per l'escena parisenca (que viuen en un alcoholisme quotidià i gasten una temerositat com a pa de cada dia) són pintats com a estigmes d'una vida perduda, dissoluta i, en definitiva, infeliç. No enumeraré la llista de novel·les d'abans d'Stonewall en què l'homosexual és retratat com a ésser tràgic, culpable i infeliç, però puc ben dir que aquesta és una d'elles.

Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció (i que té una mica de relació amb l'enfocament de l'homosexualitat de la parella masculina que ja he comentat) són les diferències culturals entre en David i en Giovanni. A primer cop d'ull es podria dir que són unes diferències entre Nord-Amèrica i Europa (la primera puritana i airosa -llegiu superficial-, la segona conseqüent i profunda -llegiu tràgica-), però jo penso que es podria parlar d'una diferència entre mentalitat anglosaxona (protestant) i mentalitat mediterrània o llatina (catòlica): mentre en David explica com si res i en primera persona com abandona en Giovanni i, per tant, èticament i moralment no es porta bé amb en Giovanni (perquè l'utilitza fins que torna la Hella) i, és més, no fa res per salvar en Giovanni quan sap com de malament ho està passant (és a dir, se'n desentén), en Giovanni té una peculiar manera d'estimar, molt llatina, pensant que en David és seu (malgrat en David li havia reiterat que quan tornaria la Hella tornaria amb ella), no enfocant l'abandonament de David de manera correcta i mostrant sempre alts i baixos temperamentals, és a dir una volubilitat passional i cridanera.

Ara entenc per què, als americans, els agraden tant els homes espanyols -ells en diuen latinos-, fins a convertir-los en el seu imaginari sexual: perquè, amb totes les conseqüències, follen sense tabús i estimen a la primera i fins al moll de l'os.

Però, com sabeu, tota aparença és pura i simple fantasia.

Sobre la doble consciència de ser negre i alhora gai, vegeu l'intel·ligent article en un altre blog:

Indy Study: Giovanni's Room by James Baldwin

Cites i retalls literals (1)

2008-03-02T20:35:00.004+01:00

Quan encara no ho entenia, jo ja creia que era així.
Miquel Bauçà: El Canvi [El misteri de l'Abominació]

aquesta solitud que ens acompanya

2007-10-07T22:20:00.000+02:00

Sempre m'ha passat que, quan he de decidir si estar sol o bé en companyia, he tingut un dilema amb la meva mateixa ànima: si bé la necessitat d'allunyar-se dels humans pot arribar a ser-me imperiosa, l'abandó al recer més recòndit del meu ésser pot arribar a ser-me ben fatigós.

No hi ha res més insociable i més sociable que l'home: allò pels seus vicis, això per la seva naturalesa.

L'any 1572, a l'edat de trenta-nou anys, Michel de Montaigne es va retirar a la biblioteca del castell on vivia per començar una obra que ja no deixaria fins a la mort i que iniciava un nou gènere literari: l'assaig. En el capítol 39 del llibre primer, titulat Sobre la soledat, Montaigne escriu que en el desig d'estar sol, si aquest és mal entès, l'ànima no sap fugir mai d'ella mateixa: l'ambició, l'avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc, i quan restem sols ens emportem les cadenes amb nosaltres. La solitud mal entesa, doncs, no és una llibertat plena.

Montaigne proposa que la veritable soledat és aquella en què l'ànima es replega en ella mateixa: se'n pot gaudir enmig de les ciutats i de les corts reials, però es gaudeix més còmodament a casa. Si aprenem a tenir la soledat completa, segons Montaigne, la nostra felicitat depèn de nosaltres. L'home assenyat no ha perdut res si es té ell mateix:

"Està bé triar els tresors que es puguin alliberar del dany i que puguin ser amagats on ningú no hi vagi, on solament nosaltres sabem. Qui pugui, ha de tenir dona, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depengui. Ens hem de reservar una rebotiga, totalment nostra, totalment lliure, on establirem la nostra vertadera llibertat, el nostre principal retir i la nostra soledat, on mantindrem la conversa ordinària amb nosaltres mateixos, i tan privadament que cap relació o comunicació estranya hi trobi lloc; hi reflexionarem i riurem com si no tinguéssim dona, ni fills, ni béns, ni acomboiament, ni criats, a fi que quan els perdrem no ens vingui de nou prescindir-ne. Tenim una ànima que pot recargolar-se en ella mateixa; pot fer-se companyia; té amb què escometre i amb què defensar, què rebre i què donar; no temem podrir-nos en aquesta ociositat fastigosa: in solis sis tibi turba locis [enmig del desert, tu ets per a mi la multitud]."

Però de la mateixa manera que és possible fallar en la companyia, també és possible fallar en la soledat: Montaigne aconsella que no és bo ultrapassar els límits del plaer en la soledat, on el dolor es presenta:

"A casa, a l’estudi, quan cacem o fem qualsevol altre exercici, hem d’arribar fins als darrers límits del plaer, i estar-nos d’anar més enllà, on el dolor es presenta. Cal reservar solament la feina i l’ocupació necessàries per a mantenir-nos actius i per a alliberar-nos de les incomoditats de l’altre extrem, l’ociositat distesa i ensopida. Hi ha ciències estèrils i espinoses, fetes en una gran part per a la multitud: s’han de deixar per als qui estan al servei del món. Per la meva part, solament m’agraden els llibres agradables o fàcils, que m’entretenen, o els que em consolen i em donen consells per a regular la meva vida i la meva mort."

És a dir, que s'ha de saber dir prou i no confiar-se massa a la soledat. Buscar una activitat per a poder estar sols sembla que va bé, i Montaigne troba la seva soledat essencial en el fet de llegir. I a la mateixa edat que tenia ell quan va començar a escriure els seus Assaigs, jo la trobo llegint-lo:

"S’ha de fer com els animals, que esborren les petjades a la porta del cau. No heu de cercar que el món parli de vós, sinó que heu de parlar-vos a vós mateix. Retireu-vos dins vostre, però abans prepareu-vos per rebre-us; fóra una follia si confiàveu en vós mateix, si no sabíeu dirigir-vos."

La cosa més gran del món és saber ser d'un mateix.

ser-ne capaç

2007-10-04T23:17:00.000+02:00

Conversa d'avui, al passadís:

-Hola, com va tot?
-Tinc els mateixos problemes de cada any.
-Si són els mateixos de cada any, saps com solucionar-los.
-...Crec que sí.

"Amb qui s'ha estat capaç una vegada, no s'és mai incapaç, sinó per justa feblesa."

[Montaigne, Assaigs, I.21]

el que haurien de saber els intel·ligents

2007-10-03T07:18:00.000+02:00

Conta Alain de Botton que, segons Michel de Montaigne, tant Aristòtil com Varró foren grans erudits però no savis, perquè la filosofia impressionant d'Aristòtil i de Varró no se centra en tot allò que pot ajudar la persona a viure bé, feliçment i moralment parlant:

"Quin bé els va fer tanta erudició, a Varró i a Aristòtil? Els va alliberar de les malalties? Els va estalviar desgràcies com ara ser proscrit? La lògica, els alleujava els patiments de la gota?"

I més endavant Montaigne escriu:

"Torno de bona gana al tema de l'absurditat de la nostra educació: el seu objectiu no és fer-nos més savis, sinó erudits. I l'assoleix. No ens ensenya a cercar la virtut i a abraçar la saviesa: imprimeix en nosaltres el seu corol·lari i la seva etimologia...
Preguntem: "Sap llatí o grec?", "Sap escriure prosa i poesia?". Però allò que de debò compta, ho deixen en darrer terme: "S'ha tornat més bona persona i més savi?". S'hauria de cercar no pas qui sap més coses, sinó qui les sap millor. Treballem merament per omplir el cervell, i deixem buits la comprensió i el sentit del que és correcte i del que és incorrecte".

Alain de Botton es pregunta què haurien hagut d'aprendre els alumnes segons Montaigne, i quina mena d'exàmens haurien pogut avaluar aquella saviesa que tenia en ment, força distants de les habilitats mentals del pobre Aristòtil i el pobre Varró.

Les preguntes dels exàmens haurien versat sobre els reptes de la vida quotidiana: amor, sexe, malaltia, mort, fills, diners i ambició.

Alain de Botton proposa un examen de la saviesa segons Montaigne. Tant de Botton com Montaigne gaudeixen amb la perspectiva de veure que els qui fins aleshores havien estat considerats incompetents passarien a ser reconeguts com a més intel·ligents, més intel·ligents que els que fins aleshores havien estat més venerats.

L'EXAMEN DE LA SAVIESA SEGONS MONTAIGNE

1. "Fa set o vuit anys, a dues llegües d'aquí, hi havia un home, que encara avui dia és viu: feia temps que la gelosia de la seva dona no el deixava viure; un dia que, en arribar de la feina, ella el va rebre amb les queixes habituals, es va enrabiar tant que, tot d'una, amb la falç que encara tenia a la mà, s'amputà aquell membre que a ella la desassossegava tant i l'hi llançà a la cara." (Essais, II.29)

a) Com s'haurien de solucionar les baralles domèstiques?
b) Diries que la dona es queixava o que mostrava afecte?

2. Considera aquestes dues citacions:
"Vull que la mort em trobi plantant les cols, ni amoïnat perquè arriba, ni perquè no les he acabades de plantar." (Essais, I.20)
"Amb prou feines sé distingir les cols dels enciams." (Essais, II.17)

Quina de totes dues és una aproximació més sàvia a la mort?

3. "Seria més pràctic i més cast explicar a les dones des de ben aviat aquesta realitat vital [la mida del penis] tal com és, més que no pas deixar que la seva imaginació exaltada faci conjectures: les seves esperances i desigs les porten a imaginar penis extravagants tres vegades més grossos del que els tenim en realitat... Quin mal que fan aquelles pintades representant uns genitals enormes que escampen els xicots per les parets de corredors i escales dels nostres palaus! D'allà sorgeixen aquests cruels malentesos sobre les nostres capacitats naturals." (Essais, III.5)

Com s'ho farà per plantejar el tema, un home amb una "realitat vital" petita?

4. "Sé d'un terratinent que una vegada va fer una festa al seu saló i després, al cap de sis o set dies, va dir, per fer el plaga (perquè el que deia no era veritat) que al banquet s'havia servit pastís de gat; una de les dames més joves de la festa es va horroritzar tant que va agafar forts dolors d'estómac i febre: va ser impossible salvar-la." (Essais, I.21)

Analitza com es distribueix la responsabilitat moral.

5. "Si parlar amb un mateix no fos de boig, no passaria un sol dia sense que em digués a mi mateix, contra mi mateix: "Ets una merda!"" (Essais, I.38)
"La més grollera de les nostres afliccions és menysprear el nostre ésser." (Essais, III.13)

Quant d'amor ha de tenir un per a si mateix?

Alain de Botton i Montaigne diuen que fer exàmens que valoressin la saviesa més que no pas l'erudició donaria com a resultat, molt probablement, un reordenament immediat de la jerarquia de la intel·ligència; i, sorprenentment, una nova elit.

Se us acut alguna pregunta més per a l'examen?

benvingut, jan!

2007-10-01T17:40:00.000+02:00

Acabo de parlar per telèfon amb el meu amic: acaba de parir. Tenia la veu seriosa i circumspecta ("és el cansament" -m'ha dit-), tot i que se'l sentia joiós i satisfet per dintre. Li he preguntat si era conscient del gran canvi que això representava per a la seva vida. Ahir, en entrar a l'hospital, pensava que l'endemà seria pare, i avui es mira el nadó i es pregunta: "com és possible que tot això surti de dins i ho haguem pogut fer nosaltres?"

Néixer és un misteri i alhora un enigma relacionat amb l'existència i l'engranatge d'aquest sistema universal.

Que aquest nou ésser visqui amb pau, justícia, felicitat i salut, i que faci la pau, la justícia, la felicitat i la salut a qui pugui i es deixi. Res més senzill i alhora tan complicat.

Benvingut, Jan!

la contenció i la mesura de l'enyor

2007-09-28T16:16:00.000+02:00

Llegeixo al diari, en una entrevista que se li fa a Vicent Alonso, poeta i traductor dels Assaigs de Montaigne, que després d'haver-se passat quinze anys llegint-lo i traduint-lo, ara es troba totalment desemparat:

"La meva relació com a lector amb Montaigne dura fa molt. Tant, que quan acabi tota aquesta aventura de la traducció fins i tot no sé què serà de mi... Em quedaré bastant orfe. Potser començaré una altra etapa, rellegint-lo des d'altres perspectives. Però evidentment sense ell, fins i tot biogràficament, és que no sóc res."

Jordi Bayod, al pròleg de l'edició de La servitud voluntària d'Étienne de La Boétie, la Carta sobre la mort de La Boétie i L'amistat de Montaigne, recorda la llegendària amistat entre un escriptor i l'altre i la mort del primer (La Boétie) com a causa del segon (Montaigne) per a posar-se a escriure els Assaigs:

"Però els Assaigs neixen de la pèrdua de La Boétie també en un sentit més primari. L'afany d'autorepresentació de Montaigne és inseparable, al capdavall, de la passió per comunicar-se. [...] Tanmateix, [Montaigne] no és gens amant de les relacions comunes i se satisfà només amb l'amistat extraordinària que l'impulsa "a tota vela": ¿a quin interlocutor adreçar-se? Se sent "animal de companyia, no pas de ramat", i no pot desprendre's d'"un desig fantàstic de quelcom que no puc recobrar": ¿amb qui comunicar-se? Potser hauria escrit cartes en comptes d'Assaigs, diu, "si hagués tingut a qui parlar", i tot seguit evoca una altra vegada l'absència de La Boétie." (pàgs.62-63)

Per a Montaigne, la mort de La Boétie el va empènyer a posar-se a escriure els seus Assaigs. Per a Vicent Alonso, la lectura i la fascinació de Montaigne el va posar-se a rellegir-lo i a traduir-lo, fins al punt que ara que acaba la feina es troba completament desemparat i orfe.

Hi ha pèrdues que generen obres colossals. Hi ha lectures que ens canvien els llocs, els objectes i les persones que ens pensàvem que teníem al nostre voltant.

I a vosaltres, què us ha fet canviar l'òptica de tot, fins i tot de la vostra vida?

un cos preparat per a l'enigma

2007-09-26T20:56:00.000+02:00

Pel televisor, he vist l'anunci de l'obra de teatre que s'està oferint al teatre Poliorama: El Llibertí, d'Eric-Emmanuel Schmitt.

En aquest anunci una veu masculina diu en off:
"- Qui obté més plaer en l'amor, els homes o les dones?"
I una veu femenina contesta, també en off:
"- Quan s'introdueix un dit en l'orella, qui dels dos obté més plaer: el dit o l'orella?"

Francament, el senyor Schmitt deu tenir una sexualitat com les autopistes, ben recta i llisa.

Si us plau, tant si sou homes com dones, i tant si us agraden les dones com si us agraden els homes, no us moriu abans d'obrir-vos bé les orelles i tastar el plaer abundant que s'hi amaga.
El plaer no té sexe, és el sexe qui té plaer.

La ciutat i el pilar de sal

2007-08-31T12:43:00.000+02:00

Ahir vaig acabar de llegir La ciutat i el pilar de sal (The City and the Pillar), de Gore Vidal.

Escrita el 1948 i revisada vint anys més tard, la novel·la se centra en Jim Willard, un atractiu jovenet de Virgínia que a darreries dels 30 té una breu i intensa experiència amorosa amb el seu millor amic, Bob Ford. Separats per la distància, Jim vol anar-lo a buscar per reviure el seu idil·li, com un secret que guarda i que el fa diferent a la resta de gent. Però el temps passa i Jim no pot contactar amb Bob. Mentrestant Jim va adquirint moltes experiències i va fent noves coneixences, centrades bàsicament a Los Angeles i a Nova York (però passant per gairebé tota la geografia nord-americana com si d’un viatge circular es tractés), sempre reservant el secret de Bob, fins que, anys més tard, finalment el troba, casat i amb una filla, i intenta reviure endebades allò que feia molt temps es va estroncar.

A part de ser la primera novel·la que va tractar la temàtica homosexual d’una manera clara i sense embuts (la publicació no s’estalvià l’escàndol ni la posterior censura de la crítica, malgrat l’èxit de vendes i l’admiració que Christopher Isherwood i Thomas Mann van mostrar pel text), la novel·la és interessant per la segona cosa que preocupa les persones gais (la primera és evidentment sortir de l’armari) i ocupa bona part de la seva vida: l’estupidesa de mirar enrere a través de la teva vida desitjant un cert període o cosa del passat (en aquest cas persona), en comptes de mirar el futur en termes positius. Aquest pensament és el més brillant de l’obra, que alhora és el que revela el mateix títol: no podem estar paralitzats com estàtues de sal pel que ens ha passat, com si de la dona de Lot es tractés.

No, la novel·la no tracta de la tan melodramàtica i fins a la sacietat avorrida sortida de l’armari. El que Vidal ens dóna és la història d’un amor idealitzat i d’un silenci, una obsessió aparentment ben ordenada que al final es torna violenta. Després d’estar anys i anys anhelant en Bob, finalment en Jim el troba: en la versió del 1948, en Jim escanya en Bob quan aquest l’ha escridassat dient-li marica, mentre que en la versió del 1965, després d’haver estat escridassat, en Jim es tira a la força en Bob (el viola) per tal de tancar el cercle i oblidar per sempre el secret de l’obsessió d’en Bob. Així en Jim elimina una visió romàntica obsessiva que exclou de la seva vida qualsevol altra cosa, fins i tot la seva mateixa vida.

Amb una prosa senzilla i alhora dura, la novel·la no s’està de retratar les conductes socials que han escarnit els actes homosexuals ni, tampoc, de descriure el sentiment d’alienació que provoca el pensament heterosexual sobre l’estereotip gai, femení i gens viril. Contra això, Vidal retrata la gent que menja del mateix sexe com a molt diferenciada, fins i tot gent casada que no dóna cap signe de les seves preferències sexuals.

Al Prefaci, escrit per l'autor el 1995, Vidal hi diu:

"Suposo que en la vida de certes persones notables sorgeix de sobte el moment de l’elecció: he de casar-me o cremar-me?, robar o donar als altres? Tancar la porta a una vida que hem anhelat, al mateix temps que de manera deliberada obrim una altra a l’infortuni i al dolor perquè... El “perquè” és la veritable història que poques vegades s’explica."

