destil·lar l'essència de la bellesa

Que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida, tothom, qui més qui menys, ho ha pogut comprovar: amb una relectura es descobreixen coses noves que, amb el temps i amb l’experiència personal, ens ajuden a ser més savis. I que la literatura no es pot arribar a comparar amb el cinema, tothom, qui més qui menys, ho ha pogut apreciar: un llibre fa imaginar i dóna sensacions, mentre que una pel·lícula, perquè ja ofereix imatges i sons, només dóna sensacions. Això no treu que hi hagi pel·lícules que siguin millors que el mateix llibre en què es basaven. Com versions cinematogràfiques que no han millorat el llibre d’on provenien.

En el cas d’El Perfum (Patrick Süskind, 1985), no puc dir si el llibre és millor que la pel·lícula perquè fa molt de temps que me’l vaig llegir (devia ser a finals dels vuitanta), però sí puc afirmar que amb la vista cinematogràfica he pogut observar dos detalls que, llegint la novel·la en el seu dia, no vaig veure:

L’afany de voler retenir l’impossible

Hi ha hagut força llibres i pel·lícules basades en individus patològicament depravats que aprofundien el desig de voler tenir, retenint-la, la bellesa del món (vegeu, per exemple, El col·leccionista [1965] –un caçador de papallones que captura el seu exemplar únic: una noia, que tanca al soterrani de casa seva-; Peeping Tom [1960] –un fotògraf, caçador d’imatges, que mata noies per captar la instantània de la mort-; o llegiu, per posar un exemple literari, la narració "Suïcidi a la matinada" [dins La ciutat i el tròpic, 1956], de Lluís Ferran de Pol –el seu protagonista, un fotògraf que, per la insaciable recerca de la bellesa, acaba disparant la pistola contra ell mateix, com si d’una màquina fotogràfica es tractés-).
En el cas d’El Perfum, Jean-Baptiste Grenouille, el seu protagonista, volent capturar l’essència odorant de totes les coses, vol aconseguir l’essència perfumada de la bellesa humana, i vet aquí la seva raó de matar. Per voler tenir allò que mai no ha tingut (poder estimar i ser estimat), troba en l’aberració de matar l’essència de la bellesa humana: assassina noies verges i en destil·la el suc odorant, com si d’una perfecció sublim es tractés.
Tot plegat és la tragèdia del qui, volent fer possible l’impossible, ho aconsegueix.

Un detall: a la pel·lícula hi ha un moment en què, els qui volen descobrir l’amo de tals aberracions exclamen, en adonar-se que l’assassí mata noies en estat verge: “llevat d’una prostituta, totes són verges: això encara és pitjor!”
Quina ironia: ser morta en virginitat és mil vegades pitjor que morir violada, no pel dolor de la víctima l’instant abans de morir, sinó per la desviació aberrant de l’agressor que busca la puresa de la víctima...

L’insuperable poder d’inspirar amor en els ésser humans

Al final del llibre (i de la pel·lícula), Jean-Baptiste Grenouille, havent-se salvat de ser executat, torna cap a París. Conscient del poder que té amb el perfum que hi ha al flascó que guarda a la butxaca, podent embruixar el món sencer, podent fer que el Rei li besi els peus, podent-se presentar al Papa com a un nou messies, abandona qualsevol idea per tornar al lloc d’on va venir i poder morir: es presenta als malfactors dels carrers de París perquè el devorin.
I vet aquí el missatge del llibre: Jean-Baptiste Grenouille, desapareixent de la terra, provoca un somriure i alhora una satisfacció als caníbals que se l’han menjat: per primera vegada, diu el narrador-veu en off, havien fet alguna cosa per amor.

La pel·lícula està força bé: si em preguntava, abans de veure-la, com es podia oferir en imatges l’olor, la pudor i el perfum, trobo molt ben aconseguides les imatges pútrides i odorants que s’hi ofereixen.

Us heu fixat en el finíssim i tènue punt de llum que recorre la pantalla en alguns moments de la projecció? És la presència de l’olor, veritable personatge de l’obra.

Hi reconeixeu, també, l'escenari català?