03 d’abril 2007

l'amor fet u


“Una cosa és trinitat: l’amic, l’amor i l’amat. O l’amor, l’amat i l’amic. La qüestió és que l’amic no pot arribar a l’amat sense passar per l’amor, i no pot arribar a l’amor si no és per l’amat.”


Així comença el pròleg d’Enric Casasses al llibre de Jacint Verdaguer Perles. L’amic i l’amat. Càntics de Ramon Llull posats en vers, que no fa ni dos mesos acaba de sortir del forn. Algú es deurà preguntar: quina importància deu tenir la reedició d’un llibre ja existent (el de Verdaguer, escrit el 1895 i editat el 1908), que alhora és la versificació d’uns versicles ja existents (els del Llibre d’amic i amat de Ramon Llull, escrits al segle XIII)? Doncs la gràcia del volum rau a ajuntar els versicles de Llull i els versos de Verdaguer (que ja costava de trobar-los), per copsar-ne les semblances i les diferències. Llull versus Verdaguer? Llull igual a Verdaguer? Com passa tants cops al món, els dos són diferents i alhora iguals.

Aquí desestimaré d’estendre’m sobre les motivacions personals que va tenir Verdaguer per a re-compondre el llibre de Llull, però només recordaré que és arran de la seva estada a Miramar, quan fugint de la ignomínia i la persecució que se li féu a Barcelona per haver parlat amb el dimoni, decideix canviar el to dels seus llibres, que va de la violència i el dolor contra la violència que se li feia fins a la decisió d’emprendre “el viatge espiritual a les entranyes de l’ànima i del món, que són les dues realitats infinites i plenes de belleses”, com diu Casasses:

“La mística, i no pas sentida com un èxtasi orgàsmic a la manera de Joan de la Creu sinó a l’estil català o lul·lià: un estar bé que va més enllà del bé i del malament quotidians perquè és un estar bé que se n’hi està tant, de bé, que fins i tot dormint a terra, sobre les espines, no deixes ni un moment de sentir el plaer de la felicitat d’aquesta amor amb l’amat, que es manifesta entre altres coses en un diàleg constant amb l’ànima del món”.


Llegint el llibre, podem veure que Verdaguer i Llull són un. Verdaguer entra en l’ànima de Llull i escriu el mateix llibre que va escriure Llull però ara és inequívocament de Verdaguer: una poesia lírica i mística alhora, elemental, essencial i senzilla.

Prenem com a exemple el primer versicle de Llull:

"Demanec l’amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l’amat respòs que ço per què la amor de l’amic podia multiplicar, era a amar."


Doncs Verdaguer fa així:

"Digué l’amic a l’Amat:
-Per lo molt que m’heu donat,
trist de mi!, què us donaria?
Digué l’Amat a l’amic:
-Dóna’m ton cor fredolic
que d’amor te l’ompliria."


No ho trobeu sensacional? Rellegiu-lo i veureu que “si Llull dóna l’emoció de l’amor per mitjà d’una combinació geomètrica de termes freds, abstractes o generals, sense cap element sensible, Verdaguer pinta figuratiu i amb colors càlids. Però la sintaxi profunda és la mateixa”, segons Casasses. I la gràcia de Verdaguer, també segons Casasses, és l’atribució de l’adjectiu “fredolic” aplicat al cor. Tota una lliçó d’estimar i donar sempre, sense qüestionar-se què rebem a canvi. Tota una lliçó de Verdaguer cap a nosaltres, els lectors, que de tant que ens estima ens vol enamorar.

Agafo un altre exemple i plegaré:

Al versicle 76, Llull diu:

"Secret d’amor sens revelació, dóna passió e llanguiment: e revelar amor dóna temor e fervor. E per açò l’amic en totes maneres ha llanguiment."


i després Verdaguer escriu:

"Si es tanca el secret d’amor
dintre el pit és una espina,
mes si es divulga a la gent
dóna encara més punyida:
per ço el pobre de l’amic
sempre pateix i sospira."


Si Llull és sentenciós i ens vol fer reflexionar, Verdaguer és lluminós i ple d’imatges: valguin l’”espina” i l’oració condicional com a exemples. I això passa perquè, volent dir el mateix, mentre Llull ens vol ensenyar, Verdaguer ens vol enlluernar.

Qui ha dit que la poesia és difícil d’entendre?
Qui vol estar bé llegint-la?

Etiquetes de comentaris: , , ,

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

2 comentaris:

Anonymous bruixeta ha dit...

mira que fa temps que no els llegeixo, ni l'un ni l'altre... potser m'hi agafo!

03 d’abril, 2007 23:36  
Blogger Déric ha dit...

penso que sempre està bé reeditar bons llibres. no s'han de deixar perdre

04 d’abril, 2007 22:36  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home