Deu ser per això que, a la novel·la, es repeteix algunes vegades la frase "és més barat comprar llet que mantenir la vaca".

Abans, les novel·les sobre homosexuals tractaven o sobre transvestits o sobre introvertits solitaris que acabaven sent uns desgraciats en el seu matrimoni i sospiraven pels xicots de la Marina. Suposo que és per parlar clar que Gore Vidal ha estat considerat l’inventor de l’homosexualitat a partir d’aquesta novel·la, com Allen Ginsberg va ser declarat l’inventor de la mamada el 1956 a partir de Howl (Udol). Però això ja són figues d’un altre paner.

[més sobre la novel·la a la xarxa: llegiu The Name of Love, d'Adam Haslett (The Nation, novembre 2003)]

en quim

2007-08-07T15:19:00.000+02:00

En Quim i jo fa anys que ens coneixem. Filòleg com jo, de la mateixa promoció que jo, però llicenciats per universitats diferents, vam coincidir com a becaris a la Secció Filològica de l’IEC. Però aleshores només ens coneixíem de vista perquè treballàvem a sales diferents.

En Quim i jo ens hem anat coneixent a còpia dels anys perquè coincidim a la mateixa discoteca de sempre. Jo hi vaig molt de tant en tant, algun dia per Nadal, Setmana Santa o durant els mesos de juliol i agost, que és quan el meu cos pot suportar dormir poques hores. Ell n’és gairebé veí, i es pot dir que hi va cada dia com qui, després de sopar, va a fer la copa. El temps l’ha fet un parroquià del local, d’aquells que no paguen entrada i els cambrers conviden a beguda. Quan ens veiem tenim una alegria sana: com qui troba algun familiar o amic després de molt de temps sense veure’s. No cal trucar-nos, sabem que ens trobarem allà i ja està.

En Quim és una persona que, quan parla, et va escopint. A qui li agrada que quan l’altre li parli el vagi ruixant? Estic segur que en això no m’aparto de la majoria. Però encara que t’escupi val la pena sentir en Quim. Parla de pressa, amb una loquacitat que poca gent té, i els posats que fa, quan parla, són exagerats i divertits. En Quim és un xicot sensible i, alhora, una mica nerviós.

No sabria dir de quants temes hem parlat en Quim i jo. Un fotimer. Alguns d’ells es van repetint al llarg del temps, com quan va deixar de fumar tres paquets al dia en sec i va tenir una crisi d’ansietat tan forta que va haver d’estar tres mesos de baixa. O com quan un alumne li va posar una denúncia dient que en Quim havia abusat sexualment d’ell i evidentment mentia, perquè en Quim no faria una cosa així. Fins i tot hi ha temes que, a còpia de tractar-los, han anat evolucionant amb el temps, com nosaltres. A vegades són qüestions referides a la docència, altres vegades són qüestions referides al món mascle.

Darrerament, en Quim i jo sempre traiem el mateix tema: la sort que hem tingut de viure l’ambient en una Barcelona al voltant de la celebració dels Jocs Olímpics, perquè ara les coses han canviat molt. Abans els bars i les discoteques eren uns llocs destinats exclusivament a lligar, veies la gent entrar sola als locals i al cap d’una estona marxaven de dos en dos. Aquests llocs eren com fàbriques d’aparellar gent. Ara no, la gent va tan empastillada i enfarinada que aquests espais nocturns han esdevingut veritables aparadors per fer-se veure. La gent parla poc, la gent riu menys, només va a lluir el cos perfecte i para de comptar. Ara la gent prefereix lligar per internet. Realment patètic. Tots hem lligat per internet alguna vegada, fins i tot jo, però en Quim i jo coincidim en el fet que sempre hem entès els xats com una cosa més. I ja està. La virtualitat és un artifici que s’ha creat per analogia amb el món real, i que en cap cas no ha d’arribar a substituir-lo. Les discos s’han creat, sí, per a intercanviar alguna cosa més que una mirada distant amb la resta de la gent. D’altra banda no valdria la pena l’esforç de tantes hores de son, peles i ingesta d’alcohol perdudes.

-A mi, això em fa molta pena –em diu en Quim-. El dia que això es converteixi definitivament en una vitrina, deixaré de venir.
-Ens fem grans –faig jo.

Últimament, en Quim té un amic brasiler que és xapero i que va a la discoteca a buscar clients. Té una vintena d’anys i és lleig com un pecat: sembla una cabra salvatge. Se’l veu bona persona, tot i que una mica arrauxat: va amunt i avall de la discoteca ballant com si li agradés la música, quan en realitat no para de moure’s per cridar l’atenció i que algú piqui l’ham. En Quim em comenta que aquest xicot no és gai: un dia va venir amb la seva xicota per ensenyar-li on treballava i la hi va presentar. En Quim m'ha dit que quan el xaval veu una noia, perd l'oremus. I és que fer de xapero és un modus vivendi com tants d’altres.

-És un bon nano. A vegades li he pagat alguna cervesa. N’està, d’agraït! Cada dia ve a saludar-me, i em presenta els seus amics brasilers, també xaperos. Crec que es pensa que sóc el seu xulo –em comenta, rient. I mentre l’observem riallers, el xicotet ens pica l’ullet i se’n va a l’altra banda de la discoteca tot ballant desficiosament.

En Quim és una persona divertida. Amb ell sempre hi ha algun tema per conversar. A vegades, si vaig a la discoteca i no el veig, el trobo a faltar. Sí, forma part d’un espai i d’un temps que he dedicat a les meves distraccions nocturnes.

quan l'ou de la serp s'estava covant

2007-08-04T20:23:00.000+02:00

M'acabo de llegir Històries de Berlín, de Christopher Isherwood. El llibre, del 1945, que comprèn dues novel·les anteriorment publicades per separat, Míster Norris canvia de tren (Mister Norris changes trains, 1935 -llavor de la pel·lícula Yo soy una cámara-) i Adéu a Berlín (Goodbye to Berlin, 1939 -inspiradora de la pel·lícula Cabaret-), l'he trobat excepcional.

Les dues novel·les són força diferents: mentre la primera es concep com una novel·la d'intriga melodramàtica a través de l'enigmàtic estafador que és protagonista i alhora dóna el títol a l'obra (i que a la vida real es deia Gerald Hamilton), la segona es concep a partir de fragments de diari i d'històries curtes. Però allò que les uneix és la increïble descripció del que es vivia a Berlín en els anys d'ascens del nazisme i en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial.

Christopher Isherwood, un anglès que aleshores es dedicava a l'ensenyament de l'anglès a la ciutat alemanya, hi descriu el que tenia davant dels ulls: unes antigues cases burgeses convertides en pensions, on els bohemis malvivien; els foscos cafès-teatre, on dubtosos artistes convivien amb gigolós, putes, estafadors i lladregots circumstancials; la part alta de la ciutat, on les classes acomodades àries i jueves s'encastellaven, i els barris baixos, on la classe obrera, condemnada a passar gana, participava en els grupuscles comunistes que volien dominar la política i/o fins i tot (també) simpatizava amb els nazis només per tenir alguna cosa amb què omplir l'estómac. Per tant, va viure de prop les circumstàncies que van propiciar la situació que donaria origen a la incubació i posterior esclat del que el suec Ingmar Bergman batejà cinematogràficament com l'ou de la serp, és a dir, el caldo de cultiu del nazisme i de la barbàrie humana.

El que m'ha sorprès més és el la mesura tan justa que es fa de la participació del narrador-autor en tot el que s'hi descriu: mai no confessa la seva homosexualitat, però tots la sabem pel que arriba a viure i veure (anys més tard confessà que tots i cadascun dels personatges que surten en aquestes dues novel·les els va conèixer personalment i fins i tot alguns van ser amants d'ell). Tampoc mai no dóna el seu punt de vista de la situació política (un desgavell frenètic i desbordant que anava pujant de to cada vegada més). I és que, malgrat que queda clara la impassivitat dels berlinesos davant els aldarulls i els abusos que els nazis anaven practicant, l'autor se'n manté al marge però tots sabem, per l'escepticisme i la ironia freda que hi desplega, que simpatiza (i també perquè hi participa) amb les esferes comunistes i els baixos fons berlinesos.

També és encomiable la melangia que hi traspassa, tot i que mai declarada, en les dues novel·les: tots i cadascun dels personatges que hi apareixen van desapareixent de la vida d'Isherwood tal i com hi han aparegut, per casualitat, però alhora l'autor en conserva el record ben viu i el procés d'escriptura/edició significa el gran adéu que en fa, no només de la gent, sinó també d'una ciutat, d'una època i d'una llibertat que desapareixerien totalment. Una elegia en clau realista que dóna un sentit de viure excepcional.

Si algú s'anima a llegir les novel·les, que ho faci: són fenomenals. Ambudes es troben en castellà en un sol volum; en català només és disponible Adéu a Berlín, però en recomano fervorosament l'edició castellana per la traducció magistral que en va fer Jaime Gil de Biedma el 1967.

A propòsit de la melangia d'Isherwood: en una entrevista que Roger Austen féu a Isherwood per a una ràdio gai de Sant Francisco el desembre de 1976 (i publicada en castellà a Cónsules de Sodoma, Tusquets 2004 -llegiu-la: en ella Isherwood fa força comentaris sobre la veritat que hi ha rere aquestes dues novel·les-), s'hi diu:

AUSTEN: Imagino que a usted nunca le ha durado mucho la melancolía.
ISHERWOOD: Jugué con ella cuando era joven, pero cuando empecé a darme cuenta de cómo era la vida, comprendí que era peligrosa e insufrible.

AUSTEN: ¿La conciencia de la malencolía?
ISHERWOOD: Sí. Te destruyes a ti mismo.

Ja sé que no té gaire a veure amb la novel·la ni amb el post, però quan vaig llegir això, vaig parar de llegir i vaig pensar que abans un servidor era molt malencònic i alhora molt infeliç a causa d'aquesta consciència tonta. No sé què m'ha fet aprendre que és millor viure cofoi i ben esponjat que no pas enfonsat en una malenconia que no et deixa ni respirar.

Adan

2007-08-03T09:56:00.000+02:00

Ja feia força temps, potser uns dos anys, que el veia pels carrers de Barcelona: esprimatxat i caminant de pressa, sempre sol i somrient, amb unes bosses de plàstic a la mà. Alt, mulat, de faccions brasileres i amb el cap gros i els cabells esbullats, sempre vestia igual: pantalons estrets, samarreta i bambes planes o xancletes. Destacava per la seva ambladura: a cada passa que feia, onejava els malucs amb una cadència sinusoïdal tan femenina que semblava una ballarina.

Una vegada estava assegut al Club 13 de la plaça Reial amb en Clarence i el vaig veure passar.
- Deooo!!! -va cridar-li en Clarence alegrement.
Ell, després de fitar-nos, va somriure i va fer un gest simpàtic amb el cap sense deixar de caminar.
- Do you know him? -vaig preguntar-li.
- Yes.

No em sorprenia que en Clarence el conegués. Si hi ha algú que coneix més passavolants, més putes i xaperos, més camells, més indigents i fins i tot més agents de policia és en Clarence. No, no em sorprenia gens: per a en Clarence, el carrer sempre havia estat, i ho continuarà essent, la seva veritable llar.
- Where is she/he going with those bags?
- His business.

En Clarence sempre desaprovava que preguntés sobre la gent. Creu que és una curiositat massa indiscreta i tafanera. Vet aquí el seu to tallant.
- What is she carrying in the bags? -vaig insistir.
- Not your business.

I des d'aleshores sempre l'he vist traginant les bosses de plàstic pels carrers de Barcelona, tant si és de dia com de nit, en un radi que va des del Barri Xino fins a l'Eixample. Sempre amb aquell somriure i amb aquelles gambades de vedette. Tot un símbol per a la ciutat.

Anys més tard el vaig trobar a la discoteca. Aquest cop no portava bosses, sinó una bossa de dona, amb nanses curtes, penjada arran de l'aixella. No em vaig estar d'atansar-m'hi, i li vaig dir, somrient:

- Where are your bags?
Em va somriure:
- Ain't doing it anymore.
I amb un altre somriure se'm va presentar, donant-me un petó a cada galta:
- I'm Adan.

Vaig explicar-li que portava força temps, anys, veient-lo pels carrers de Barcelona i li vaig preguntar si, amb aquelles bosses i aquell anar i venir a qualsevol hora, era conscient que era una veritable icona barcelonina. Vaig convidar-lo a una copa i li va agradar.

- Where do you come from?
- I'm adopted. My mother comes from Canarias and my father from Senegal. But my adoptive parents are from Sant Cugat. They bring me up in a rich house.
- So you speak Spanish.
- Sí. I ja em pots parlar en català perquè el parlo perfectament.

Tenia un català excel·lent. I el que més em va sorprendre n'era la fonètica i la dicció: anava escandint les síl·labes amb harmonia, d'una manera gràcil i suau.

- He tingut una educació sòlida i conservadora: vaig estudiar als Escolapis. I ja et pots imaginar què feia un mulatu, allà.
- Doncs jo em pensava que eres brasiler.
- No, de fet vaig néixer aquí. A casa érem tres: una germana blanca, un germà subsaharià, negre com el carbó, i jo. Tots adoptats. La mare ha estat tan bona, amb tots nosaltres, que Déu li ho va regraciar donant-li un fill: es va quedar prenyada anys més tard.

Se'l veia distès i relaxat parlant amb mi.

- A Catalunya hi ha un problema greu: s'esmercen massa esforços a educar la gent a aprendre la llengua i la gent d'aquí no el parla. Quantes vegades se m'adrecen en castellà o en anglès pel sol fet de ser negre!

Com que em sentia al·ludit, vaig disculpar-me.

- I si sabessis quants amics i amigues magrebins i africans tinc que han après català i no el poden utilitzar... En canvi, els andalusos i extremenys sí que s'hi neguen... Tanta immigració i tanta comèdia, quan el problema ve d'abans i de més a prop: tot això de la integració s'està fent molt malament... El més trist és que, d'aquesta manera, el nostre país se'n ressent cada vegada més fins que al final sigui massa tard.
- T'entenc.
- Saps quin problema tenim? Que ens deixem dominar per les imatges. Les persones no som el que semblem. Una cosa és l'aparença, i una altra de ben diferent és el que realment som. Si no ens coneixem, fem-ho abans de classificar-nos i encasellar-nos mútuament. Les aparences no només ens enganyen, sinó que ens confonen molt.

Vam parlar una estona més. Em va dir que havia deixat de traginar bosses perquè volia ser actor. Vaig pensar fer teatre li esqueia més que traginar bosses.

Vam acomiadar-nos i em va pregar que, si alguna vegada el tornava a veure pel carrer, el cridés pel seu nom: sempre em saludaria.

Vaig pensar en el Clarence. Tenia raó: per conèixer, abans de mirar i jutjar, cal parlar amb la gent directament.

una novel·la d'intriga etimològica

2007-07-30T13:13:00.000+02:00

Si hi ha una cosa que tinc clara, no per principis sinó per demostració, és el meu poc interès per la novel·la negra. Ho acabo de descobrir després de la lectura d’Aigua bruta, de Pau Vidal, l’autor dels Mots enreixats en català del diari El País.

L’argument de la novel·la pot semblar interessant: un filòleg que s’autoanomena caçador de mots i que té per feina recollir argot per a l’Acadèmia d’Estudis Catalans, però que somnia poder aspirar algun dia a actualitzar el Diccionari Etimològic de Joan Coromines, es veu immers en una investigació arran d’un excursionista mort, un riu contaminant, un científic desaparegut i una empresa farmacèutica poc transparent.

I dic interessant perquè, a la novel·la, jo diria que el llenguatge n’és el personatge principal: el ventall de registres i variacions lingüístiques, prop i lluny de la normativa, en boca d’una àvia balear, una becària xava, i un guàrdia urbà en contacte amb els baixos fons (entre d’altres personatges) dóna una mostra clara del domini lingüístic força reeixit de l’autor, filòleg com és, la qual cosa situa l’obra a cavall entre una influència de Manuel Vázquez Montalbán i d’Andrea Camilleri (aquest darrer traduït per Vidal: d'aquí surt el nom del protagonista de la novel·la, amb la qual cosa tanca la roda Carvalho-Montalbano-Camiller), per una banda, i del costumisme més típic de Juli Vallmitjana, de l’altra.

La novel·la té altres gràcies, com les anecdòtiques versions vulgaritzades que Vidal deixa anar d’alguns poetes clàssics catalans (pàg. 107), l’alegre (però no genial) transposició de l’Institut d'Estudis Catalans per l’Acadèmia d’Estudis Catalans i del TERMCAT (Centre de Terminologia Catalana) pel NOCAT (Centre de Nomenclatura Catalana), l’àcida crítica que es fa del català tevetresenc, o l’ús i definició d’alguns mots (‘fermètica’ = ‘indústria farmacèutica’; ‘sapròfit’ = ‘ésser viu que es nodreix d’organismes podrits o en descomposició’), l’etimologia d’alguns mots i expressions (‘orxata’ no ve de València, sinó d’Itàlia: d’’orzata’, que ve d’’orzo’ –que vol dir ‘ordi’-; ‘fotimer’ no ve de ‘fotim’ sinó de l’assimilació de ‘font-n’hi més’; ‘guai’ no ve de ‘why’, sinó que pot venir de ‘guapo’ > ‘gua(p)i’ > ‘guai’ o, si l’expressió va néixer d’”estar a la guai”, pot venir d’”estar a l’aguait” ) o fins i tot la qüestió de certs sufixos (‘detectiu’, en català, no hauria de ser ‘dectector’/’detectriu’?).

Tanmateix, com acostuma a passar en aquest gènere, la trama i l’argument prevalen sobre el contingut (a excepció de Patricia Highsmith, que no m’estaré de dir que fins ara és la millor novel·lista que he llegit d’aquest gènere perquè explora i aprofundeix en la psicologia, que és la base i alhora la causa/conseqüència de qualsevol conflicte social), la qual cosa ve a dir que allò que podia haver estat una autèntica reflexió sobre la contaminació lingüística i de l’aigua del nostre país en vies d’extinció, esdevé una simple mostra i aparador de la varietat del català i del domini que té l’autor (i que pocs escriptors tenen) de la llengua (i perdó per la redundància). I, pensant-ho bé, és més l’argument que la trama el que preval, perquè en aquesta novel·la la resolució dels enigmes es resolen o per ells mateixos o mitjançant l’autor i el narrador-personatge principal, sense comptar amb la col·laboració del lector (els lectors, sí, també pensem i ho volem fer).

