un llibre homòfob

Acaba d’aparèixer a les llibreries El telón de Aquiles, un assaig escrit per César Vidal. Per a qui no conegui Vidal (quin cognom més bonic per a una persona d’intel·lecte tan repel·lent!), només apuntaré el següent:

• Dirigeix i presenta el programa La Linterna de la COPE i és articulista de La Razón. Col·labora en el programa La Mañana de la COPE i als diaris Libertad Digital i Protestante Digital.
• Escriptor prolífic i personatge mediàtic exitós, és un punt de referència de la dreta espanyola: com a historiador que es fa dir, té una postura revisionista de la història (llegiu-hi pseudocientífica), manipulant-ne les dades segons la seva visió dels fets i, per tant, fent-ne un ús polític.
• Afirma saber 8 idiomes i traduir-ne 16, però (i només per posar un exemple) la traducció de Manethó que va fer el 1993 no va ser de l’original grec, sinó de la traducció anglesa, de la qual també recicla nombroses notes i materials sense conèixer-lo.
• Procliu a proclamar sense embuts la seva condició de cristià protestant, afirma que no existeixen proves de la macroevolució (amb això suposo que Vidal vol dir que existeix evolució dintre de les espècies però que no està provat que algunes espècies derivin d’altres), la qual cosa el situa en contra de la teoria de l’evolució.
• S’inventa el seu currículum, quan, per exemple, es fa dir membre de l’Oriental Institute de Chicago i, tanmateix, no apareix al banc de dades dels membres passats ni presents (la seva condició de membre es redueix al que anomenaríem amic o simpatitzant: un aficionat que paga una quota per a rebre descomptes i informació sobre exposicions i conferències).
• Ell fou aquell qui va guanyar el 2005 el premi "Ciudad de Torrevieja", i durant la cerminònia del lliurament del premi, José Caballero Bonald, membre del jurat, desqualificà el llibre afirmant que era "ideológicamente detestable", malgrat tenir qualitat literària.

Doncs bé, a El telón d’Aquiles, l’autor hi vol fer el següent: agafa quinze personatges de la història universal (segons ell, quinze personatges dotats de talent, conqueridors de l’èxit i companys de la fortuna, però que s’han vist impedits d’atènyer els seus propòsits a la vida) i presenta el seu taló d’Aquil·les, el seu punt vulnerable i, per tant, el motiu d’imperfecció i fracàs personal.

Els personatges són els següents:

Calígula i l’enorgulliment
Abd al-Rahman III i el sentiment d’inferioritat
Enric IV [de Castella] i la falta de caràcter
Joana de Castella i la follia
Maria Tudor i l’esterilitat
Felip II [de Castella] i la intransigència religiosa
Pere III [de Rússia] i l’admiració cap als grans
Napoleó i l’hybris
Edgar Allan Poe i l’alcohol
Dostoievski i el joc
Oscar Wilde i l’homosexualitat
Chamberlain i l’apaivagament
Lenin i el menyspreu per l’ésser humà
Virginia Woolf i la depressió
Hitler i el nacionalisme

La idea és original. Però us hi heu fixat bé? No us fa mal d’ulls? Com és que encara, a principis del segle XXI, César Vidal col·loca enmig de tants punts vulnerables, de tants motius d’imperfecció, de tants fracassos personals, l’homosexualitat?

No repetiré la biografia d’Oscar Wilde ni l’arxiconegut escàndol de què va ser víctima en una Anglaterra (la del segle XIX) on l’homosexualitat era prohibida i penada.

