l'armari de jaime gil de biedma

M'acabo de llegir d'una tirada Retratos (con flash) de Jaime Gil de Biedma, que va escriure Luis Antonio de Villena el 2006 arran de la commemoració dels quinze anys de la mort de Jaime Gil de Biedma.

En ell, Luis Antonio de Villena, lluny dels tants i tants personatges que s'han declarat 'amics' de Biedma (el poeta que va deixar de ser-ho per esdevenir poema -i que finalment es va acabar convertint en mite-) esbossa el record que té d'ell. I ho fa d'una manera singular: recorda totes les ocasions que va coincidir amb ell, la majoria in the flesh dins la nit homoeròtica dels anys 70 i 80 (una nit que començava quan la nit de la tertúlia del poeta ja havia acabat: la nit íntima i callada dels caçadors d'orgasmes).

Crec que mai ningú no havia parlat de la vida homoeròtica de Gil de Biedma amb tant respecte i alhora sense embuts com ho fa Luis Antonio de Villena. Coneixedor del submón gai dels anys 70 i 80, amb la seva prosa fluïda d'esteta, l'autor madrileny fa un retrat finíssim del poeta i en ell descobrim el pudor que tenia Gil de Biedma perquè en vida es parlés no només d'allò que l'ha fet famós ("la vitalidad que mil noches se encarna en mil cuerpos") sinó d'allò que va suscitar el mite (la causa de la seva mort, la sida). El pudor de ser escripor i gai és lleugerament mencionat a través de tres generacions de poetes: Vicente Aleixandre (poeta de la Generación del 27 que expressa el seu amor masculí en femení en els seus poemes i de qui es diu al llibre que una vegada confessà a Villena que va tenir una rebolcada amb Biedma), Gil de Biedma (poeta de la Poesía de la experiencia que expressa el seu amor masculí sense cap referència genèrica, malgrat evidències amagades -el títol del poema Loca n'és un exemple-) i el mateix Villena (poeta novísimo que és l'autor del llibre i que parla clarament: la totalitat de la seva obra ho corrobora).

També hi esbossa els intents, des de finals dels anys setanta fins a la seva mort, d'involucrar-se tímidament en petites sortides de l'armari com a poeta homoeròtic, com l'aparició a El homosexual ante la sociedad enferma de José Ramón Enríquez (1978), l'aparició al llibre Cónsules de Sodoma (1982) o altres evidències cada vegada més notables en cercles literaris, malgrat ser sempre privats.

Hi ha, al llibre, tres detalls que m'han sorprès gratament:

La primera és que Villena afina molt en afirmar que Gil de Biedma, lluny del que la gent pot pensar, no s'acostava als cossos masculins per una causa bella o estètica: Biedma tingué una forta atracció per persones (molts d'ells xaperos, hustlers) que freqüentaven locals foscos i nocturns i que, abans d'estar bé físicament, li donaven un sentit vital profund (més endavant afirma que Biedma no va ser una persona d'un gran amor ni de persones concretes, sinó que va estimar la vida -la joventut- i, amb ella, l'art i la intel·ligència).

La segona cosa que m'ha sorprès és la manera encertada que té Villena de definir la morbositat que desperta a Biedma el fet de voler-se embolicar amb un xapero amb qui ho féu vint anys abans, malgrat tenir (el xapero) un aspecte deplorable: Villena bateja aquest has been com a "placer de ruinas", i que és alhora el títol d'un poema de Villena.

La tercera cosa que m'ha sorprès i que, coincidint amb Anna Maria Moix (amiga íntima de Biedma i assistenta als seus darrers dies, que alhora fa el pròleg del llibre de Villena), dóna un alt sentit ètic al llibre, és l'episodi en què Villena és testimoni de la trobada entre un jove que coneix i Biedma, ja condemnat pel VIH i quan tothom ja sabia que tenia la sida (i també Villena, malgrat que mai no li ho va preguntar): l'angoixa de Villena s'esvaeix quan, dies després, li pregunta al jove com va anar i ell li contesta, també sorprès, de la castedat de l'encontre. Això vindria a desmentir els invents delirants, com diu Moix, respecte als excessos del poeta ja mortalment malalt.