La novel·la ha estat guanyadora del Premi de Literatura Científica 2006 per les dues ciències que, més que tractar, apareixen a la novel·la (i a tot estirar mostra haver explorat l’autor, però no els lectors): la química derivada dels abocaments tòxics i la lingüística que apareixen a la novel·la. Un premi del jurat del qual formava part, entre d’altres, Màrius Serra (ves per on, camarada de Vidal en el món dels mots encreuats i amb el qual ja ha publicat quatre llibres d'encreuats: algú s’atrevirà algun dia a fer una novel·la negra sobre el món fètid i gangrenós dels premis literaris?).

Ser lingüista no vol dir ser literat.

M’ha sorprès que, en dos cops a la novel·la, el personatge al·ludís a l’homosexualitat.

“Quan em toca explicar la meva vida, m’avorreixo mortalment. Ja me la sé. Per això sovint, si estic d’humor, el que faig és inventar-me’n una altra. Improviso la meva biografia de cap a peus, allà mateix, sobre la marxa. Però amb el temps he descobert que és perillós, perquè pots condicionar el destí. Un dia dius, per exemple, que ets abstemi, així, per jugar, i al cap d’un mes descobreixes que ton germà se t’ha endut tot el vi de casa, perquè “total, tu tampoc te’l prendràs”. Massa sovint oblidem que la mirada dels altres sobre nosaltres té una traducció real en el nostre comportament. I viceversa. Molts espavilats que es fan passar per savis acaben essent considerats savis de debò. És un efecte d’acció-reacció: la imatge social determina la conducta personal. Jo, per exemple, un tret que solia inventar-me fa temps, si no tenia la nòvia per allà a prop, era l’orientació sexual. Feia veure que m’anaven els tios. Per jugar, per no avorrir-me. Ara m’estimo més no fer-ho.” (pàgs. 32-33)

S’estima més no fer-ho perquè els tios homosexuals se li llancen al damunt, s’entén. Que hi ha gent que s’amaga dins l’armari per por a què diran, sempre s’ha entès: la por a ser denigrat públicament pot empènyer-nos a no mostrar-nos com som directament. Però per què darrerament hi ha certs heterosexuals que volen fer veure que són gais? Per jugar? Per no avorrir-se? Ja vaig comentar-ho en un altre post, a propòsit de Pere Gimferrer. I, francament, no se m’acut altra resposta que per cridar l’atenció o per fer-se passar per rar (ambdues força detestables perquè provenen de copsar l’homosexualitat amb termes morbosos). I si n’hi hagués cap altra, que algú me la digui. M’interessa el tema perquè jo sóc gai i no em considero estrany ni m'agrada cridar l'atenció.

La segona és aquesta:

“[A propòsit d’un anònim que rep el protagonista] Me l’enviava algú que havia sentit la nostra conversa i, empassant-se igual que ella la meva personalitat postissa, em posava sobre la pista de la veritable malaltia de l’assegurat, cosa que en cas de ser certa hauria invalidat automàticament la pòlissa. Un venjatiu enemic de la família que casualment aquell dia també dinava a La Masia? Però, el mal és a l’aigua? Al·ludint a l’homosexualitat de l’home, potser l’informant volia insinuar l’estigma innominable, la sida? És clar, la sida quadraria perquè la filla, per por del què [sic] diran, hauria pogut demanar/ convèncer/comprar el metge perquè no ho especifiqués a l’acta de defunció.” (pàgs. 74-75)

O sigui, el narrador-protagonista associa: difunt homosexual + causes de defunció desconegudes = el difunt ha mort de sida.

Patètic, realment patètic. No tinc més comentaris, senyoria.
Apa siau.

les bicicletes són per al verano

2007-07-27T15:48:00.000+02:00

Imatgeria de l'estiu: una colla de babaus fent cua sota el sol per agafar una bicicleta d'estètica adolescent. Quan per fi els arriba el torn, creuen els dits perquè a mig trajecte el sillín (selló segons l'IEC) no s'ensorri cap avall: el manillar (manillar segons l'IEC) arribaria a l'alçada de la boca i farien el ridícul (tant se val si és incòmode, a ciutat t'han de mirar bé). Corre abans que passi la mitja hora, i no l'agafis després de mitjanit. Com la Ventafocs.

A la taula i al llit, al primer crit: la bicicleta no té horaris, però s'ha de desar ben d'hora perquè Barsalona és molt fàixion i molt in.

com el formatge

2007-07-17T19:10:00.000+02:00

Ahir algú que no em coneixia em va dir: "estás como el queso". No m'apassiona gaire el formatge, però amb això sol ja em vaig agradar més i me'n vaig anar content cap a casa.

ser útil

2007-07-06T19:13:00.000+02:00

Avui, quan he tornat del gimnàs, he vist un home molt vell que em mirava des de la finestra de casa seva. Devia tenir uns noranta anys. He pensat que, encara que estigui a les acaballes, aquest home deu haver fet moltes coses a la vida.

I aleshores he pensat en mi.

Sempre he pensat que no m'agradaria marxar d'aquesta vida sense haver fet alguna cosa per a qui es quedés o encara hagués de venir. Una obra que, més que fer-me un nom, fos útil. Però, per molt que hi penso, crec que encara (hi sóc a temps?) no he fet res de res.

presoners del nostre univers mental

2007-06-03T10:03:00.000+02:00

M'estic llegint Coaching. Cambio en las organizaciones, de Françoise Kourilsky. El llibre és força interessant, i m'està agradant la manera com aborda la idea del canvi en qualsevol equip de treball.

L'autora convida a desfer-nos dels nostres prejudicis afirmant que canviar no és adaptar-se a les coses o a la gent, sinó la conseqüència o la implicació d'un aprenentatge.

Hi ha dos canvis en els sistemes humans: els canvis que afecten l'interior d'un sistema i els canvis que modifiquen tot el sistema.

1. Canvis que afecten l'interior d'un sistema (homeostàtics). La modificació es produeix en els elements del sistema i, per tant, tot continua igual. Es tracta de trobar solucions que generen mecanismes reguladors però que mantenen el sistema en el mateix estat. Exemple: aquelles mesures que adopta la direcció d'una empresa o d'un govern que acaben mantenint el mateix però amb altres maneres. És com voler regular la temperatura amb l'acció d'un termòstat (el termòstat és sempre el mateix) o prémer l'accelerador del cotxe per voler anar més ràpid sense canviar de velocitat: el sistema és el mateix, però força la situació. Són els canvis més improductius, perquè no donen cap solució a la llarga.

2. Canvis que modifiquen el sistema (evolutius). Es tracta de canviar els sistemes humans transformant les regles del mateix sistema. Necessiten una reconstrucció de la realitat, un canvi de premisses i fins i tot d'hipòtesis de base o de pressupostos. En l'exemple del cotxe, seria com prémer l'embragatge per canviar de marxa i, així, canviar la velocitat. Aquests són els canvis que, a la llarga, són més productius.

Per voler fer canvis evolutius, Kourilsky diu que necessitem un aprenentatge. I que també hi ha diversos nivells d'aprenentatge (quatre en total):

- Aprenentatge de nivell 0. És el nivell basat en l'acte reflex. Un mateix estímul provoca una mateixa resposta. Exemple: el moviment que ens fa retirar la mà davant d'una font de calor massa fort.

- Aprenentatge de nivell 1. És el nivell basat en el condicionament. Exemple: el gos de Pavlov que, no tenint el reflex instintiu de salivar amb el cop de timbre, va aprendre a fer-ho quan el timbre sonava.

- Aprenentatge de nivell 2. És el nivell basat en la transferència del mateix aprenentatge a d'altres contextos. Exemple: si sé conduir un cotxe, podré (transferint el meu aprenentatge a altres contextos semblants) conduir-ne d'altres similars. Els comportaments humans, que són la base de la socialització de l'individu, poden considerar-se com aprenentatges de nivell 2. I, alhora, tots els canvis homeostàtics demananen un aprenentatge de nivell 2.

- Aprenentatge de nivell 3. És el nivell basat en la transformació de la mentalitat i els comportaments, generant-ne de nous. Exemple: les creacions artístiques i els descobriments científics. Només els aprenentatges de nivell 3 permeten fer canvis evolutius i, per tant, generen comportaments nous més adequats a les nostres necessitats. Aquest hauria de ser l'objectiu del coatxing de direcció d'empresa.

Si un individu es comporta de manera agressiva en tots els contextos en què està contrariat, i si la seva agressivitat sistemàtica li fa mal, necessitarà passar a un aprenentatge de nivell 3: aquest li permetrà limitar l'ús de la seva agressivitat a situacions més pertinents (ser agressiu és útil en determinats casos [Kourilsky dixit]).

Tanmateix, és difícil posar en pràctica un aprenentatge de nivell 3, perquè sorgeix d'una reinterpretació de la realitat i no de l'esforç o de la voluntat. Kourilsky diu que la majoria de vegades aquests canvis es produeixen espontàniament, involuntàriament i intuïtivament, i que algunes vegades resulta ser un esdeveniment tan important en la vida que això genera, simultàniament, un canvi automàtic de la visió del món.

Quan els nostres comportaments no produeixen un efecte desitjat, acusem més els altres de rigidesa o de mala voluntat, oblidant que la seva rigidesa ens torna a la nostra mateixa rigidesa. Desaprofitem l'ocasió d'evitar tancar-nos en laberints de relacions insanes. Hi ha moltes persones que es queixen que se senten acorralades pels altres, precisament perquè es dediquen a voler-los canviar: es limiten ells mateixos limitant els altres sense saber-ho. Els nostres bloquejos es deuen, moltes vegades, a les nostres certeses i a les nostres suposicions sobre els altres i a les nostres intrepretacions que limiten les situacions.

Malgrat que l'aprenentatge de nivell 3 ens resulta accessible, sovint nosaltres reaccionem deixant-nos caure en el parany dels aprenentatges de nivell 2. Sense adonar-nos-en, ens creem problemes repetint una vegada més les mateixes solucions del nivell 2, i ens convertim en presoners del nostre univers mental. I és que passar a l'aprenentatge de nivell 3 suposa, evidentment, un alliberament mental d'un mateix.

cinc reflexions després de sortir del quiròfan

2007-05-18T15:02:00.000+02:00

Entrar a quiròfan fa respecte. No sé si fa més o menys respecte sortir-ne caminant que ajagut a la llitera. No obstant això, no deixa de fer gràcia que t’hagin operat amb la consciència ben clara: sents el problemes que tenen els metges, la música de fons que escolten, el material que no troben o el comentari del quiròfan veí. Entrar i sortir conscient del quiròfan et fa més feliç i alhora més humà.

A mi, un cop operat, em passa que reflexiono sobre el fet de viure. I això em dura uns quants dies. És com si després d’haver-me adormit una part o tot el cos, hagués de fer una parada a la meva referència vital. Ja és el segon cop que, un cop operat, em qüestiono i m’interrogo la meva existència i em faig petits plans sobre què vull abandonar-canviar-aconseguir en la meva vida.

Quan el cirurgià m’ha dit que ja estava cosit, jo li he alçat la mà somrient i ell me l’ha donada. Me l'ha premuda fort, intensament. Ell ha seguit parlant amb altres metges però continuava agafant-me la mà. M’ha agradat el detall, però quan ja estava alleugerit i ja en tenia prou, ell no em deixava; he pensat que aquest cirurgià necessitava més contacte humà que jo.

Abans d’abandonar la zona de quiròfans, just quan em redactaven l’informe, he vist una pissarra penjada a la paret on hi deia, en castellà:

FRASE DEL DIA:
”Las grandes almas tienen voluntades;
las débiles, tan sólo deseos.”

Com que estava mig estabornit i no podia pensar en la frase, m’he obligat a aprendre-me-la de memòria per a reflexionar-hi quan em trobi millor. Vet-la aquí.

Quan he sortit al carrer, he tingut una alegria molt intensa. He notat l’aire fresc i el sol a la cara. He pensat que és bonic viure, i m’han agafat ganes de plorar. M’ha semblat que la nostra vida no és com la pensem ni com la imaginem: vista des d’un simple punt de vista fisiològic, és bastant similar a la dels altres éssers vius i, per tant, no més important que les altres. La qüestió és donar equitativament la mateixa importància a totes les vides dels éssers vius, inclosa la teva.

morim de solitud, no d'infelicitat

2007-04-30T19:16:00.000+02:00

Avui he rebut un poema per correu ordinari, que reprodueixo a continuació. Anava acompanyat d'una reflexió, que no reproduiré.

La felicidad está en el equilibrio emocional
y la ausencia de soledad.
Puede ser que busquemos
lo que ya tenemos,
puede ser, pero no lo sabemos.

Buscamos y buscamos
pero no encontramos.
Miramos y miramos
pero no vemos.

Y es que no se puede encontrar
lo que ya tenemos
que palpamos y miramos
pero que no vemos.

Por delante de nosotros pasa y pasa
la miramos, y se nos va...
y la felicidad, ha estado en casa.

la gran ocasió

2007-04-20T19:52:00.000+02:00

Hauràs d’anar al barber
tallar-te bé les ungles
rentar-te bé les dents
comprar-te uns mocasins
d’aquells tan fins
i empenyorar un esmòquing fastuós
amb corbatí i barret de copa.
No oblidis la gomina ni el perfum.
Si encara et sobra temps
vés a l’esthéticienne
a netejar-te el cutis.

En el moment precís
l’instant més escaient
atansa-t’hi suaument però decidit
mirant-la fit a fit
i amb un somrís lleuger
com fan els seductors
inclina el cos lleument
agafa-la pel braç o bé les mans
com fan els cavallers
i així a cau d’orella
ben baix-baixet i lentament
ja li pots dir
ben tendrament
amb flonja veu
ben suau però resoluta
que és una grandíssima filla de puta.

el ventríloc

2007-04-14T05:29:00.000+02:00

Confession is a form of ventriloquism.
Leo Bersani

De tant fer veure el que no ets ja perds la veu.
Vols ser el que mostres o el que et creus?
Ja ho veus: t'escoltes en silenci i ja no hi ets.

la caixa negra

2007-04-05T18:38:00.000+02:00

Quan, ja fa alguns anys, vaig llegir a L’Estiu de les paparres o la societat secreta dels poetes i a El gos del poeta (Albert Roig, 1992 i 1994) que la poesia catalana actual era una merda perquè era feta de mandarins i mentors de mediocritat, és a dir, de l’anomenada poesia de l’experiència, em vaig acostumar a mirar la poesia amb recel: la guerra de la teoria dels anticossos entre les víctimes del ferraterisme i les víctimes d’una profunda enveja personal em va fer sospitar de tothom, jove i influenciable lector de mi.

Joan Margarit no es va escapar de les crítiques més ferotges. Confesso que no l’he rellegit gaire com per a entendre-hi profundament, malgrat haver-lo seguit una mica, però amb motiu de la seva darrera publicació, Casa de Misericòrida, he de dir que fa una poesia força interessant.

L’autor d’aquell colpidor poema de la navalla i d’aquell altre poema de pixar sang (llegiu-los!) ens diu, en el poema homònim del llibre: “un bon poema, / per bell que sigui, ha de ser cruel.” No patiu, el llibre no és tan cruel com sembla. El que sí que trobo interessant és l’epíleg, que escriu el mateix Margarit, i en prosa. En ell, l’autor de Joana esmenta que el poema ha de tenir intensitat, sentiment i s'ha de d'entendre, però tot depèn del que, segons la teoria de la informació, s’anomena la caixa negra.

"Ferrater fa trampa quan diu que un poema s’ha d’entendre com una carta comercial. La frase és molt enginyosa i tots entenem el que vol dir, però crec que fa trampa perquè entendre el poema és més complex que això. Jo només em puc aproximar al concepte d’entendre un poema dient que és un procés d’entrada i de sortida. El que en teoria de la informació se’n diu una caixa negra. Hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, continuant dins la terminologia de la teoria de la informació, un grau de desordre. Un grau de desordre són la por, els malentesos, les tristeses... Factors que contínuament estan amenaçant l’equilibri interior. La informació de sortida és aquesta persona que, després de llegir el poema, té un grau menor de desordre o, si es vol, se sent mé ordenada. Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra."

En un curs que vaig assitir sobre poesia catalana, ara ja fa prop de quinze anys, Salvador Oliva va definir magistralment el poema com “allò amb què, després d’haver-lo llegit, els lectors esdevenim més savis”. Això ve a ser com la teoria de la caixa negra que cita Margarit, oi?

Pere Ballart, en el llibre que ara m’estic llegint (El riure de la màscara, 2007) i a propòsit d’un comentari que fa del famós poema de la navalla (que, ara sí, es titula Primer amor -torneu-lo a llegir!-), diu que avui hi ha molta gent que creu erròniament que una poesia feta des de l’experiència ha de ser gairebé una mena de registre notarial de fets viscuts, una fe de vida periòdicament actualitzada. En realitat, la bona poesia aspira “al màxim de subjectivitat amb el mínim d’individualitat” (Ballart cita una idea que Josep Pla sent a dir a Joan Crexells i inclou a El quadern gris).

El secret: ser el màxim de subjectius, perquè només aconseguirem establir el contacte amb l’altre, i alhora, el mínim, si és possible, d’individualistes, segons Ballart.

Heus aquí dues mostres del nou llibre de Margarit:

Apilant llenya

L’home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d’una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

Consell

Fes-te vell i fes que ella es faci vella.
(Carta de Hemingway a Dos Passos)

És un consell inútil, perquè el sexe
fa la mateixa por quan et fas vell
que quan ets jove, la mateixa por
que quan, d’infant, els gossos copulaven
i la gent els donava cops de peu,
i ells, enganxats, amb xiscles de dolor
fugien pel polsós carrer del poble.
On moren les onades
torno a veure els teus peus de dona jove
envernissats per l’aigua lenta i dòcil.

l'amor fet u

2007-04-03T23:18:00.000+02:00

“Una cosa és trinitat: l’amic, l’amor i l’amat. O l’amor, l’amat i l’amic. La qüestió és que l’amic no pot arribar a l’amat sense passar per l’amor, i no pot arribar a l’amor si no és per l’amat.”

