06 de setembre 2006

el plany de mercè rodoreda

Quan, a finals dels anys setanta, Joaquín Soler Serrano va voler entrevistar Mercè Rodoreda al programa “A fondo” de RTVE, l’escriptora li va demanar, abans, de revelar un secret: va voler declarar davant les càmeres que de petita havia robat un crisantem d’una casa veïna de Sant Gervasi, i que la mestressa de la casa, una tal senyora Borràs, en acomiadar-la quan marxava del jardí, li digué, referint-se al crisantem que amagava sota el davantal:

“si me l’haguessis demanat, te l’hauria donat”.


L’escriptora, exaltada per la revelació d’un fet que havia guardat tants anys en silenci, va confessar que sempre que veia un crisantem, experimentava una espècie de ressentiment.

Com si d’una magdalena proustiana es tractés:


Certament, la vida de Mercè Rodoreda (com les vides de tots nosaltres) és plena de secrets. I també ho és la seva obra (només cal al·ludir l’exemple fàcil de la presència del secret a Mirall trencat). Però què fa que ens obstinem a voler conèixer sempre els amagatalls secrets de la gran novel·lista? Potser perquè era una persona introvertida? Tal volta per la morbositat que genera el fet de suposar que va tenir una aventura amb Andreu Nin? O de saber que es va casar amb el seu oncle? Potser que va abandonar el seu fill a Catalunya mentre se’n va anar cap a un exili on va conviure durant anys amb Armand Obiols, un home casat?

Abraham Molino i Balet, al pròleg dels poemes de Rodoreda que s’han editat darrerament (Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda, Angle Editorial, 2002), diu:


“Les dificultats de subsistència que va haver d’enfrontar Mercè Rodoreda en el context de postguerra europea i els problemes de salut que va patir van ser coronats, el 1946, per un daltabaix de tipus amorós que ella va acusar amb una enorme virulència i que la conduí a una situació psicològica límit:



“Tota jo sóc un infern”


li confessava a l’Anna Murià per carta, a principis de desembre de 1946. L’origen d’aquella crisi fou un conflicte amb Armand Obiols i caldrà localitzar-lo en la visita que, el 19 de setembre de 1946, Montserrat Trabal féu a aquest, el seu marit, a Bordeus. Tot i que finalment no van aconseguir trobar-se, l’anècdota tingué l’efecte de deixar al descobert els ressorts de la complexa relació sentimental que unia els dos intel·lectuals. Rodoreda es va trobar entre els dos fronts d’una angoixant dialèctica íntima: d’una banda, se sentia utilitzada per l’home amb qui compartiria l’exili (amb un dolor d’orgull) i, de l’altra, veia perillar la seva relació amb la persona que estimava (amb un dolor d’amor).” (p.17)



“L’Obiols, malgrat el meu amor, malgrat tots els sacrificis que he fet per ell, malgrat tot el que m’ha fet sofrir, continua sent el marit de la seva muller. Em deixarà, no em deixarà? Déu ho sap.”
(carta a l'Anna Murià del 02-12-1946)


I què en diu la seva obra? L’obra de Mercè Rodoreda, sí, és també, en aquests fets, la revelació dels secrets de la seva vida.

Posarem l’exemple d’això amb un dels primers poemes que va donar a conèixer al públic, just abans que obtingués el títol de Mestre en Gai Saber en guanyar consecutivament tres Flors Naturals als Jocs Florals (1947, 1948 i 1949); em refereixo al bellíssim poema “Plany de Calipso” (publicat a la Revista de Catalunya la tardor del 1947 i, recentment, a Agonia de llum), que reprodueixo a continuació:

PLANY DE CALIPSO

Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mel exaltada,
estranger que t’entornes cap a la teva mort.

Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l’olivera immòbil en son furor retort,
però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.



Per a qui no ho sàpiga, Calipso era, segons Homer a l’Odissea, la filla d’Atlas, que regnava l’illa d’Ogígia. Quan Ulisses va arribar després del naugrafi a aquesta illa, Calipso el va acollir a la seva cova, complimentant-lo amb manduques, begudes i el seu mateix llit. El va retenir durant set anys i, després de fer quatre fills, Calipso va intentar que Ulisses oblidés la seva vida anterior, li va oferir la immortalitat i la joventut eterna si es quedava amb ella a Ogígia. Però l’heroi es va cansar de les seves magarrufes i va començar a enyorar la seva dona, Penèlope. Veient la situació, Atena va demanar a Zeus que ordenés a Calipso de deixar marxar Ulisses; Zeus envià el seu missatger Hermes i Calipso, veient que no tenia altra alternativa, li va donar provisions i els materials perquè es construís un rai i continués el seu viatge (i algunes llegendes diuen que després de salpar Ulisses, Calipso va morir de pena).