Tanmateix, César Vidal, que comença el capítol amb una introducció bíblica per a fer comprensible el refús de l’homosexualitat al llarg de la història (es basa en el Nou Testament per a afirmar que “los que practican la homosexualidad –como otros pecadores- no pueden entrar en el Reino de los cielos”), escriu, situant-se en la relació entre Oscar Wilde i la seva mare:

“Fue una mujer profundamente frustrada por no haber dado a la luz a una niña. Para paliar su desilusión, Jane decidió vestir a Oscar con trajes de niña y tratarle como tal. Este comportamiento tuvo sin duda una enorme influencia en el comportamiento sexual de Oscar. Desde su más temprana edad, el cariño, el afecto, el disfrute, quedarían asociados con la identificación con el sexo femenino. Se habría operado así un proceso estudiado por psiquiatras como el Dr. Sokarides [sic], es decir, la obstaculización del normal desarrollo heterosexual de Oscar y su vinculación a patrones de conducta y comportamientos que desembocarían en la ulterior homosexualidad. De hecho, hasta los nueve años, Oscar fue educado en casa de manera exclusiva y siempre bajo el control de una madre que lo ansiaba hembra y no varón. Es muy posible que el propio Oscar no fuera consciente de ello, pero las semillas de la homosexualidad ya habrían quedado sembradas en su psique”. (pp. 207-208)

• Que jo sàpiga, no hi ha nenes que per anar vestides amb pantalons quedin forjades per a ser lesbianes la resta de la seva vida. César Vidal no vol que cap nen vagi amb faldilla.
• Que jo sàpiga, no hi ha cap desenvolupament sexual (heterosexual o homosexual) “normal”, perquè la paraula normal implica que qui no és normal és anormal (o subnormal). César Vidal no vol que cap homosexual sigui normal.
• Que jo sàpiga, l’homosexualitat no opera amb llavors que s’enterrin a cap psique. César Vidal vol que l’homosexualitat sigui una malaltia psicològica (i ignora que la psicoanàlisi actual és oberta, imparcial i integradora -ja no tracta l'homosexualitat en si, sinó els pacients, siguin homosexuals o no-).

Més endavant, quan parla de la relació entre Alfred Douglas (Bosie, l’amant de Wilde que el portà a la perdició) i el seu pare, César Vidal escriu:

“El marqués de Queensberry [pare d’A. Douglas, Bosie] era un aristócrata escocés con una innegable propensión a la violencia. Bebedor impenitente y ateo militante, era también campeón de boxeo y a él debemos las primeras reglas de competición de este deporte. Queensberry no se recataba de golpear a su esposa e hijos, e incluso en cierta ocasión se había pegado con uno de sus vástagos en plena calle. Es más que probable que la imposibilidad de identificarse con semejante modelo masculino determinara la homosexualidad de Bosie.” (p. 213)

• I ara? Que jo sàpiga, hi ha heterosexuals que no s’identifiquen amb cap model agressiu de masculinitat i ben feliços que són de ser heterosexuals.
• Que jo sàpiga, l’homosexualitat no és cap determinació que impliqui la impossibilitat d’identificar-se a cap model masculí.

Però sembla que César Vidal vulgui condemnar l’homosexualitat: o bé l’homosexualitat existeix perquè un individu es basa en models femenins, o bé existeix perquè un individu no es pot identificar en conductes violentes masculines. En tot cas, César Vidal creu que ser homosexual és un problema (!!!).

Més endavant, al capítol sobre Virginia Woolf, afirma que el fet de ser sexualment frígida va dur-la a relacionar-se amb dones:

“Virginia, en parte por su dolencia mental y, en parte, porque había sufrido el acoso de un hermanastro, era frígida y nunca llegaría a superar ese problema. Es muy posible que su incursión, escasamente física si es que lo fue alguna vez, por el terreno del lesbianismo arrancara esa dolorosa incapacidad para mantener relaciones normales con un hombre.” (p. 303)

Amb tot això, dedueixo que:


• A César Vidal, el molesta molt que hi hagi homosexuals al món.
• César Vidal veu i vol fer de l’homosexualitat un problema.
• César Vidal es basa en raonaments conductistes per explicar-se l’homosexualitat.

Això és com dir que César Vidal es basa en raonaments conductistes per a fer-nos dir que està d’acord amb l’homofòbia.

O ras i curt: que César Vidal és un homòfob.