Així comença el pròleg d’Enric Casasses al llibre de Jacint Verdaguer Perles. L’amic i l’amat. Càntics de Ramon Llull posats en vers, que no fa ni dos mesos acaba de sortir del forn. Algú es deurà preguntar: quina importància deu tenir la reedició d’un llibre ja existent (el de Verdaguer, escrit el 1895 i editat el 1908), que alhora és la versificació d’uns versicles ja existents (els del Llibre d’amic i amat de Ramon Llull, escrits al segle XIII)? Doncs la gràcia del volum rau a ajuntar els versicles de Llull i els versos de Verdaguer (que ja costava de trobar-los), per copsar-ne les semblances i les diferències. Llull versus Verdaguer? Llull igual a Verdaguer? Com passa tants cops al món, els dos són diferents i alhora iguals.

Aquí desestimaré d’estendre’m sobre les motivacions personals que va tenir Verdaguer per a re-compondre el llibre de Llull, però només recordaré que és arran de la seva estada a Miramar, quan fugint de la ignomínia i la persecució que se li féu a Barcelona per haver parlat amb el dimoni, decideix canviar el to dels seus llibres, que va de la violència i el dolor contra la violència que se li feia fins a la decisió d’emprendre “el viatge espiritual a les entranyes de l’ànima i del món, que són les dues realitats infinites i plenes de belleses”, com diu Casasses:

“La mística, i no pas sentida com un èxtasi orgàsmic a la manera de Joan de la Creu sinó a l’estil català o lul·lià: un estar bé que va més enllà del bé i del malament quotidians perquè és un estar bé que se n’hi està tant, de bé, que fins i tot dormint a terra, sobre les espines, no deixes ni un moment de sentir el plaer de la felicitat d’aquesta amor amb l’amat, que es manifesta entre altres coses en un diàleg constant amb l’ànima del món”.

Llegint el llibre, podem veure que Verdaguer i Llull són un. Verdaguer entra en l’ànima de Llull i escriu el mateix llibre que va escriure Llull però ara és inequívocament de Verdaguer: una poesia lírica i mística alhora, elemental, essencial i senzilla.

Prenem com a exemple el primer versicle de Llull:

"Demanec l’amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l’amat respòs que ço per què la amor de l’amic podia multiplicar, era a amar."

Doncs Verdaguer fa així:

"Digué l’amic a l’Amat:
-Per lo molt que m’heu donat,
trist de mi!, què us donaria?
Digué l’Amat a l’amic:
-Dóna’m ton cor fredolic
que d’amor te l’ompliria."

No ho trobeu sensacional? Rellegiu-lo i veureu que “si Llull dóna l’emoció de l’amor per mitjà d’una combinació geomètrica de termes freds, abstractes o generals, sense cap element sensible, Verdaguer pinta figuratiu i amb colors càlids. Però la sintaxi profunda és la mateixa”, segons Casasses. I la gràcia de Verdaguer, també segons Casasses, és l’atribució de l’adjectiu “fredolic” aplicat al cor. Tota una lliçó d’estimar i donar sempre, sense qüestionar-se què rebem a canvi. Tota una lliçó de Verdaguer cap a nosaltres, els lectors, que de tant que ens estima ens vol enamorar.

Agafo un altre exemple i plegaré:

Al versicle 76, Llull diu:

"Secret d’amor sens revelació, dóna passió e llanguiment: e revelar amor dóna temor e fervor. E per açò l’amic en totes maneres ha llanguiment."

i després Verdaguer escriu:

"Si es tanca el secret d’amor
dintre el pit és una espina,
mes si es divulga a la gent
dóna encara més punyida:
per ço el pobre de l’amic
sempre pateix i sospira."

Si Llull és sentenciós i ens vol fer reflexionar, Verdaguer és lluminós i ple d’imatges: valguin l’”espina” i l’oració condicional com a exemples. I això passa perquè, volent dir el mateix, mentre Llull ens vol ensenyar, Verdaguer ens vol enlluernar.

Qui ha dit que la poesia és difícil d’entendre?
Qui vol estar bé llegint-la?

no ho trobeu colossal?

2007-02-28T00:40:00.000+01:00

No ho trobeu colossal?

Quin dia els esbarts de Catalunya s'atreviran a ballar-ho?

escriptors sense imaginació

2007-02-25T13:21:00.000+01:00

Ahir vaig anar a mirar llibreries. Vaig topar amb un llibre escrit per Fernando Trías de Bes titulat El col·leccionista de sons (2007) que, a la contraportada, hi deia:

"Basada en la llegenda i en l'òpera de Tristany i Isolda, aquesta novel·la és una èpica història d'amor, ambientada en ple auge del romanticisme alemany. Des de ben petit Ludwig Schmitt von Carlsburg té un do extraordinari: és capaç de captar tots els sons, conservar-los i interioritzar-los. Passa la infantesa col·leccionant-ne obsessivament, fins que un dia s'adona que només n'hi falta un: "un so celestial, màgic i etern", el so pel qual homes i dones vendrien l'ànima al diable, el so de l'amor perfecte. I dedicarà totes les seves energies a trobar-lo. Amb els anys Ludwig es convertirà en un cantant d'òpera esplèndid, genial, capaç d'interpretar qualsevol gran obra. Però inexorablement el seu do comporta una maledicció. Aquell so esmunyedís, introbable, domina la seva voluntat i, a la recerca de l'amor perfecte, farà que es converteixi en el seductor i l'assassí més inquietant d'Alemanya."

No us sona, l'argument? Què passa, que ja no hi ha imaginació entre els escriptors o què? O és que ens volen donar garses per perdius? El dia que vulgui rellegir El romanç de Tristany i Isolda, ja ho faré en la versió que admirablement féu Joseph Bédier i, quan vulgui rellegir El Perfum, ho faré en la versió de Patrick Süskind.

Dóna la sensació que l'autor d'aquest llibre prefereix l'aplicació de les ciències empresarials al món del llibre abans que consagrar-se a l'art d'escriure.

quin superheroi sóc?

2007-02-20T00:29:00.001+01:00

He visitat el blog d'en radiosailor i m'hi he trobat un test. L'he fet i resulta que sóc l'increïble Hulk, un passavolant amb una força extraordinària.

Your results:
You are Hulk

You are a wanderer with amazing strength.

Hulk		80%
Spider-Man		75%
The Flash		65%
Iron Man		65%
Superman		60%
Catwoman		60%
Batman		55%
Green Lantern		55%
Robin		52%
Supergirl		40%
Wonder Woman		40%

Mai no he cregut gaire en aquest tipus de coses, però d'ara endavant us asseguro que seguiré força temps sense creure-hi.

Proveu de fer-lo i ja em direu què. És en anglès, però:
Cliqueu aquí per a fer el test "Quin superheroi sóc?"...

P.S. : Algú sap qui dimonis és en Llanterna Verda (Green Lantern)?
El nom sona bé: crec que m'hauria agradat ser ell...

ai ves.

ja tinc armari

2007-02-16T19:07:00.000+01:00

Sempre he estat una mica deixat amb les meves coses: creia que no havia de córrer a endreçar-me perquè l'ordre interior s'avançava a l'exterior i, per una raó o altra, m'he passat els darrers cinc anys de la meva vida guardant la roba en caixes.

Al final m'he decidit a fer-me un vestidor.

És bo sentir-se endreçat. És bonic tenir un armari. Vet aquí el meu nou ordre. Al capdavall, jo també sóc normal.

tinc una pedra a la boca

2007-02-07T18:58:00.000+01:00

Fa una setmana que tinc un petita protuberància sota la boca. Em va venir de cop i volta, i tenia la sensació de tenir la boca seca, ben seca. Al principi em vaig pensar que era una baixada de defenses; després em vaig pensar que potser devia tenir ansietat: l'estrès d'una vida patidora. Fos el que fos, vaig decidir esperar que em passés abans d'anar al metge.

Durant aquesta setmana, la veritat és que la protuberància ha anat creixent i decreixent, com si d'una bossa es tractés. No m'ha molestat gaire; només quan menjava o parlava massa, que era quan sentia com la boca se'm quedava seca del tot.

Avui he decidit anar al metge.

M'han dit que tinc una pedra a la boca. Per ser més concrets, una litiasi al conducte de Wharton, situada a la glàndula salival submaxil·lar.

Com que sóc una mica aprensiu, li he preguntat si això és greu.
- A vegades -diu la metgessa- ja passa. Provaran que surti sola i, si no vol sortir, s'haurà d'operar.
- Fa mal? -he preguntat.
- No fa mal, només molesta -ha dit la metgessa.
- Així doncs, farà mal -he pronunciat.
I els dos hem somrigut.

Divendres tinc hora a l'otorrino i veurem què passa.

[Vegeu un mapa de la boca per a fer-se la idea]

els enemics i les emocions

2007-02-01T17:45:00.000+01:00

Sempre m'ha molestat que quan actuo, sigui com sigui com ho faci, els altres em jutgin.
A alguns, ja els agrada com actuo; a altres, els molesta i fins i tot em dediquen mala cara.
Si la mala cara dura, la veig com una nosa; i si la nosa s'allargassa, la converteixo en enemiga.

Jo no sé tenir enemics.

He escrit "enemics":
alguna cosa no va bé.

Les pròpies emocions s'han de treballar com ho fem amb el nostre cos al gimnàs: entrenar-les i, pensant-les, fer-les més fortes i resistents.
Quan em trobi algú que em fa mala cara, hauria de dir-me a mi mateix: aquesta és una oportunitat per a mi per a calmar-me, relaxar-me i controlar les meves emocions. Com més ho faci, més preparat em trobaré.

Sí: les emocions, si es dominen, ens fan més forts;
ens ajuden a encarar els obstacles positivament.

No és bonic, això?

A l'armari dels mentiders

2007-01-21T09:32:00.000+01:00

Ahir vaig anar a veure Infiltrados (The Departed, 2006). Com ja va fer a El talent de Mr Ripley (The Talented Mr Ripley, 2006), Matt Damon ens torna a oferir un personatge amb una doble vida: un mentider que es fa passar per home bo quan, en realitat, és un ésser consagrat a fer el mal.

La pel·lícula, mitjançant un joc de miralls (Leonardo di Caprio és un home bo que aparenta ser dolent) presenta com s'arriba a patir portant una dualitat soterrada, i com aparença i realitat es complementen, ara arriscadament, adés psicològicament.

Em va semblar interessant veure com, rere qualsevol persona que viu o ha viscut envoltat de mentides, hi ha la necessitat implícita de no refiar-se de ningú.

No deixa de ser un thriller més, però és interessant.

el laboratori de l'amor

2007-01-04T19:18:00.001+01:00

En un dels seus llibres (La cura emocional, Kairós 2005), David Servan-Schreiber diu que a la Universitat de Washington, a Seattle, en un lloc anomenat “Laboratori de l’Amor”, les parelles casades accedeixen a sotmetre’s al microscopi de les emocions del doctor en Psicologia John Gottman: mentre una parella parla, les càmeres de vídeo recullen les més mínimes ganyotes que se’ls reflecteixen al rostre, encara que només durin unes mil·lèsimes de segon, i els sensors enregistren variacions en el ritme cardíac i la pressió sanguínia. Més de cent parelles hi han acudit per parlar de temes que poden causar un conflicte crònic: la distribució de les tasques domèstiques, les decisions sobre la canalla, la manera de portar l’economia familiar, les relacions amb la família política, etcètera.

El primer que va descobrir el doctor Gottman era que no hi ha parelles felices sense problemes crònics (de fet, no hi ha relacions emocionals duradores). Ans al contrari: les parelles que no tenen temes crònics de discussió s’haurien de preocupar. El segon descobriment (sorprenent) va ser que el doctor Gottman pot analitzar només cinc minuts d’una baralla entre marit i muller (només cinc minuts!) i saber, amb una fiabilitat de més del 90%, quines parelles seguiran casades i quines es divorciaran al cap d’uns quants anys (!).

No hi ha res que entristeixi més al nostre cervell emocional i la nostra fisiologia que sentir-se separat emocionalment d’aquells amb qui ens sentim més vinculats: el cònjuge, els fills i els pares. En el Laboratori de l’Amor, una paraula malsonant o la més mínima ganyota facial de menyspreu o de disgust (gairebé imperceptible per a un observador) és suficient per accelerar els batecs del cor de la persona a qui va adreçat el comentari: la freqüència cardíaca s’apujarà tot de sobte a més de 110 pulsacions per minut (per als homes, la freqüència cardíaca normal en general oscil·la sobre les 70, per a les dones, sobre les 80 aproximadament).

Què passa quan el cervell emocional s’excita? En primer lloc, ofusca la capacitat de raonar de manera racional: les emocions “s’inunden” i només pensen en termes de defensa i d’atac.

Segons Gottman, hi ha quatre actituds que provoquen la destrucció de totes les relacions que es troben al pas, fins al punt que l’altra part només pot reaccionar amb mesquinesa o retirar-se com un animal ferit:

La crítica. Consisteix a criticar el caràcter d’algú, quan el que s’hauria de fer és afirmar senzillament l’existència d’un greuge. Exemple de crítica: “Ja tornes a fer tard. Només penses en tu mateix.” Exemple de greuge: “Ja són les nou, i m’havies dit que vindries a les vuit. És la segona vegada que m’ho fas aquesta setmana; i jo em sento sol i trist quan t’he d’esperar d’aquesta manera.”

El menyspreu. Pot ser fins al més suau fins al més violent, passant pel més comú, i tant hi fa si és verbal com visual: quan el menyspreador que ens envia aquests senyals és algú amb qui vivim o treballem, el missatge ens va directe al cor; i això fa que trobar una solució pacífica a la situació sigui pràcticament impossible. Com podem raonar i parlar amb tranquil·litat quan el missatge que rebem és que inspirem desdeny?

El contraatac. Només ofereix dos resultats possibles: o una escalada de violència (i, ferida pel meu contraatac, l’altra persona brandarà les armes) o, si té èxit, el vençut roman ferit i dolgut inevitablement, i aquesta ferida només eixampla el buit emocional i fa que la vida en comú sigui encara més difícil.

La retirada freda. Sovint emmascara la fase final d’una relació que es desintegra: és l’escenari del plat que vola o la imminència d’una pallissa. La retirada emocional, doncs, no és una manera eficaç de tractar els problemes.

Aleshores, quins són els principis de la comunicació eficaç? Segons Servan-Schreiber, un dels mestres de la comunicació no violenta, Marshall Rosenberg, proposa el següent:

Cal substituir el judici (és a dir, les crítiques) constatant els fets d’una manera objectiva. No hem de dir: “estàs treballant molt malament” ni “aquest informe no està bé”, perquè l’altra persona es posa a la defensiva immediatament, sinó “semblen que manquen tres idees fonamentals per comunicar el nostre missatge en aquest informe, que són aquesta, aquesta i aquesta”. Hem de ser objectius i específics.

Cal evitar formular qualsevol mena de judici de l’altre mentre ens concentrem en el que sentim. Quan escoltem, la suspensió de judici és la clau mestra que ens permetrà d’accedir a la comunicació emocional. Quan parlem, ho hem de fer de tal manera que la persona que ens escolta no pugui qüestionar-se els nostres sentiments: pot pensar que no hauríem de sentir les coses d’aquesta manera, però això no és ella qui ho ha de decidir; els meus sentiments són cosa meva. Del que es tracta és de descriure la situació amb frases que comencin amb “jo” en comptes de “tu”: pel fet de parlar de mi, i només de mi, ja no estem criticant ni atacant l’altra persona; més aviat expressem els meus sentiments i, per tant, som oberts i sincers. L’honestedat desarma els adversaris.

És més eficaç no només dir el que sentim, sinó també expressar aquelles necessitats pròpies que han estat decebudes: “Quan hem quedat al cinema i arribes tard, em sento frustrat perquè a mi m’agrada veure tot l’espectacle per gaudir-ne”.

Finalment, Servan-Schreiber proposa sis punts a tenir en compte per manegar els conflictes:

L’origen: Cal parlar amb la persona originària del problema. Ella és qui té els mitjans per solucionar-ho. Obvi, oi?
Moment i lloc: la discussió s’ha de fer en un moment favorable i en un lloc privat i protegit. Ni en públic i enmig d’un passadís. Tampoc fer-ho immediatament, quan la ferida encara està oberta.
Enfocament amistós: cal parlar amb un llenguatge tal que l’altra persona se senti còmoda des de les primeres paraules que li adrecem. Si comencem la frase amb el seu nom, la frase tindrà un èxit clamorós: això s’anomena “fenomen del còctel”.
Comportament objectiu: cal explicar el comportament que ha causat el greuge (limitant-ne la descripció del que va succeir, sense fer judicis morals).
Emoció: cal dir com ens sentim, però hem d’evitar el parany de parlar del nostre enuig, que sovint és l’emoció més òbvia.
Necessitat: cal parlar de les esperances decebudes o de la necessitat que sentim i que no ens ha estat reconeguda.

El que sorprèn més d’aquestes observacions és que són ben òbvies. Tots sabem perfectament com no ens agrada que ens tractin; ens és difícil, d’altra banda, dir amb precisió com ens agradaria que ens tractessin. Tanmateix, la nostra gratitud es desborda immediatament quan algú se’ns adreça amb unes maneres emocionalment intel·ligents.

En una situació problemàtica, tenim l’alternativa de reaccionar només de tres maneres diferents: la passivitat (o l’agressió pacífica, la reacció més comuna i menys satisfactòria); l’agressió (que en realitat no és gaire més eficaç i és molt més perillosa); o “l’afirmació no violenta” (en d’altres paraules, la comunicació emocional no violenta).

Tanmateix, hi ha casos que és ben legítim comportar-se passivament (quan algú ens toca la botzina en un embús o quan el dependent d’una botiga és groller) o fins i tot, en situacions urgents o moments de perill, és normal ser “agressiu” i imposar ordres sense cap explicació: és legítim que uns pares renyin el seu fill quan fa una malifeta.