Abraham Molino i Balet destaca l’encaix que té la cronologia de la crisi amorosa que viu Rodoreda amb els poemes que escriu:


“Rodoreda objectivarà el desballestament sentimental tot confegint una paràbola que prengué de l’Odissea. [...] Hi ha, d’entrada, l’experiència de l’exili com a nexe primordial; i es pot determinar també una similitud de conflicte entre la figura de qui resta (i d’alguna manera mor), Penèlope, i la de l’errant Ulisses, arrossegat per una condemna que és expressió de vida i, sobretot, imperatiu ontològic: només en el moviment de retorn Ulisses pot ésser ell mateix. Perquè, recordem-ho, Obiols-Ulisses, tot i conviure amb Rodoreda[-Calipso], mai no es va divorciar de la seva muller, Montserrat-Penèlope, la reaparició de la qual va convertir l’univers interior de l’escriptora en un gens metafòric infern.” (p. 19)


Per tant, tenim que:


Dos exemples d'això en la vida de Rodoreda:


“Ni escric, ni faig res; no em puc treure del cap ells dos junts, tendres, palpitants, després d’aquest buit de temps, retrobats. Tota jo sóc un infern. I no puc fer res, Anna, res. Ell m’estima, però a ella també. I hauré de viure d’engrunes, jo, que ho he tingut tot.”
(carta a l'Anna Murià del 02-12-1946)


“L’Obiols es va buscar una dona per passar l’exili, era massa complicat de fer venir la seva família i era més fàcil el que ha fet.”
(carta a l'Anna Murià del 17-03-1947)



Segons Abraham Molino, el poema publicat el setembre de 1947, el degué escriure en les setmanes o els mesos posteriors a aquella crisi provocada per l’intent de visita d’Obiols amb la seva dona, el setembre de 1946:


“Calipso [és la] representació de l’amor sensual que se situa en la cota oposada de Penèlope (“Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa”), de les inclemències de l’abandó, el qual [Rodoreda] expressa amb un plany diamantí (“al pit m’agonitza un escorpí escarlata”).” (p. 38)


Segons Abraham Molino:


“A l’Odissea, Rodoreda hi troba els besllums en què pogué percebre els reflexos de la pròpia contingència biogràfica.” (p.19)



Certament, també és en la mateixa obra de Mercè Rodoreda on es poden desxifrar els secrets de la seva biografia. Tal i com, metafòricament, també ho va fer ella abans de l’entrevista de Joaquín Soler Serrano revelant el cristantem que amagà sota el davantal quan tenia 5 o 6 anys.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

6 comentaris:

Anonymous substitut ha dit...

Bufa, per ser un home sobrer expliqueu coses prou interessants! La Sra.Rodoreda era tot secrets, em sembla que al capdavall no tocava quarts ni hores, almenys des del punt de vista emocional, però déu n'hi dó quines meravelles ens va deixar.

07 de setembre, 2006 00:26  
Blogger un home sobrer ha dit...

Ai, és que si no escodrinyo bé les coses, Senyor Substitut, em sembla que no hi toco. Sobre les meravelles de la Sra. Rodoreda, estic plenament d'acord amb vós.

07 de setembre, 2006 01:09  
Anonymous Anònim ha dit...

La rellegiré! Gràcies per fer-mi pensar.

07 de setembre, 2006 08:17  
Anonymous deric ha dit...

Penso, però, que la Rodoreda és una gran desconeguda, sobretot a nivell personal, potser va ser ella mateixa qui es va envoltar de l'aire de misteri que tenia la seva vida. De totes maneres, crec que va tenir una vida molt complerta, gens convencional, com moltes altres excel·lents escriptores de la seva generació i que, només pel fet de néixer en un pais anglosaxo amb més difusió de la seva cultura, són més conegudes.

07 de setembre, 2006 13:23  
Blogger un home sobrer ha dit...

Teniu tota la raó, Deric. I això no només passa amb Rodoreda; en general, passa amb tots els escriptors catalans i d'altres llengües minoritzades.

07 de setembre, 2006 23:49  
Blogger Spc. ha dit...

He estado leyendo algunos de tus textos pero seguiré otro día cuando pueda hacerlo desde la cama como quien lee un libro, porque en breve me compro un portàtil.
He empezado el texto sobre Rodoreda y se me ha ocurrido hacerte un anecdótico comentario. Cuando he visto que adquiría la consistencia de un post apropiado para mi blog, y llevaba casi 600 palabras he pensado que mejor colgarlo allí, así que allí lo encontrarás. Trata del robo de una maquineta de plástico rosa con forma de conejo. Mis sinceras disculpas a aquellos que no pueden entrar a leerlo, pues por ahora mi blog es privado.

26 de setembre, 2007 06:54  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home