sentir-se massa bé

Sentir-se bé no és cap motiu de queixa: és un estat de què gaudim, que assaborim i que ens situa en el pol oposat a la queixa. La gent es queixa quan es troba malament, no quan es troba bé.

Acabo de llegir L’home que va confondre la seva dona amb un barret, d’Oliver Sacks (Proa, 2004).

Segons Sacks, la paradoxa d’una malaltia que es pot presentar com a benestar i no revelar fins més tard la seva malignitat potencial és una de les quimeres, trucs i ironies que ens proporciona la naturalesa.

Exemples:

George Eliot havia dit que la sensació de trobar-se perillosament bé acostumava a ser, per a ella, l’indici o el presagi d’un atac. “Perillosament bé” és una ironia que defineix amb una precisió absoluta la duplicitat, la paradoxa del fet de sentir-se “massa bé”.

Dostoievski patia uns “atacs psíquics” o “estats mentals complexos” quan s’acostaven els atacs d’epilèpsia, i en una ocasió, a propòsit d’aquests atacs, va dir:

"Les persones sanes no us podeu imaginar la felicitat que sentim els epilèptics durant els segons que precedeixen l’atac... No sé si aquesta felicitat dura segons, hores o mesos, però creieu-me, no els canviaria per totes les alegries que pugui proporcionar la vida."
T. Alajouanine: “Dostoievski’s epilepsy” Brain (1963) 86: 209-21

La felicitat extraordinària d’algunes crisis o atacs es poden considerar, doncs, com l’apogeu de la salut psíquica i mental.

El mateix pot passar en sentit contrari: Sacks ens diu que ha vist com alguns pacients profundament malalts, després de patir els dèficits més profunds durant dècades i dècades, de cop i volta es van trobar miraculosament bé només pel fet de passar del dèficit a l’excés.

L’accés a l’equilibri mental (i, per tant, a la salut) en forma d’excés és el que permet de passar d’una situació de crisi a una d’equilibrada. És així com podem donar l’explicació del vaivé constant en la nostra balança del malestar cap el benestar (o viceversa), on l’excés o dèficit de felicitat fa que aquesta balança es decanti cap a un costat o l’altre.

Durant més d’un any vaig conviure amb una persona cocaïnòmana i vaig poder comprovar com el benestar i l’eufòria desapareixien quan els efectes d’aquesta droga s’esfumaven: una sensació d’ansietat, tristesa i malestar rondava en la seva quotidianitat, la qual cosa li motivava el fet de no deixar la droga. Més d’una vegada vaig pensar que aquella persona, en dèficit constant, necessitava aquell excés per a arribar al seu equilibri.

També recordo, en una etapa relativament llunyana de la meva vida, en la qual em devorava una profunda malenconia repleta d’inquietud, malestar i nerviosisme, jo vaig poder comprovar com abocant-me a l’excés de sexe em podia “anivellar” aquella sensació de malestar. La sacietat m’equilibrava aquella angoixa temporalment, fins que queia esgotat.

És lògica, doncs, l’afirmació de Sacks, quan diu que l’excés confereix beneficis i patiments simultanis, quan afirma que l’excés porta a un plaer i una angoixa al mateix temps.

El benestar i el malestar són un terreny desconegut on totes les consideracions habituals poden canviar radicalment:
- la malaltia pot convertir-se en benestar i la normalitat en malaltia
- l'excitació tant pot ser una esclavitud com un alliberament
- la realitat pot residir en l'ebrietat i no en la sacietat