Jo afegiria que també és ben legítim que algú pugui tenir una resolució d’un conflicte a la manera passiva quan la relació emocional s’ha erosionat tant que ja no val la pena de continuar. L’amor pot arribar a ser un ròssec quan el cònjuge et tracta a base de crítiques, menyspreus, incomprensions o passivitats agressives. I aquesta, vet aquí la confidència, és la situació en què em trobo ara: d’on no n’hi ha, no en raja.

el manifest contra-sexual: epistemologia del dildo

2006-12-29T10:23:00.000+01:00

L'any 2002 vaig assistir a la presentació d'un llibre: Manifiesto contra-sexual. Prácticas subversivas de identidad sexual, de Beatriz Preciado. Recordo que en la seva presentació-conferència, vaig riure molt: em va fer molta gràcia veure una filòsofa projectant transparències per fer una lliçó pràctica sobre la dildotectònica i la contra-sexualitat. Tanmateix, ara que m'he llegit el llibre, el riure ha passat a ser un somriure i reconec que són molt interessants les aportacions que fa (en alguns casos, va tan enllà que arriba fins i tot a la desmesura).

No faré cap explicació sobre les teories de Lacan, Derrida, Lyotard, Deleuze, Foucault, Wittig, Mohanty, Butler o Sedgwick, sobre les quals s'inspira, es basa i fins i tot critica irònicament (algun dia ho faré, sobretot dels últims quatre noms per la importància que estan tenint en els estudis gais i lèsbics). El que sí faré és una brevíssima nota de la teoria de Preciado.

L'autora, professora de 'Teroia del cos' i 'Teoria contemporània del Gènere' a la Universitat de París-Sant Denis, fa una proposta de subversió, no només sexual sinó també política, criticant àcidament el món heterocentrista i posant de manifest els mecanismes de poder cultural, social i polític que han construït els clàssics sexes i els recents gèneres. També afirma que el desig, l'excitació sexual i l'orgasme, no són sinó els productes retrospectius de la tecnologia sexual que identifica els òrgans reproductius com a òrgans sexuals, en detriment de la totalitat del cos.

Preciado es basa en les teories deconstructivistes de Derrida per construir una societat d'equivalència, no d'igualtat, de "subjectes parlants" que estableixin relacions sexuals de forma contractual, i fa un estudi i praxi de les tecnologies del sexe, amb un protagonista principal: el dildo o "pròtesi productora de plaer".

"¿Dónde se encuentra el sexo de un cuerpo que lleva un dildo? En sí, el dildo: ¿es un atributo femenino o masculino? ¿Dónde transcurrre el goce cuando se folla con un dildo? ¿Quén goza? ¿Cuántos penes tiene un hombre que lleva un dildo? Si el dildo no es más que un "sustituto artificial" del pene, ¿cómo explicar que los hombres que ya tienen un pene empleen cinturones-pollas? ¿Cómo seguir hablando del dildo como "la reproducción de un pene artificial que vendría a colmar una falta" cuando se utilizan dos o varios dildos? ¿Podemos seguir tomando la imagen "natural" del cuerpo masculino como referente de imitación, cuando el dildo se coloca en otra parte del cuerpo (brazo, antebrazo, muslo) distinta a la región pelviana? ¿Cuál es la diferencia estructural entre un dildo y un vibrador?, ¿y entre un dildo y un látigo? Y ¿cuál es la relación estructural entre un cinturón-polla y un cinturón de castidad? Dicho de otra manera, ¿está el dildo ligado genealógicamente al pene a través de una lógica de imitación o, más bien, a la tecnologías de represión-producción de placer del cinturón de castidad y del vibrador clitoridiano?"

"Podríamos decir que un dildo no es una "polla de plástico", sino que más bien, y pese a las apariencias, una polla es un dildo de carne."

Sona enrevessat, però la crítica és sòlida i ben argumentada, i ataca el pensament convencional: Preciado fa una una proposta revolucionària per a qui estigui interessat en la recerca de noves formes del jo i per a qui se senti exclòs de l'heterocentrisme. Per a qui en vulgui saber més, que vagi a la webografia següent:

Beatriz Preciado: Género y performance

Beatriz Preciado: Basura y género. Mear/cagar. Masculino/Femenino

Beatriz Preciado: Multitudes queer

Ana Segura: Manifiesto contrasexual (reseña)

Jesús Carrillo: Beatriz Preciado. Entrevista

Alejandro Jodorowsky: Beatriz Preciado. Entrevista (en google-vídeo)

Conversaciones en torno a la teoría queer. Entrevista a Beatriz Preciado

Tara Herbst: Entrevista con Beatriz Preciado, Teórica Queer, París/Princeton

Elvira Mira: Manifiesto contra-sexual. Prácticas subversivas de identidad sexual. Beatriz Preciado

Prótesis de género: los límites materiales de la performance y la performatividad

sobre els missatges subliminals

2006-12-28T21:19:00.000+01:00

Aquesta tarda m'he comprat un llibre de Roland Barthes: Incidents (Empúries, 1987):

Encara no l'he llegit, però quan tornava amb metro cap a casa, l'he obert a l'atzar (era la pàgina 47) i hi deia:

"Sento que m'enamoraré de tu. És avorrit? Com fer-ho?
-Dóna'm la teva adreça."

No he cregut mai en els missatges subliminals.
He de començar a creure-hi?

una vella i coneguda història

2006-12-23T01:37:00.000+01:00

Tot va bé si acaba bé

com eradicar les cuques verinoses

2006-12-21T19:28:00.000+01:00

1. Algunes cuques no porten verí, altres cuques en segreguen molt. No sempre que mor una cuca mor instantàniament el seu verí: la majoria moren abans. Això no treu que el verí acabi morint tard o d'hora. Vet aquí el sentit de màxima: morta la cuca, mort el verí.

2. Hi ha verins fàcils de detectar, altres són difícils. Entre els fàcils, n’hi ha que es poden tocar i n’hi ha que no. Els verins que no es poden tocar (intangibles) són els que costen més d’eradicar: en primer lloc perquè es pateixen i no se sap com tractar-los, en segon lloc perquè per a eradicar-los s’han de manipular, i en tercer lloc perquè hom, amb el temps, s’hi pot acostumar, és a dir, intoxicar. No hi ha cosa pitjor que un verí intangible.

3. Per a eradicar un verí intangible:

Primer de tot localitzeu-lo. Un verí que no es localitza no es pot detectar.
Aïlleu-lo amb cautela. Un bon reclam és suficient: somrieu-li, llanceu-li amoretes i galanteries. Deixeu que se us acosti, però aneu amb compte.
Feu que segregui molt de verí. Això és el més delicat, perquè amb la segregació us podríeu esquitxar. Es tracta de punxar amorosament, si es fa així no explota i el verí cau en forma de degoteig. Cal anar fent fins que el verí sigui abundant (prou perquè faci llot i xipollegi).
Allunyeu-vos acuradament del xipoll verinós. El llot immobilitzarà la cuca i farà que no tingui més remei que llepar-lo. Aquesta fase s’anomena anòmia. Cal deixar-la que begui amb calma. Al cap d’un temps la cuca caurà enverinada pel seu mateix verí.

4. Quan una cuca mor, totes van al seu enterrament. Això és comprensible. Que a l’enterrament somiquin o piquin de peus també és comprensible, però és cert que emprenya molt. No vulgueu apaivagar els planys ni les lamentacions: és millor que s’esgotin abans que es formin avalots. Si no es fa això, el verí augmenta i s’escampa per l’ambient.

5. El temps ho guareix tot. Això és d’esperar en qualsevol cuca. Però hi ha cuques que necessiten tota la seva existència per a guarir-se; altres desconeixen que cal lliurar-se al temps amb bona predisposició. Deixar a la sort del pas del temps que una cuca verinosa es guareixi és com creure en els astres i planetes. Cal tenir fe o, si no, ser pacient.

6. La rancúnia i el ressentiment no porten enlloc. Qui fa servir aquests recursos no fa res més que aixoplugar-se en la inseguretat. La inseguretat és cosa d’éssers vulnerables. Rere cada cuca rancuniosa i ressentida, hi ha una cuca vulnerable que es doblega silenciosament.

destil·lar l'essència de la bellesa

2006-12-03T15:30:00.000+01:00

Que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida, tothom, qui més qui menys, ho ha pogut comprovar: amb una relectura es descobreixen coses noves que, amb el temps i amb l’experiència personal, ens ajuden a ser més savis. I que la literatura no es pot arribar a comparar amb el cinema, tothom, qui més qui menys, ho ha pogut apreciar: un llibre fa imaginar i dóna sensacions, mentre que una pel·lícula, perquè ja ofereix imatges i sons, només dóna sensacions. Això no treu que hi hagi pel·lícules que siguin millors que el mateix llibre en què es basaven. Com versions cinematogràfiques que no han millorat el llibre d’on provenien.

En el cas d’El Perfum (Patrick Süskind, 1985), no puc dir si el llibre és millor que la pel·lícula perquè fa molt de temps que me’l vaig llegir (devia ser a finals dels vuitanta), però sí puc afirmar que amb la vista cinematogràfica he pogut observar dos detalls que, llegint la novel·la en el seu dia, no vaig veure:

L’afany de voler retenir l’impossible

Hi ha hagut força llibres i pel·lícules basades en individus patològicament depravats que aprofundien el desig de voler tenir, retenint-la, la bellesa del món (vegeu, per exemple, El col·leccionista [1965] –un caçador de papallones que captura el seu exemplar únic: una noia, que tanca al soterrani de casa seva-; Peeping Tom [1960] –un fotògraf, caçador d’imatges, que mata noies per captar la instantània de la mort-; o llegiu, per posar un exemple literari, la narració "Suïcidi a la matinada" [dins La ciutat i el tròpic, 1956], de Lluís Ferran de Pol –el seu protagonista, un fotògraf que, per la insaciable recerca de la bellesa, acaba disparant la pistola contra ell mateix, com si d’una màquina fotogràfica es tractés-).
En el cas d’El Perfum, Jean-Baptiste Grenouille, el seu protagonista, volent capturar l’essència odorant de totes les coses, vol aconseguir l’essència perfumada de la bellesa humana, i vet aquí la seva raó de matar. Per voler tenir allò que mai no ha tingut (poder estimar i ser estimat), troba en l’aberració de matar l’essència de la bellesa humana: assassina noies verges i en destil·la el suc odorant, com si d’una perfecció sublim es tractés.
Tot plegat és la tragèdia del qui, volent fer possible l’impossible, ho aconsegueix.

Un detall: a la pel·lícula hi ha un moment en què, els qui volen descobrir l’amo de tals aberracions exclamen, en adonar-se que l’assassí mata noies en estat verge: “llevat d’una prostituta, totes són verges: això encara és pitjor!”
Quina ironia: ser morta en virginitat és mil vegades pitjor que morir violada, no pel dolor de la víctima l’instant abans de morir, sinó per la desviació aberrant de l’agressor que busca la puresa de la víctima...

L’insuperable poder d’inspirar amor en els ésser humans

Al final del llibre (i de la pel·lícula), Jean-Baptiste Grenouille, havent-se salvat de ser executat, torna cap a París. Conscient del poder que té amb el perfum que hi ha al flascó que guarda a la butxaca, podent embruixar el món sencer, podent fer que el Rei li besi els peus, podent-se presentar al Papa com a un nou messies, abandona qualsevol idea per tornar al lloc d’on va venir i poder morir: es presenta als malfactors dels carrers de París perquè el devorin.
I vet aquí el missatge del llibre: Jean-Baptiste Grenouille, desapareixent de la terra, provoca un somriure i alhora una satisfacció als caníbals que se l’han menjat: per primera vegada, diu el narrador-veu en off, havien fet alguna cosa per amor.

La pel·lícula està força bé: si em preguntava, abans de veure-la, com es podia oferir en imatges l’olor, la pudor i el perfum, trobo molt ben aconseguides les imatges pútrides i odorants que s’hi ofereixen.

Us heu fixat en el finíssim i tènue punt de llum que recorre la pantalla en alguns moments de la projecció? És la presència de l’olor, veritable personatge de l’obra.

Hi reconeixeu, també, l'escenari català?

epíleg

2006-11-18T15:01:00.000+01:00

Desde ahora
verás en el espejo
el silencio
tornarse árido y espeso.

Desde el comienzo de las cosas
hasta el intenso atardecer:

desde ahora
verás en el silencio
mi voz crecer.

sexe amb les mans

2006-11-02T22:05:00.000+01:00

Hi ha qui ho sap fer realment bé:

la mirada dels escriptors

2006-10-30T19:02:00.000+01:00

M'he copiat una idea creada per L'Onix i ben seguida per La reusenca. Jo ho he aplicat a escriptors. Aviam qui endevina de qui són aquestes mirades:

després del comiat

2006-10-29T00:30:00.000+02:00

HA PASADO UN ÁNGEL

En el albor de un sueño,
donde el candor es dueño
de un risueño fulgor,
ha pasado un ángel a decirnos
cuán generoso es el amor.

Mi pobre mente, en resquebraje,
no entendiendo su lenguaje
ha metido en su mensaje error;
es tan equivocado el irnos
como el adiós demoledor.

Ese quererse era pensarse y aprenderse
en otro mundo:
tu mundo y el mío hecho nosotros.

per ses calces et reconeixeré

2006-10-28T21:21:00.000+02:00

L’altre dia jo i el qui és actualment el meu company vam anar a un bar de mala mort de Barcelona.

Estàvem dinant i vam veure una noia que, estant asseguda d’esquena a nosaltres, portava els pantalons massa balders i ens ensenyava les calces. Eren unes calces que també li anaven balderes, la qual cosa donava una sensació de folgança i alhora de deixadesa. Al meu company i a mi ens va semblar graciós i ens ho vam comentar.Quan la noia es va girar, vam quedar-nos parats en veure que era ni més ni menys que Rossy de Palma.

La reacció del meu company va ser de voler anar a buscar la càmera de fotos que teníem al cotxe per fer-se una foto amb l’actriu, però algú se’ns va avançar: era un nen d’uns 5 anys que li va demanar que posés amb ell per a la posteritat.

Ella li va contestar:
-Ay, no, cariño, eso yo no lo hago.
Aleshores es van acostar el pare i la mare de la criatura. El pare, somrient, li va dir:
-Rossy, por favor, te importaria hacerte una foto con mi hijo?
-Si quieres me la hago con tu padre –va dir la Rossy al nen (el pare estava molt bo).
-El niño quiere contigo –li va dir la mare.
-A ver -fa la Rossy-: para qué quieres una foto conmigo?
El noi, cohibit, no deia res.
-Venga, dime, para qué quieres una foto mía?
El noi continuava sense dir res, i el pare, per tal d’animar-lo, l’inquirí:
-Venga, díselo.
-... Porque lo dice mi padre... –balbucejà el noi.
-Es que todos somos fans tuyos –digué el pare somrient i justificant-se.
-Lo ves?, eres tu quien quiere hacérsela conmigo, no tu hijo.
Al final, perquè cada cop hi havia més clients que contemplàvem l’escena i potser perquè la Rossy volia que no l’emprenyessin més, va cedir:
-Está bien.
I es va posar les ulleres de sol.
-No, mujer, con las gafas puestas no, que no se te ve la cara –digué la mare.
-No acostumbro a hacerme fotos sin gafas de sol -va dir, resoluta, la Rossy.

Ja érem uns quants que dèiem:
“Venga Rossy, sin las gafaaas!”
-Está bien. Porque sois una família muy guay.

El meu company em va dir que vam fer ben fet de no anar a buscar la càmera al cotxe. Que era una fastigosa creguda que, perquè havia fet algunes pel·lis amb l’Almodóvar, no tenia cap dret de tractar un nen així. I que si els famosos no són amables amb aquells que els admiren perquè es creuen que són divins, que facin el favor d’anar amb les calces pujades.

un llibre homòfob

2006-10-22T12:42:00.000+02:00

Acaba d’aparèixer a les llibreries El telón de Aquiles, un assaig escrit per César Vidal. Per a qui no conegui Vidal (quin cognom més bonic per a una persona d’intel·lecte tan repel·lent!), només apuntaré el següent:

Dirigeix i presenta el programa La Linterna de la COPE i és articulista de La Razón. Col·labora en el programa La Mañana de la COPE i als diaris Libertad Digital i Protestante Digital.
Escriptor prolífic i personatge mediàtic exitós, és un punt de referència de la dreta espanyola: com a historiador que es fa dir, té una postura revisionista de la història (llegiu-hi pseudocientífica), manipulant-ne les dades segons la seva visió dels fets i, per tant, fent-ne un ús polític.
Afirma saber 8 idiomes i traduir-ne 16, però (i només per posar un exemple) la traducció de Manethó que va fer el 1993 no va ser de l’original grec, sinó de la traducció anglesa, de la qual també recicla nombroses notes i materials sense conèixer-lo.
Procliu a proclamar sense embuts la seva condició de cristià protestant, afirma que no existeixen proves de la macroevolució (amb això suposo que Vidal vol dir que existeix evolució dintre de les espècies però que no està provat que algunes espècies derivin d’altres), la qual cosa el situa en contra de la teoria de l’evolució.
S’inventa el seu currículum, quan, per exemple, es fa dir membre de l’Oriental Institute de Chicago i, tanmateix, no apareix al banc de dades dels membres passats ni presents (la seva condició de membre es redueix al que anomenaríem amic o simpatitzant: un aficionat que paga una quota per a rebre descomptes i informació sobre exposicions i conferències).
Ell fou aquell qui va guanyar el 2005 el premi "Ciudad de Torrevieja", i durant la cerminònia del lliurament del premi, José Caballero Bonald, membre del jurat, desqualificà el llibre afirmant que era "ideológicamente detestable", malgrat tenir qualitat literària.

Doncs bé, a El telón d’Aquiles, l’autor hi vol fer el següent: agafa quinze personatges de la història universal (segons ell, quinze personatges dotats de talent, conqueridors de l’èxit i companys de la fortuna, però que s’han vist impedits d’atènyer els seus propòsits a la vida) i presenta el seu taló d’Aquil·les, el seu punt vulnerable i, per tant, el motiu d’imperfecció i fracàs personal.

