03 de desembre 2006

destil·lar l'essència de la bellesa


Que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida, tothom, qui més qui menys, ho ha pogut comprovar: amb una relectura es descobreixen coses noves que, amb el temps i amb l’experiència personal, ens ajuden a ser més savis. I que la literatura no es pot arribar a comparar amb el cinema, tothom, qui més qui menys, ho ha pogut apreciar: un llibre fa imaginar i dóna sensacions, mentre que una pel·lícula, perquè ja ofereix imatges i sons, només dóna sensacions. Això no treu que hi hagi pel·lícules que siguin millors que el mateix llibre en què es basaven. Com versions cinematogràfiques que no han millorat el llibre d’on provenien.

En el cas d’El Perfum (Patrick Süskind, 1985), no puc dir si el llibre és millor que la pel·lícula perquè fa molt de temps que me’l vaig llegir (devia ser a finals dels vuitanta), però sí puc afirmar que amb la vista cinematogràfica he pogut observar dos detalls que, llegint la novel·la en el seu dia, no vaig veure:


  • L’afany de voler retenir l’impossible


  • Hi ha hagut força llibres i pel·lícules basades en individus patològicament depravats que aprofundien el desig de voler tenir, retenint-la, la bellesa del món (vegeu, per exemple, El col·leccionista [1965] –un caçador de papallones que captura el seu exemplar únic: una noia, que tanca al soterrani de casa seva-; Peeping Tom [1960] –un fotògraf, caçador d’imatges, que mata noies per captar la instantània de la mort-; o llegiu, per posar un exemple literari, la narració "Suïcidi a la matinada" [dins La ciutat i el tròpic, 1956], de Lluís Ferran de Pol –el seu protagonista, un fotògraf que, per la insaciable recerca de la bellesa, acaba disparant la pistola contra ell mateix, com si d’una màquina fotogràfica es tractés-).
    En el cas d’El Perfum, Jean-Baptiste Grenouille, el seu protagonista, volent capturar l’essència odorant de totes les coses, vol aconseguir l’essència perfumada de la bellesa humana, i vet aquí la seva raó de matar. Per voler tenir allò que mai no ha tingut (poder estimar i ser estimat), troba en l’aberració de matar l’essència de la bellesa humana: assassina noies verges i en destil·la el suc odorant, com si d’una perfecció sublim es tractés.
    Tot plegat és la tragèdia del qui, volent fer possible l’impossible, ho aconsegueix.



    Un detall: a la pel·lícula hi ha un moment en què, els qui volen descobrir l’amo de tals aberracions exclamen, en adonar-se que l’assassí mata noies en estat verge: “llevat d’una prostituta, totes són verges: això encara és pitjor!”
    Quina ironia: ser morta en virginitat és mil vegades pitjor que morir violada, no pel dolor de la víctima l’instant abans de morir, sinó per la desviació aberrant de l’agressor que busca la puresa de la víctima...



  • L’insuperable poder d’inspirar amor en els ésser humans


  • Al final del llibre (i de la pel·lícula), Jean-Baptiste Grenouille, havent-se salvat de ser executat, torna cap a París. Conscient del poder que té amb el perfum que hi ha al flascó que guarda a la butxaca, podent embruixar el món sencer, podent fer que el Rei li besi els peus, podent-se presentar al Papa com a un nou messies, abandona qualsevol idea per tornar al lloc d’on va venir i poder morir: es presenta als malfactors dels carrers de París perquè el devorin.
    I vet aquí el missatge del llibre: Jean-Baptiste Grenouille, desapareixent de la terra, provoca un somriure i alhora una satisfacció als caníbals que se l’han menjat: per primera vegada, diu el narrador-veu en off, havien fet alguna cosa per amor.



    La pel·lícula està força bé: si em preguntava, abans de veure-la, com es podia oferir en imatges l’olor, la pudor i el perfum, trobo molt ben aconseguides les imatges pútrides i odorants que s’hi ofereixen.

    Us heu fixat en el finíssim i tènue punt de llum que recorre la pantalla en alguns moments de la projecció? És la presència de l’olor, veritable personatge de l’obra.

    Hi reconeixeu, també, l'escenari català?


    Etiquetes de comentaris: , ,

    Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

    11 comentaris:

    Blogger El veí de dalt ha dit...

    Ahir la vaig veure, coincideixo plenament en la teva valoració.

    03 de desembre, 2006 20:19  
    Blogger un home sobrer ha dit...

    Senyor veí de dalt,
    quina emoció haver-me trobat correspost no només amb el comentari que m'heu deixat al vostre blog i el link que m'hi heu dedicat, sinó (més important encara) haver coincidit en la reflexió de la pel·lícula.
    Jean-Baptiste Grenouille, sí, malgrat ser un assassí reprobable, aconsegueix estimar i ser estimat.
    Estic totalment d'acord en el tancament del cercle que dieu.
    Rebeu una cordial salutació.

    03 de desembre, 2006 22:30  
    Anonymous La reusenca ha dit...

    Fas fet venir moltes ganes de veure-la, encara que fa tan de temps que me'l llegir!! Hi aniré aviat...
    Bon pont.

    04 de desembre, 2006 22:10  
    Blogger un home sobrer ha dit...

    us agradarà molt, reusenca!
    Bon pont

    04 de desembre, 2006 22:24  
    Anonymous julia ha dit...

    Un comentari molt bo, felicitats. No he vist la pel·lícula, sobre la valoració que fas del personatge, al menys al llibre, no ho veig exactament així. Penso que hi ha algun tipus de malaltia mental semblant a la que, aparentment, té el protagonista, si ens posem en un pla mèdic, més realista. Una mena d'amoralitat sublimada, amb un objectiu concret. He rellegit el llibre fa poc i li he trobat algunes trampes que en la primera lectura no vaig percebre, però no m'estranya el seu èxit, encara que té irregularitats estranyes.

    05 de desembre, 2006 07:22  
    Blogger un home sobrer ha dit...

    Julia, no entenc gaire en psicologia, per tant no puc afirmar de quina patologia es deu tractar, si és que aquest és el cas.
    Sobre el que aportes, és a dir, certes irregularitats estranyes a la novel·la, quines són?

    05 de desembre, 2006 18:43  
    Anonymous júlia ha dit...

    Hola, volia dir irregularitats literàries, per exemple, el fragment en el qual ell es 'retira' a la natura em sembla una mica 'afegit'. De tota manera, tot plegat és subjectiu i m'ho sembla a mi, com també que no manté un ritme constant, sinó que presenta alts i baixos. Jo tampoc hi entenc de psicologia, però de vegades he llegit coses sobre gent que no distingeix el bé del mal, al menys allò que la societat del moment etiqueta com a bé o mal o que no té en compte el sofriment dels altres. Avui dia hi ha molta polèmica sobre el que es fa lliurement i per tant amb responsabilitat personal i el que és patològic...crec, que no sóc experta i no vull semblar pedant.

    06 de desembre, 2006 10:12  
    Blogger un home sobrer ha dit...

    Júlia, no sembles gens pedant.
    Jo, el fet de retirar-se a la natura, ho trobo com una tendència que té el protagonista a aïllar-se del món. Ho considero una càrrega dramàtica per fer-nos adonar la seva solitud al món per no poder estimar ni sentir-se estimat, que és, alhora, el motiu de la depravació de què és víctima.

    06 de desembre, 2006 12:33  
    Blogger El veí de dalt ha dit...

    Per cert, sobrer; canviant de tema. t'has adonat que la cançó que surt al teu post la fan servir també a un anunci d'Oxfam que surt a TV3? De qui vas dir que era?

    10 de desembre, 2006 20:36  
    Blogger un home sobrer ha dit...

    No me n'havia adonat.
    No miro gaire la tele.
    És d'en Damien Rice

    10 de desembre, 2006 20:39  
    Blogger Déjà vie ha dit...

    Amb la banda sonora ja m'he enamorat al entrar al teu blog! jajaja
    La peli sta força ben aconseguida amb el tema olors, jo li trobo alguns fallitos pro es q no es pot comparar amb el llibre.

    18 de desembre, 2006 12:38  

    Publica un comentari a l'entrada

    << Home