Els personatges són els següents:

Calígula i l’enorgulliment
Abd al-Rahman III i el sentiment d’inferioritat
Enric IV [de Castella] i la falta de caràcter
Joana de Castella i la follia
Maria Tudor i l’esterilitat
Felip II [de Castella] i la intransigència religiosa
Pere III [de Rússia] i l’admiració cap als grans
Napoleó i l’hybris
Edgar Allan Poe i l’alcohol
Dostoievski i el joc
Oscar Wilde i l’homosexualitat
Chamberlain i l’apaivagament
Lenin i el menyspreu per l’ésser humà
Virginia Woolf i la depressió
Hitler i el nacionalisme

La idea és original. Però us hi heu fixat bé? No us fa mal d’ulls? Com és que encara, a principis del segle XXI, César Vidal col·loca enmig de tants punts vulnerables, de tants motius d’imperfecció, de tants fracassos personals, l’homosexualitat?

No repetiré la biografia d’Oscar Wilde ni l’arxiconegut escàndol de què va ser víctima en una Anglaterra (la del segle XIX) on l’homosexualitat era prohibida i penada.

Tanmateix, César Vidal, que comença el capítol amb una introducció bíblica per a fer comprensible el refús de l’homosexualitat al llarg de la història (es basa en el Nou Testament per a afirmar que “los que practican la homosexualidad –como otros pecadores- no pueden entrar en el Reino de los cielos”), escriu, situant-se en la relació entre Oscar Wilde i la seva mare:

“Fue una mujer profundamente frustrada por no haber dado a la luz a una niña. Para paliar su desilusión, Jane decidió vestir a Oscar con trajes de niña y tratarle como tal. Este comportamiento tuvo sin duda una enorme influencia en el comportamiento sexual de Oscar. Desde su más temprana edad, el cariño, el afecto, el disfrute, quedarían asociados con la identificación con el sexo femenino. Se habría operado así un proceso estudiado por psiquiatras como el Dr. Sokarides [sic], es decir, la obstaculización del normal desarrollo heterosexual de Oscar y su vinculación a patrones de conducta y comportamientos que desembocarían en la ulterior homosexualidad. De hecho, hasta los nueve años, Oscar fue educado en casa de manera exclusiva y siempre bajo el control de una madre que lo ansiaba hembra y no varón. Es muy posible que el propio Oscar no fuera consciente de ello, pero las semillas de la homosexualidad ya habrían quedado sembradas en su psique”. (pp. 207-208)

Que jo sàpiga, no hi ha nenes que per anar vestides amb pantalons quedin forjades per a ser lesbianes la resta de la seva vida. César Vidal no vol que cap nen vagi amb faldilla.
Que jo sàpiga, no hi ha cap desenvolupament sexual (heterosexual o homosexual) “normal”, perquè la paraula normal implica que qui no és normal és anormal (o subnormal). César Vidal no vol que cap homosexual sigui normal.
Que jo sàpiga, l’homosexualitat no opera amb llavors que s’enterrin a cap psique. César Vidal vol que l’homosexualitat sigui una malaltia psicològica (i ignora que la psicoanàlisi actual és oberta, imparcial i integradora -ja no tracta l'homosexualitat en si, sinó els pacients, siguin homosexuals o no-).

Més endavant, quan parla de la relació entre Alfred Douglas (Bosie, l’amant de Wilde que el portà a la perdició) i el seu pare, César Vidal escriu:

“El marqués de Queensberry [pare d’A. Douglas, Bosie] era un aristócrata escocés con una innegable propensión a la violencia. Bebedor impenitente y ateo militante, era también campeón de boxeo y a él debemos las primeras reglas de competición de este deporte. Queensberry no se recataba de golpear a su esposa e hijos, e incluso en cierta ocasión se había pegado con uno de sus vástagos en plena calle. Es más que probable que la imposibilidad de identificarse con semejante modelo masculino determinara la homosexualidad de Bosie.” (p. 213)

I ara? Que jo sàpiga, hi ha heterosexuals que no s’identifiquen amb cap model agressiu de masculinitat i ben feliços que són de ser heterosexuals.
Que jo sàpiga, l’homosexualitat no és cap determinació que impliqui la impossibilitat d’identificar-se a cap model masculí.

Però sembla que César Vidal vulgui condemnar l’homosexualitat: o bé l’homosexualitat existeix perquè un individu es basa en models femenins, o bé existeix perquè un individu no es pot identificar en conductes violentes masculines. En tot cas, César Vidal creu que ser homosexual és un problema (!!!).

Més endavant, al capítol sobre Virginia Woolf, afirma que el fet de ser sexualment frígida va dur-la a relacionar-se amb dones:

“Virginia, en parte por su dolencia mental y, en parte, porque había sufrido el acoso de un hermanastro, era frígida y nunca llegaría a superar ese problema. Es muy posible que su incursión, escasamente física si es que lo fue alguna vez, por el terreno del lesbianismo arrancara esa dolorosa incapacidad para mantener relaciones normales con un hombre.” (p. 303)

A César Vidal, el molesta molt que hi hagi homosexuals al món.

César Vidal veu i vol fer de l’homosexualitat un problema.

César Vidal es basa en raonaments conductistes per explicar-se l’homosexualitat.

Això és com dir que César Vidal es basa en raonaments conductistes per a fer-nos dir que està d’acord amb l’homofòbia.

O ras i curt: que César Vidal és un homòfob.

un poema rescatat

2006-10-20T20:51:00.000+02:00

El tenia entaforat al calaix i l'he descobert. La fotografia que l'acompanya la vaig fer jo mateix el juliol del 1999, i recordo que la contemplació de la foto barrejada amb el record de l'experiència viscuda és el que em va motivar a escriure'l. No sé quan el vaig escriure, em penso que va ser el 2001:

FRAGMENTS DE TU A AGIOS STEFANOS

La llum, a través de la cortina,
arriba humitejant al teu somriure:

esbossa el cos que jeu al llit,
quan l’ombra del meu cos abriga.

Mig resplendent, mig enfosquit,
el teu posat feliç d’aquest somriure:

amb fils de salabror, a la memòria,
quan bec d’aquest record es cristal·litza.

sentir-se massa bé

2006-10-13T20:43:00.000+02:00

Sentir-se bé no és cap motiu de queixa: és un estat de què gaudim, que assaborim i que ens situa en el pol oposat a la queixa. La gent es queixa quan es troba malament, no quan es troba bé.

Acabo de llegir L’home que va confondre la seva dona amb un barret, d’Oliver Sacks (Proa, 2004).

Segons Sacks, la paradoxa d’una malaltia que es pot presentar com a benestar i no revelar fins més tard la seva malignitat potencial és una de les quimeres, trucs i ironies que ens proporciona la naturalesa.

Exemples:

George Eliot havia dit que la sensació de trobar-se perillosament bé acostumava a ser, per a ella, l’indici o el presagi d’un atac. “Perillosament bé” és una ironia que defineix amb una precisió absoluta la duplicitat, la paradoxa del fet de sentir-se “massa bé”.

Dostoievski patia uns “atacs psíquics” o “estats mentals complexos” quan s’acostaven els atacs d’epilèpsia, i en una ocasió, a propòsit d’aquests atacs, va dir:

"Les persones sanes no us podeu imaginar la felicitat que sentim els epilèptics durant els segons que precedeixen l’atac... No sé si aquesta felicitat dura segons, hores o mesos, però creieu-me, no els canviaria per totes les alegries que pugui proporcionar la vida."
T. Alajouanine: “Dostoievski’s epilepsy” Brain (1963) 86: 209-21

La felicitat extraordinària d’algunes crisis o atacs es poden considerar, doncs, com l’apogeu de la salut psíquica i mental.

El mateix pot passar en sentit contrari: Sacks ens diu que ha vist com alguns pacients profundament malalts, després de patir els dèficits més profunds durant dècades i dècades, de cop i volta es van trobar miraculosament bé només pel fet de passar del dèficit a l’excés.

L’accés a l’equilibri mental (i, per tant, a la salut) en forma d’excés és el que permet de passar d’una situació de crisi a una d’equilibrada. És així com podem donar l’explicació del vaivé constant en la nostra balança del malestar cap el benestar (o viceversa), on l’excés o dèficit de felicitat fa que aquesta balança es decanti cap a un costat o l’altre.

Durant més d’un any vaig conviure amb una persona cocaïnòmana i vaig poder comprovar com el benestar i l’eufòria desapareixien quan els efectes d’aquesta droga s’esfumaven: una sensació d’ansietat, tristesa i malestar rondava en la seva quotidianitat, la qual cosa li motivava el fet de no deixar la droga. Més d’una vegada vaig pensar que aquella persona, en dèficit constant, necessitava aquell excés per a arribar al seu equilibri.

També recordo, en una etapa relativament llunyana de la meva vida, en la qual em devorava una profunda malenconia repleta d’inquietud, malestar i nerviosisme, jo vaig poder comprovar com abocant-me a l’excés de sexe em podia “anivellar” aquella sensació de malestar. La sacietat m’equilibrava aquella angoixa temporalment, fins que queia esgotat.

És lògica, doncs, l’afirmació de Sacks, quan diu que l’excés confereix beneficis i patiments simultanis, quan afirma que l’excés porta a un plaer i una angoixa al mateix temps.

El benestar i el malestar són un terreny desconegut on totes les consideracions habituals poden canviar radicalment:
- la malaltia pot convertir-se en benestar i la normalitat en malaltia
- l'excitació tant pot ser una esclavitud com un alliberament
- la realitat pot residir en l'ebrietat i no en la sacietat

la línia secreta

2006-10-10T20:49:00.000+02:00

A mitja tarda, als Musées royaux des Beaux-Arts de Brussel·les, ningú no ha vist com el jove amb ulleres ha ensopegat amb l’estudiant fitant Paisatge amb la caiguda d’Ícar, de Pieter Brueghel.

Després d’excusar-se, després de disculpar-se, els dos han establert una conversa lleu:

-En el lluminós paisatge, la vida encara continua tranquil·la: ni el pagès, ni el pastor, ni el pescador, distrets, no veuen l’home que es precipita des del cel i que ara s’està ofegant...

-Ningú no ho ha advertit: l’abisme respira i ho succiona tot.

-Un home que s’ofega així, fins a l’eternitat, sota la irregularitat amorfa de la vida, fa endevinalles en imatges que ningú no pot entendre i que no obstant tots entenem.

Dos minuts, tres somriures: una gropada de silencis, el buit no es pot ocultar.

D’una manera incomprensible, quan la inèrcia privativa de les seves vides els ha obligat a departir, callant i fent la seva, el cor de l'estudiant ha fet un salt: en la distància, esguardant com es girava, ha vist l’esquena del jove amb ulleres com s’allunyava de la sala porta enllà.

Sota l’atzar i el desordre, reclosa entre els quadres i la gent, s’amaga la línia del trajecte d’aquell cos que s’engoleix en la llunyària; com una absència desdibuixada entre parèntesis, la cadència de mil gestos impossibles que mai no ocorreran.

Cliqueu aquí si voleu llegir poemes inspirats en Ícar

els nostres mons

2006-10-03T22:18:00.000+02:00

Ahir em van deixar un poema sobre la taula.
No és bonic, això? Com m'agrada rebre poemes!

TU MUNDO Y EL MÍO

Tu vida es un mundo
Otro mundo, es mi vida
Pero nuestra vida
Que es nuestro mundo
Habrá de construirse así:
Yo contigo en tu mundo
Tú conmigo en mi mundo.

Yo contigo y tu conmigo
Sin temor a perdernos
En laberintos de miedo y soledad.

Yo contigo
En tu mundo transparente
Preñado de desenfados
Y en tu mente adelantada
A la pobre naturaleza humana.

Tú conmigo
En mi mundo de dudas
Y soledades
De sombras necias
Tristezas y falsedades.

Tú conmigo y yo contigo
En un solo mundo
Aunque tu mente, tu corazón y tu alma
No sean de este mundo.

ens estimem o ens ho pensem?

2006-09-30T20:51:00.000+02:00

Qui hagi vist o llegit Otel·lo, de William Shakespeare, haurà vist que quan Emília, la dona de Iago, pregunta a Desdèmona, escanyada pel marit i ja moribunda:

-Qui ha comès tal acció?

Desdèmona contesta, davant d’Otel·lo (el seu marit malalt de gelosia):

-Ningú; jo mateixa.

Com és que fa això, la fidel Desdèmona? Que tal volta és tonta?
Com és que la fidelitat la condueix a tal fatalitat?
L’única explicació que se m’acut és que ho fa “per amor”.

HO FA "PER AMOR": VET AQUÍ L'AMOR CEC

. . . . . . . . . . . . . .

En el que porto de vida, he estat dos cops cec per amor, i tal ceguesa m’ha impedit de copsar el mal que se m’estava fent en nom de l’Amor. Algunes vegades he pensat que era jo qui tenia un imant per les relacions fatídiques, altres vegades m’he interrogat llargament quin component dec tenir jo que em fa “tolerar” les accions que em són nocives, fins al punt que ja és tan tard que el conflicte esclata i tot fa un pet com una gla.

I tal és la situació en què em trobo ara, que l’home que estimo s’enfada fàcilment per la manera com sóc jo realment.

L’estimo o em penso que l’estimo?
M’estima o es pensa que m’estima?

Cal trencar la relació perquè se m'enfada fàcilment?

un instint gens benèvol

2006-09-27T21:33:00.000+02:00

Avui, quan he sortit de la feina, he anat a buscar el cotxe i me l'he trobat abonyegat. No era una abonyegadura corrent, d'aquelles que quan les veus et dius "a la propera revisió ja m'ho faré adobar", no: era una abonyegadura d'aquelles que et fan anar directe al taller.

Les dues portes laterals de la dreta estaven tan segellades que no es podien obrir.

A part del desencantament en descobrir que algú ha trencat una cosa que és teva, m'he decepcionat molt en veure que no hi havia cap nota al cotxe. Més que trobar un telèfon per tal que les nostres companyies d'assegurances ho solventessin, potser el que esperava era una disculpa.

Quan l'amo no hi és i es fa malbé una cosa, el primer instint és fugir corrents.

La decepció ha acabat manifestant-se en ràbia en saber que el mecànic m'ha fet un pressupost de 400 euros per reparar l'estropell. I que no tindré el cotxe fins demà passat.

més sobre la meva família

2006-09-23T20:03:00.000+02:00

Sembla que l’àvia de la meva mare, l’alegria i la sagacitat de la qual tothom s’avé a considerar com allò que més la distingí, fou una persona francament desconcertant.

Si d’una banda va tenir el do d’anar malbaratant la fortuna del seu marit al llarg dels anys -fins al punt que aquest, amb una fortalesa més que admirable, conservà zelosament durant més de trenta anys una llista on figuraven els deutes que encara li havia de satisfer-, de l’altra, lliurà part de la seva vida a servir una sola providència: creient que la mort del seu marit vindria abans que la seva, no hi hagué dia que no recordés a tothom aquell supòsit, el qual donava tant per fet que quasi en va enllestir del tot els tràmits.

Ja us deveu imaginar el que li esdevingué: havent premort al seu marit per un sobtat infart de miocardi, mai no pogué fer ús d’aquells preparatius, tan funeraris com testamentaris, i encara menys de l’any de plor.

Avui encara ens debatem si la feinada que li comportà ordir una viduïtat que no tingué fou un treball perdut o, senzillament, un mode de mostrar quin rendiment li havia suposat fer la viu-viu tota la vida nodrint-se a costa del marit, el qual, durant molts anys, va haver d’encarar la dolor i la tristesa provocades per l’absència i la buidor d’una dona tan astuta.

la meva família

2006-09-21T20:45:00.000+02:00

Quan el meu germà, mogut per un excés d’amor familiar i encuriosit per l’ascendència, va haver investigat la nostra genealogia, ens va donar a conèixer, per al nostre espaterrament, que el marit de la nostra rebesàvia materna fou un tal Agustí Bonells i Burriel, nat a Berga i afincat a Santa Coloma de Cervelló, on exercí de secretari consistorial, el qual, a lleure i diversió, quan no es donava a la beguda, s’esbravava amb la dona estossinant-la a cor què vols.

També ens va fer saber que els nostres besavis paterns, que amb goig van concebre cinc fills, van consentir la unió matrimonial entre llur primogènit i una minyona que, entre silencis, serví d’esplai lasciu i lúbric a la resta dels germans.

Al capdavall, vam quedar sorpresos en descobrir que, ben mirat, al llarg del temps potser no hem estat res més que això: un grapadet d’anònimes llavors que ha passat, entre pors i silencis, de puntetes per la recuina, a mercè de tot oblit.

riscos imprevistos

2006-09-17T16:15:00.000+02:00

Divendres passat, hi havia un amic que és seropositiu a casa meva i, perquè el meu gat és una mica esquerp, li va fer una esgarrinxada a la mà. La hi vaig voler curar. Però de cop i volta, ell es va aixecar espantat de la cadira i, garratibat i amb la mirada envidriada, no va voler que la hi curés. Jo li vaig dir que no passava res, que estigués tranquil, però ell em va contestar amb rigidesa:

“No vull que sota cap concepte
entris en contacte amb la meva sang”.

En una escena de la pel·lícula Stealing Beauty (Bernardo Bertolucci, 1996), recordo haver vist emocionat com la jove protagonista Lucy (Liv Tyler) guareix una ferida al no tan jove personatge Alex (Jeremy Irons), malalt de sida i en fase terminal: perquè la ferida li cou, la jove Lucy li bufa la ferida. La imatge, que més que sensual és d’una alta humanitat, retorna la vida anímica a Alex i, alhora, ens dóna una lliçó dels gestos simples i inofensius que podem arribar a fer els uns per tal d’alleugerir el dolor dels altres.

Quan deixarem de banda la por? Quan deixarem de viure en aquest fingiment, tancats i aïllats en aquesta bombolla estúpida?

La vida té més riscos imprevistos
que els que hi ha assistint les ferides dels amics.

les nou cares de l'home sobrer

2006-09-08T16:46:00.000+02:00

Urgeix saber quina de les cares següents s'ajusta a l'home sobrer.
La més votada serà la del seu perfil!

Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

el plany de mercè rodoreda

2006-09-06T23:31:00.000+02:00

Quan, a finals dels anys setanta, Joaquín Soler Serrano va voler entrevistar Mercè Rodoreda al programa “A fondo” de RTVE, l’escriptora li va demanar, abans, de revelar un secret: va voler declarar davant les càmeres que de petita havia robat un crisantem d’una casa veïna de Sant Gervasi, i que la mestressa de la casa, una tal senyora Borràs, en acomiadar-la quan marxava del jardí, li digué, referint-se al crisantem que amagava sota el davantal:

“si me l’haguessis demanat, te l’hauria donat”.

L’escriptora, exaltada per la revelació d’un fet que havia guardat tants anys en silenci, va confessar que sempre que veia un crisantem, experimentava una espècie de ressentiment.

Com si d’una magdalena proustiana es tractés:

Certament, la vida de Mercè Rodoreda (com les vides de tots nosaltres) és plena de secrets. I també ho és la seva obra (només cal al·ludir l’exemple fàcil de la presència del secret a Mirall trencat). Però què fa que ens obstinem a voler conèixer sempre els amagatalls secrets de la gran novel·lista? Potser perquè era una persona introvertida? Tal volta per la morbositat que genera el fet de suposar que va tenir una aventura amb Andreu Nin? O de saber que es va casar amb el seu oncle? Potser que va abandonar el seu fill a Catalunya mentre se’n va anar cap a un exili on va conviure durant anys amb Armand Obiols, un home casat?

Abraham Molino i Balet, al pròleg dels poemes de Rodoreda que s’han editat darrerament (Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda, Angle Editorial, 2002), diu:

“Les dificultats de subsistència que va haver d’enfrontar Mercè Rodoreda en el context de postguerra europea i els problemes de salut que va patir van ser coronats, el 1946, per un daltabaix de tipus amorós que ella va acusar amb una enorme virulència i que la conduí a una situació psicològica límit:

“Tota jo sóc un infern”

li confessava a l’Anna Murià per carta, a principis de desembre de 1946. L’origen d’aquella crisi fou un conflicte amb Armand Obiols i caldrà localitzar-lo en la visita que, el 19 de setembre de 1946, Montserrat Trabal féu a aquest, el seu marit, a Bordeus. Tot i que finalment no van aconseguir trobar-se, l’anècdota tingué l’efecte de deixar al descobert els ressorts de la complexa relació sentimental que unia els dos intel·lectuals. Rodoreda es va trobar entre els dos fronts d’una angoixant dialèctica íntima: d’una banda, se sentia utilitzada per l’home amb qui compartiria l’exili (amb un dolor d’orgull) i, de l’altra, veia perillar la seva relació amb la persona que estimava (amb un dolor d’amor).” (p.17)

“L’Obiols, malgrat el meu amor, malgrat tots els sacrificis que he fet per ell, malgrat tot el que m’ha fet sofrir, continua sent el marit de la seva muller. Em deixarà, no em deixarà? Déu ho sap.”
(carta a l'Anna Murià del 02-12-1946)

I què en diu la seva obra? L’obra de Mercè Rodoreda, sí, és també, en aquests fets, la revelació dels secrets de la seva vida.

Posarem l’exemple d’això amb un dels primers poemes que va donar a conèixer al públic, just abans que obtingués el títol de Mestre en Gai Saber en guanyar consecutivament tres Flors Naturals als Jocs Florals (1947, 1948 i 1949); em refereixo al bellíssim poema “Plany de Calipso” (publicat a la Revista de Catalunya la tardor del 1947 i, recentment, a Agonia de llum), que reprodueixo a continuació:

PLANY DE CALIPSO

Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mel exaltada,
estranger que t’entornes cap a la teva mort.

Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l’olivera immòbil en son furor retort,
però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.

Per a qui no ho sàpiga, Calipso era, segons Homer a l’Odissea, la filla d’Atlas, que regnava l’illa d’Ogígia. Quan Ulisses va arribar després del naugrafi a aquesta illa, Calipso el va acollir a la seva cova, complimentant-lo amb manduques, begudes i el seu mateix llit. El va retenir durant set anys i, després de fer quatre fills, Calipso va intentar que Ulisses oblidés la seva vida anterior, li va oferir la immortalitat i la joventut eterna si es quedava amb ella a Ogígia. Però l’heroi es va cansar de les seves magarrufes i va començar a enyorar la seva dona, Penèlope. Veient la situació, Atena va demanar a Zeus que ordenés a Calipso de deixar marxar Ulisses; Zeus envià el seu missatger Hermes i Calipso, veient que no tenia altra alternativa, li va donar provisions i els materials perquè es construís un rai i continués el seu viatge (i algunes llegendes diuen que després de salpar Ulisses, Calipso va morir de pena).

Abraham Molino i Balet destaca l’encaix que té la cronologia de la crisi amorosa que viu Rodoreda amb els poemes que escriu:

“Rodoreda objectivarà el desballestament sentimental tot confegint una paràbola que prengué de l’Odissea. [...] Hi ha, d’entrada, l’experiència de l’exili com a nexe primordial; i es pot determinar també una similitud de conflicte entre la figura de qui resta (i d’alguna manera mor), Penèlope, i la de l’errant Ulisses, arrossegat per una condemna que és expressió de vida i, sobretot, imperatiu ontològic: només en el moviment de retorn Ulisses pot ésser ell mateix. Perquè, recordem-ho, Obiols-Ulisses, tot i conviure amb Rodoreda[-Calipso], mai no es va divorciar de la seva muller, Montserrat-Penèlope, la reaparició de la qual va convertir l’univers interior de l’escriptora en un gens metafòric infern.” (p. 19)

Per tant, tenim que:

Dos exemples d'això en la vida de Rodoreda:

“Ni escric, ni faig res; no em puc treure del cap ells dos junts, tendres, palpitants, després d’aquest buit de temps, retrobats. Tota jo sóc un infern. I no puc fer res, Anna, res. Ell m’estima, però a ella també. I hauré de viure d’engrunes, jo, que ho he tingut tot.”
(carta a l'Anna Murià del 02-12-1946)

“L’Obiols es va buscar una dona per passar l’exili, era massa complicat de fer venir la seva família i era més fàcil el que ha fet.”
(carta a l'Anna Murià del 17-03-1947)

Segons Abraham Molino, el poema publicat el setembre de 1947, el degué escriure en les setmanes o els mesos posteriors a aquella crisi provocada per l’intent de visita d’Obiols amb la seva dona, el setembre de 1946:

“Calipso [és la] representació de l’amor sensual que se situa en la cota oposada de Penèlope (“Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa”), de les inclemències de l’abandó, el qual [Rodoreda] expressa amb un plany diamantí (“al pit m’agonitza un escorpí escarlata”).” (p. 38)

Segons Abraham Molino:

“A l’Odissea, Rodoreda hi troba els besllums en què pogué percebre els reflexos de la pròpia contingència biogràfica.” (p.19)

Certament, també és en la mateixa obra de Mercè Rodoreda on es poden desxifrar els secrets de la seva biografia. Tal i com, metafòricament, també ho va fer ella abans de l’entrevista de Joaquín Soler Serrano revelant el cristantem que amagà sota el davantal quan tenia 5 o 6 anys.

telegrama

2006-09-03T17:45:00.000+02:00

Rovaniemi, Lapin Lääni, Finlàndia, 3 setembre. - Després de vint dies d’intensa recerca, les autoritats de Rovaniemi han comunicat la mort de Marianne Kristensen, ciutadana danesa que es trobava a Finlàndia per turisme. Marianne Kristensen, que viatjava amb el seu marit i aleshores s’hostatjava a Inari, va desaparèixer la tarda d’un diumenge després d’haver comunicat que anava a donar un tomb pel bosc. Possiblement ignorava que més de dues terceres parts del territori finlandès està cobert per boscos de coníferes, aigües estancades, torberes i matolls. Segurament distreta, devia haver-se endinsat per un terra pantanós que, a pesar de la capa d’humus existent, ha acabat empassant-se-la, igualment com ho ha fet amb altres onze turistes en el que portem d’any.

waterlooplein 85: no tot són ferides

2006-08-31T16:55:00.000+02:00

L’Erich no és només un xicot simpàtic: a més de tenir un bon cor, és molt natural. Una tarda, a Amsterdam, jo havia anat a passejar a l’Oosterpark. Per a qui no hi hagi estat mai, l’Oosterpark és un parc situat a l’est d’Amsterdam (d’aquí li ve el nom) amb un llac al bell mig. És un lloc idíl·lic i tranquil per a prendre-hi un respir.

Quan ja sortia del parc, va aparèixer l’Erich amb bicicleta, i em va saludar, rialler. Jo li vaig contestar el salut, i ens vam posar a parlar. Em va explicar que treballa com a guàrdia jurat en un hospital al costat del parc. Jo estava cansat i li vaig dir que me n’anava. Ell em va dir que si jo volia prendre un cafè amb ell, ell estaria molt content de poder tornar a parlar amb mi, i em va donar el seu telèfon.

L’endemà el vaig trucar. Vaig pensar que podia estar bé prendre un cafè plegats. Quan va despenjar el telèfon, estava molt content que l’hagués trucat: pensava que no el trucaria, i va dir que em convidava a casa seva a prendre una copa.

No ho acostumo a fer gaire, això: anar a casa de desconeguts perquè et convidin a una copa. Però ho vaig fer. Allà vam parlar tota la tarda, i va ser molt interessant: l’Erich, un xicot provinent de l’illa de Guadalupe, intenta viure al centre d’Amsterdam com pot: ara treballant a l’hospital, ara llogant la seva habitació del seu apartament mentre ell dorm al sofà. Em va ensenyar les fotos de la seva vida: les de quan era petit, les de quan va arribar a Amsterdam, les de quan va treballar com a extra a l’òpera d’Amsterdam...

Em va agradar molt conèixer l’Erich.

Si algú vol fer ús del seu B&B (65€ individual - 85€ doble), demaneu-li-ho per correu electrònic: erstef@hotmail.com (i si ja té disponible la seva pàgina, visiteu-la)

pontanustraat 230: refer-se del passat

2006-08-30T18:21:00.000+02:00

Aquest estiu he tingut l’ocasió de tancar una de les ferides que encara tenia obertes: Amsterdam. És difícil explicar detalladament què era, és i serà Amsterdam per a mi. És una ciutat encantadora quan la visitem com a turistes, però pot arribar a ser execrable quan l’associem al patiment que hi hem viscut en el passat. Suposo que això ocorre pertot arreu: associem els espais als sentiments que tenim quan hi som; deu ser per això que hi ha tants llocs que ens enlluernen i, en canvi, hi ha molts llocs que ni tan sols recordem.

A Amsterdam, hi havia après la por de viure amb un drogoaddicte. En conec els baixos fons com el palmell de la meva mà. Hi havia viscut què és sentir-se sol enmig d’un ambient que no m’agradava, què és estimar una persona que t’estima menys que els cristalls de la cocaïna. L’amor, sí, aquesta passió que a molts enganya, ens torna cecs: no ens deixa discernir el que ens convé del que no.

Aquest estiu m’he dedicat a repassar cada espai d’Amsterdam on la meva memòria s’esporuguia, i he pogut comprovar que el temps ho segella tot. Tenia moltes ganes de tornar-hi: hi tenia una lliçó pendent. M’he rigut de mi mateix i m’ho he passat bé. També algunes vegades m’he sentit sol i trist, però crec que ha valgut la pena. Ara no sé si hi tornaré més, però de ben segur que, si hi torno, la miraré amb altres ulls.

Adéu, Amsterdam!

tractar amb gent difícil

2006-08-27T22:53:00.001+02:00

Llegeixo, a Dealing with Difficult People, de Roy Lilley (Kogan Page Limited 2006), que la raó per la qual tenim problemes a la feina és que ens permetem ser enganxats emocionalment. Què ens fa estar enganxats emocionalment a la gent difícil? Vet aquí les males creences que ens fan que topem amb ells:

- He de ser estimat o acceptat per tothom.
- He de ser perfecte en tot allò que faig.
- Tothom amb qui treballo o visc ha de ser perfecte.
- Puc tenir una mica de control sobre el que em passa.
- És més fàcil evitar les dificultats i les responsabilitats que encarar-les.
- Els desacords i els conflictes sempre s’han d’evitar.
- La gent, inclòs jo, no canviem mai.
- Algunes persones són sempre bones; altres sempre dolentes.
- El món hauria de ser perfecte, i és terrible i catastròfic quan no ho és.
- La gent és fràgil i necessita ser protegida de la veritat.
- Els altres existeixen per a fer-me feliç, i jo no puc ser feliç a no ser que els altres me’n facin.
- Les crisis són sempre destructives; no en pot venir cap bé.
- En algun lloc hi ha la feina perfecta, la solució perfecta, la parella perfecta; necessito buscar-les.
- Jo no hauria de tenir problemes. Si en tinc, vol dir que sóc incompetent.

Al llibre, també es repeteix que no ens agafem res personalment. I que hi ha set personalitats difícils a qualsevol àmbit de treball. Totes set porten problemes, però que, com que els companys de treball no es trien i cal treballar amb ells tant si volem com si no, hi ha alguns consells bàsics per sortir-nos-en amb la nostra. El lema del llibre és: "no hi ha cap persona difícil, només hi ha gent que hem d’aprendre a tractar". Resumeixo les personalitats i els consells que dóna a continuació:

1. ELS HOSTILS, AGRESSIUS, BEL·LIGERANTS i OFENSIUS

Són els més alarmants i abominables perquè sovint gallegen i són uns monstres del control. Es poden subdividir en tres tipus:

a) ELS TANCS SHERMAN: Representen el que una personalitat hostil fa: surten carregant, són abusius, intimidatoris i aclaparadors. Ataquen comportaments individuals i característiques personals; bombardegen amb crítiques i arguments implacables; aconsegueixen els seus objectius a curt termini, però a costa de perdre amics i d’erosionar a llarg termini les relacions personals. També, tenen una necessitat imperiosa de manifestar-se a si mateixos i als altres que el seu punt de vista del món és el correcte. Així, tenen un fort sentit de com han d’actuar els altres, i no tenen por de dir-ho. La millor arma dels Tancs Sherman és l’agressivitat i la confiança. El lema bàsic d’un Tanc Sherman és: “si jo puc donar a entendre que tu ets dèbil, vacil·lant o equívoc, aleshores jo semblaré, a mi i als altres, fort i segur”.

Respostes que els hem de donar:

- Donar-los temps perquè s’esgotin.
- No preocupar-se a ser educat; fer-ho a la manera que es pugui.
- Cridar la seva atenció, anomenant-los pel nom o aixecant-se o asseient-se deliberadament.
- Fer-los seure és una bona idea.
- Mantenir el contacte amb la mirada.
- Dir les pròpies idees vigorosament.
- No discutir amb el que l’altre diu o tracta de dir.
- Estar preparat per a ser simpàtic.

b) ELS FRANCTIRADORS: No fan tant mal com els Tancs Sherman, però també són mortals. Prefereixen un atansament a cobert. Rere una façana de simpatia, sempre ataquen amb llançaments a l’atzar, l’ús d’insinuacions i bromes verinoses. Són uns constrenyedors socials perquè creen un lloc protegit des del qual poden atacar els objectius amb ira o enveja. Aparellen els seus míssils verbals amb senyals no verbals d’alegria i amistat; això crea una situació on cada contestació que se’ls dóna pot semblar un acte agressiu, la qual cosa fa que hom sembli qui ataca quan realment hom s’està defensant. Com els Tancs Sherman, els Franctiradors pensen que queden bé fent quedar els altres malament. Tenen un fort sentit del que els altres han de fer, però els seus comentaris feridors sovint allunyen més els companys que no pas donen bons resultats.

Respostes que els hem de donar:

- No mantenir cap convenció social.
- Proveir-los amb una alternativa per a rebatre directament.
- No centrar-se en el seu punt de vista, procurar comprometre a tothom.
- Moure’s ràpid per a solucionar cap problema que sorgeixi d’imprevist.
- Prevenir el Franctirador fent reunions regulars que tractin problemes-solucions.
- Si s’és testimoni d’una situació amb un Franctirador, dir-ho clar i fer que pari.

c) ELS EXPLOSIUS: Es caracteritzen per atacs de còlera que semblen sota control. Les enrabiades sobresurten de cop a les converses i les tertúlies que semblen començar amistosament, i neixen quan els Explosius se senten físicament o psíquicament ferits. En la majoria dels casos aquesta resposta fatal és primer amb ira i després amb culpes i recels.

Respostes que els hem de donar:

- Donar-los temps perquè s’esgotin ells mateixos.
- Si no s’esgoten, aturar l’enrabiada amb una frase neutra com: “Prou.”
- Mostrar-los que un se’ls pren seriosament.
- Si és possible, prendre un respir i parlar amb ells en privat.

2. ELS RONDINAIRES i ELS GEMEGOSOS

Els Rondinaires es queixen per no-res però mai no actuen ni canvien res. És com si els agradés tenir sempre alguna cosa per queixar-se. No tenen queixes importants. A vegades fan una queixa d’un problema real, però no tenen cap interès per solucionar el problema. Les queixes constants fan que la gent que hi ha al voltant se sentin a la defensiva. Els Rondinaires es veuen a ells mateixos com a individus sense poder, preceptius i perfectes: això fa que converteixin un problema fàcil en una queixa. El seu sentiment d’impotència fa que ells pensin que no poden canviar res, i per això pensen que és millor queixar-se als qui ells pensen que poden canviar les coses. La seva actitud preceptiva els dóna el recte sentit de com han de ser les coses, i qualsevol desviació d’aquest sentit produeix la queixa. La queixa és per als Rondinaires una via per a confirmar que ells no estan al control o no són responsables de coses que s’han fet malament, i això els reafirma en el perfeccionisme i les ganes de tornar-se a queixar.

Respostes que els hem de donar:

- Escoltar atentament les seves queixes, encara que un se senti culpable o impacient.
- Reconèixer les seves declaracions tornant a dir el que diuen.
- No manifestar acord o disculpar-se per les seves al·legacions.
- Evitar la discussió ping-pong (acusació-defensa-reacusació-redefensa...).
- Procurar conduir la conversa a un tipus problema-solució preguntant específicament, fent preguntes informatives, assignant fets consumats-recerca de tasques, o demanant les queixes per escrit, però sent seriós i donant-los suport.

3. ELS CALLATS i ELS INDIFERENTS-SENSE-RESPOSTA

Els Callats tenen una situació desagradable de tancament. El silenci i la manca de resposta són, en primer lloc, una arma defensiva per tal d’evitar de mostrar com són i, per tant, evitar que algú els renyi; en segon lloc, poden ser usats com a agressió, un artefacte ofensiu que fereix denegant qualsevol accés. A vegades, el silenci és una manera d’evitar la pròpia realitat. El silenci pot ser una màscara de la por, de la fosca ira o, fins i tot, d’un refús malèvol a cooperar.
Perquè callen, és difícil tractar els Callats: no se senten capaços per parlar obertament i, quan parlen, noteu que ho fan enmig llargues pauses a causa de la manca de confiança que tenen amb ells mateixos i amb les seves vides. Això pot resultar una interrupció de la comunicació, la qual cosa condueix a una interacció improductiva.

Respostes que els hem de donar:

- Més que provar d’interpretar el que significa el silenci, procurar que parlin.
- Fer preguntes obertes i que no donin peu a res més.
- Esperar tan calmosament com es pugui per a una resposta.
- Fer preguntes orientadores per tal de seguir endavant.
- No omplir el silenci parlant.
- Si no es rep resposta, comentar què està passant. Acabar el comentari amb una pregunta oberta i final.
- Provar de mantenir el control quan es rebin respostes com “Puc anar-me’n ja?” o “No ho sé”.
- Quan surti finalment, estar atents a l’impuls entusiasmat. Fluctuar amb comentaris tangencials: portaran a alguna cosa important. Si no passa així, manifestar la necessitat de tornar al tema original.
- Si romanen tancats, acabar la trobada i planificar una altra reunió.

4. ELS CADELLS I ELS CONFORMISTES

Els Cadells volen ser amics amb tothom, els agrada l’atenció: sempre són raonables, sincers i encoratjadors. El mètode per a guanyar l’acceptació de tothom consisteix a dir coses que satisfan l’oïda, sovint amb humor. Els Cadells presenten un problema quan un s’adona que estan d’acord amb els teus plans només per a decebre’t i fallar-te: la seva forta necessitat de donar i rebre amistat pot xocar amb els aspectes negatius de la realitat. Més que fer amics o perdre’n, els Cadells es comprometen a accions que ells no poden seguir o senzillament mai no seguiran.

Respostes que els hem de donar:

- Fer un esforç considerable per fer sobresortir els assumptes subjacents per fer actuar el Cadell.
- Demanar que expliqui aquelles coses que poden interferir a la vostra bona relació.
- Preguntar quin aspecte no és tan bo o millor.
- Escoltar el seu humor.

5. ELS NEGATIUS

Els Negatius són una influència corrosiva per als grups i un descoratjament per a l’individu. No només no estan d’acord amb el grup, sinó que són els primers a criticar qualsevol projecte. Sovint també són escèptics. Posen pegues per qualsevol cosa que es diu. Sovint fan adeptes i l’ambient es torna en una negativitat crònica. A dins qualsevol Negatiu sempre hi ha persones amb conflictes interns. Venint d’un sentiment de no tenir poder sobre la pròpia vida, els Negatius són incapaços de treballar sense la decepció dels humans. Tot i que estan profundament amargats amb la vida i amb com aquesta els tracta, són capaços de treballar molt bé. Tanmateix, si no estan controlant directament el projecte, aquest fracassarà perquè creuen que no hi ha ningú que el pugui portar a terme com ho fan ells.

Respostes que els hem de donar:

- Estar alerta al potencial de ser desanimat.
- Fer enunciats optimistes però realistes sobre coses bones del passat relacionades amb els problemes reals.
- No oferir alternatives a la solució fins que el problema hagi estat prou discutit i fins que no se sàpiga què s’està tractant.
- Quan una alternativa estigui considerada seriosament, ràpidament manifestar els efectes negatius que podria haver si l’alternativa no es portés a terme.
- No provocar respostes pessimistes demanant-los que actuïn abans que hi estiguin disposats.

6. ELS SET-CIÈNCIES

Tenint una profunda necessitat d’ésser reconeguts a partir de les seves habilitats intel·lectuals, els Set-ciències poden ser avorrits. Poden provocar al grup de treball sentiments d’ira o ressentiment. Els Set-ciències pateixen de vanitat o possiblement d’incapacitat de participar al mateix nivell que voldrien que el grup anés. Els Set-ciències són unes persones complexes perquè poden semblar perdonavides fatxendosos [bullies], i mentre ells tenen certament la raó, els altres els prenen com a blanc de tir. Poden també ser persuasius, fins i tot poden dirigir-se als companys com a instructors de criatures.
Hi ha set-ciències que dominen converses i hi ha Set-ciències que les tallen. També hi ha Set-ciències que s’inventen el que diuen.

Respostes que els hem de donar:

- Escoltar-los acuradament i repetir els punts principals de les propostes, per tal d’evitar les sobreexplicacions.
- Evitar les frases dogmàtiques.
- Anar amb compte quan es manifestin desacords: utilitzar les preguntes per a fer sortir els problemes.
- Com a últim, procurar subordinar-se per a evitar ser estàtic o potser per a construir una relació d’igualtat en el futur.

7. ELS CAGADUBTES, ELS INDECISOS i ELS VACIL·LANTS

Rere un indecís hi ha un perfeccionista provant de sortir. Però només ho prova: mai no surt. Hi ha dos tipus de Cagadubtes: els qui si no es fan les coses a la seva manera prefereixen no fer-les i els qui proven d’injectar qualsevol projecte amb altres punts de vista, frustrant tothom qui intervingui en el projecte. Sovint, els Cagadubtes no es comuniquen bé: ho fan amb petites frases. Aquesta petita informació és ignorada pel grup, que ja està frustrat per la manca de comunicació que ja han rebut d’ells. Preocupats per com són rebuts pels seus companys, això pot agreujar la situació: senten que les seves opinions no importen o que algú els vol portar problemes.

Respostes que els hem de donar:

- Fer-los fàcil que expliquin els conflictes o reserves que previnguin les seves decisions.
- Escoltar les paraules indirectes, els dubtes i les omissions que poden donar claus als problemes que tenen.
- Quan la qüestió hagi sortit, ajudar-los solucionar el seu problema amb una decisió.
- A vegades, les seves reserves poden ser sobre tu. Si passa, reconèixer els problemes del passat i, sense estar a la defensiva, informar sobre els problemes presents, proposar un pla i demanar-los ajut.
- Si no s’és part del problema, concentrar-se a ajudar els fets de la indecisió. Donar solucions amb un ordre de prioritats.
- Donar suport després de la decisió mantenint els passos de l’acció sota control.
- Vigilar els senyals d’ira abrupta o de retirada de la conversa. Si un les veu a venir, allunyar-les de la situació de la decisió.

Quina feinada, oi?

ara et faré una prova

2006-08-15T15:58:00.000+02:00

pere gimferrer, els gais i els andrògins

2006-08-09T20:21:00.000+02:00

Que a Pere Gimferrer li agrada dir les coses tal com són és força conegut. Recentment, amb la publicació d’Interludio azul (Seix Barral, 2006) i Amor en vilo (Seix Barral, 2006) explica una mateixa història d’amor: la del retrobament 34 anys després amb Cuca de Cominges (amb qui va festejar als anys seixanta –la relació es va trencar el 1969, quan ell comença a escriure en català-), episodi que ha provocat que ambdós ja hagin contret l’aliança feliçment. Si a Interludio azul s’explica en prosa el que està passant abans que els dos s’emboliquin novament, a Amor en vilo, el que està passant ja no necessita explicació i, en versos (151 poemes amb mètrica clàssica –s’insisteix en el sonet especialment- i de factura neomodernista), descriu l’efecte que té la realitat sobre el poeta i sobre la seva escriptura. És el triomf de l’amor sobre el temps.

El llibre en vers és d’un erotisme pujat de to:

“al cabalgar en mí, martilleas el rastro
de los días a solas en que sin ti me castro,
[...]
toda tuya esta boa de mi falo: en la nada
si no vive en tu boca o en tu vulva ensanchada:
si no vive en tus labios, que el amor la destruya.”

(“Light in August”, Amor en vilo, 62)

però el que em sorprèn (i ja m’agrada) ja no és la necessitat que té Gimferrer de fer públic allò tan privat i íntim: ja ens va fer saber, ves, els seus plaers copròfags i allò que en anglès es diu rimming a Mascarada (Eds.62, 1996)

“Si com un jardiner perdut
obro les cambres de la nit
a l’església de la plata
a la teva femta sagrada
a l’or de la llum quan defeques
[...]
Si com un jardiner errabund
et bec els llavis de les anques
i m’abeuro a l’osca obaga
de l’anus perla de vellut”.

(pp.36-37)

i ara, ves també, té necessitat de publicar que Cuca de Cominges no només ha mantingut amors lèsbics durant la seva vida (com si d’un outing es tractés), sinó que també la penetra analment (colossal).
No: això ja no sorprèn en Gimferrer. El que realment sorprèn en Gimferrer és l’equívoca concepció gauchediviniana del que és l’homosexualitat i del que (cosa ben diferent) és ser gai. (Homosexual és qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe, i gai és qui s’autodefineix com a aquell/a qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe).

A Interludio azul, Cuca diu a Gimferrer, abans de sucumbir a la requesta:

“Pues dedícate a los señores, que también son una buena opción.”

Gimferrer respon, resolut:

“Eso me interesó en mi adolescencia, estuvieron a punto de expulsarme del colegio, me queda demasiado lejos ya.” (p.30)

Com si d’un jove atenès a la Grècia clàssica es tractés.

Més endavant, Gimferrer declara a Cuca que se sent com un gai que agrada a les dones:

“Los sensationists, los buscadores de sensaciones: esto éramos en 1969, esto seguimos siendo hoy. Siempre me gustó que C. tuviera amantes; que haya habido entre tales amantes también algunas mujeres la mejora aún más a mis ojos. Ella, en el pasado, no me exhortó abiertamente, como lo hace hoy, a ser gay y ahora, cuando le digo: “Sólo puedo decirte que soy como un gay al que le gustan las mujeres”, me responde: “Me parece perfecto.” No lo digo, pese a las apariencias, nada que no sea verdad: sólo porque me gustan las mujeres no soy un gay, pero lo han sido gran parte de mis amigos, aunque con excepciones importantes (Octavio Paz, Eduardo Mendoza, por ejemplo), y muchas veces me es difícil compartir la forma de ver el mundo del varón heterosexual.” (p.43)

Pese a las apariencias. Està bé això. Hom està plenament d’acord que Gimferrer no és gai: la descripció amb qui practica els exercicis lúbrics ho corrobora. I, com diu ell mateix, ell no és gai perquè li agraden les dones. Però com es pot pretendre ser gai només perquè ho són una gran quantitat d’amics gais (llevat excepcions importants)? (!!!). Que li sigui difícil compartir la forma de veure el món del mascle heterosexual no vol dir pas que ell sigui gai. Diguem que és heterosexual amb dubtes de pertànyer a la seva heterosexualitat, o heterosexual en dissidència, o heterosexual que no accepta el fenotip que se li imposa, o dandi refinat i sofisticat, o simplement metrosexual. Què sé jo. Però gai, no, home, que és una altra cosa.
Tanmateix, la frase és vàlida només perquè incorpora el nexe 'como': acceptem-li el símil.

En un poema titulat “Hotel Axel” (Amor en vilo, 56) diu:

“Así, en la luz vacía de este hall
de claridad desierta (Mallarmé),
cuyo fulgor repite el macramé,

tu piel me besa como besa el sol
tantos cuerpos andróginos arriba,
cuerpos que vio Walt Whitman y vio Lorca:

desnuda en este hotel serás la ajorca
de oro por cuya luz mi falo viva.”

L’hotel Axel de Barcelona és un hotel gai, sí. Deixant de banda la bonica imatge de l’argolla i el fal·lus, no tots els gais són andrògins. Fins i tot hi ha no-gais (llegiu heterosexuals) que poden ser andrògins. Tot això, considerant que fa servir el mot androgin amb el sentit heterosexista que actualment plana per la societat. Ara m’hi referiré.

Sobre el poema “Androgyne, mon amour” (Amor en vilo, 95), que copio sencer:

ANDROGYNE, MON AMOUR

Desmadejado, sí, desmadejado
soy por estar contigo, niño mío,
el arroyo de luz del labrantío
donde aramos costado con costado,

donde tu cuerpo es por mi cuerpo arado,
donde de espaldas sorbes lo que es mío,
más tuyo ya que el águila del frío
de la cumbre encendida en lo nevado,

en lo nevado donde, niña mía,
el águila sucumbe en travesía
y mi cuerpo sucumbe a tu blancura,

cuando, vestida sólo de hermosura,
vestida de la nieve de tu ría,
para ser niña un niño en ti madura,

para desmoronar esta insolencia
de quererte querer que en mí perdura,
fuego arrancado de mi adolescencia:

¡arráncame de mi, y recamada
por látigos de luz en tu alborada!

El títol del poema és manllevat del penúltim poema, de faiçó homoeròtica, que va escriure Tennessee Williams (el llibre, publicat el 1977, també porta el mateix títol). Però a causa de l’ús que fa Gimferrer dels mots “andróginos”/"androgyne" tant a “Hotel Axel” com a “Androgyne, mon amour” -i suposant que a aquest darrer el mot l'adjudica a Cuca, sinó com tindria sentit en el context del llibre?-, cal aclarir el següent (m'allunyo en el temps, però tinguem paciència):

Plató explica, a El banquet, que en altres temps els éssers humans eren criatures rodones amb quatre braços, quatre cames, dos rostres i un sol cap. Aquestes criatures humanes es dividien en tres classes, segons el seu sexe: masculina, femenina i andrògina. L’ésser androgin reunia en el seu si el sexe femení i el sexe masculí. Com que els humans eren cossos vigorosos i tenien la idea de combatre amb els déus, Zeus volent-los debilitar va dividir-los en dos: els humans van haver de caminar sobre dues cames i d’aleshores ençà cada meitat fa esforços per a trobar l’altra meitat (allò que en castellà es diu la media naranja). Segons Plató, cadascú de nosaltres no és més que la meitat d’un ésser humà que ha estat separat del seu tot. Fins aquí Plató.

En el desenvolupament de la cultura occidental posterior a la cultura grega s’ha fet servir el mite de l’androgin de Plató per a justificar la necessitat de complementació psicològica que els homes i les dones tenen entre si: per a establir una relació de parella, un home necessita una dona i una dona necessita un home. Però s’eliminen altres formes de parella: si un home no busca la complementació amb una dona li falta alguna cosa.

No obstant això, no oblidem que, després del càstig de Zeus aplicat a tothom (segons Plató, i perquè també hi havia andrògins):

hi ha homes que cerquen la seva meitat que és dona
(andrògins originals, és a dir heterosexuals),
hi ha dones que cerquen la seva meitat que és home
(andrògins originals, és a dir heterosexuals),
hi ha homes que cerquen la seva meitat que és home
(homes originals, és a dir gais), i
hi ha dones que cerquen la seva meitat que és dona
(dones originals, és a dir lesbianes).

Com a mite, Plató intenta suposar una explicació vital i emocional de les relacions de parella heterosexuals i homosexuals. Una cultura heterosexista ho ha fet servir per a donar validesa únicament a les relacions heterosexuals i com a arma llancívola contra les homosexuals. D'altra manera, per què Plató hauria volgut atacar un tipus de relacions que ell mateix exaltava i mantenia?

Tot això acceptant que Gimferrer utilitza el terme en un sentit platònic. Segons el diccionari de la Real Academia Española, podria haver-se considerat el mot 'andrógino' en el sentit d'hermafrodita o per referir-se a aquella persona els trets externs de la qual no corresponen definidament amb els mateixos del seu sexe. Tanmateix, m'estalviaré de contemplar cap d'aquests dos sentits als gais en general per la rèmora homofòbica que conté. I és prou constatat que Gimferrer no és homòfob: la gran quantitat d'amics gais que té, llevat d'excepcions importants, ho corrobora.

Pere Gimferrer: els gais no som andrògins. Ni hermafrodites. Ni cargols. Segons Plató, som homes que busquem la nostra part perduda que també és home. Segons Plató, vós sou un androgin perquè busca la seva part perduda que és dona. I Cuca? Segons Plató, Cuca era una dona que buscava dones, però amb vós ha esdevingut un altre androgin. Tota una transsubstanciació. Com en el bell poema que també heu inclòs a Amor en vilo ("Transustanciación") i que ara m'estavliaré de copiar (i que, segons el que portem dient i dit d'una passada, en comptes d’aplicar-se el poema "Transustanciación" a vós, no hauria hagut d'aplicar-se'l a sa Cuca?).

[A propòsit dels andrògins, el mateix va fer Octavio Paz, amic vostre, a La llama doble: Paz només explicava la necessitat de complementar-se que experimenten les parelles home-dona/dona-home, i oblidava un cop més que la mateixa necessitat afecta les parelles home-home i dona-dona, alterant el sentit de Plató.]

contemplant-te davant l'altre

2006-08-07T15:20:00.000+02:00

He vist, he descobert,
amb un esguard aliè
com al mirall el contemplaves.
Deu ser així, quan ets amb ell:
de tenir-te i no tenir-te
entre els meus dits,
d’aquest costat de tu que no conec
la vida que és nosaltres s’allibera.
He vist, he descobert,
soterrant-me al teu oblit
com en mi et sé una altra cosa.

los placeres heridos

2006-08-06T03:38:00.000+02:00

Es un fuego el desamor
que crepita por las almas:
enciende cuerpos sin temor
y corroe las entrañas.

Está allí donde solloza el viento,
allí donde el dolor se ensaña,
allí donde los peces lloran
porque los ríos se derraman.

Donde la náusea inmunda
arde como el fuego en las ramas
el silencio se abre tremebundo
y se derrumba entre la nada.

Exilio del exilio:
por no ser de este mundo
tengo los placeres heridos.
Mi corazón se ha nublado.

un sms

2006-08-05T18:41:00.000+02:00

Avui he rebut un sms dient el següent:

"Eres injusto contigo mismo porque piensas que todo el mundo se aprovecha de ti. Hablas sin pensar que las cosas pueden ser diferentes a como crees y haces daño sin querer. Has tenido malas experiencias pero todo el mundo no es igual. En el fondo tienes miedo y siempre lo tendrás."

Ai!