quan l'ou de la serp s'estava covant
M'acabo de llegir Històries de Berlín, de Christopher Isherwood. El llibre, del 1945, que comprèn dues novel·les anteriorment publicades per separat, Míster Norris canvia de tren (Mister Norris changes trains, 1935 -llavor de la pel·lícula Yo soy una cámara-) i Adéu a Berlín (Goodbye to Berlin, 1939 -inspiradora de la pel·lícula Cabaret-), l'he trobat excepcional.
Les dues novel·les són força diferents: mentre la primera es concep com una novel·la d'intriga melodramàtica a través de l'enigmàtic estafador que és protagonista i alhora dóna el títol a l'obra (i que a la vida real es deia Gerald Hamilton), la segona es concep a partir de fragments de diari i d'històries curtes. Però allò que les uneix és la increïble descripció del que es vivia a Berlín en els anys d'ascens del nazisme i en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial.
Christopher Isherwood, un anglès que aleshores es dedicava a l'ensenyament de l'anglès a la ciutat alemanya, hi descriu el que tenia davant dels ulls: unes antigues cases burgeses convertides en pensions, on els bohemis malvivien; els foscos cafès-teatre, on dubtosos artistes convivien amb gigolós, putes, estafadors i lladregots circumstancials; la part alta de la ciutat, on les classes acomodades àries i jueves s'encastellaven, i els barris baixos, on la classe obrera, condemnada a passar gana, participava en els grupuscles comunistes que volien dominar la política i/o fins i tot (també) simpatizava amb els nazis només per tenir alguna cosa amb què omplir l'estómac. Per tant, va viure de prop les circumstàncies que van propiciar la situació que donaria origen a la incubació i posterior esclat del que el suec Ingmar Bergman batejà cinematogràficament com l'ou de la serp, és a dir, el caldo de cultiu del nazisme i de la barbàrie humana.
El que m'ha sorprès més és el la mesura tan justa que es fa de la participació del narrador-autor en tot el que s'hi descriu: mai no confessa la seva homosexualitat, però tots la sabem pel que arriba a viure i veure (anys més tard confessà que tots i cadascun dels personatges que surten en aquestes dues novel·les els va conèixer personalment i fins i tot alguns van ser amants d'ell). Tampoc mai no dóna el seu punt de vista de la situació política (un desgavell frenètic i desbordant que anava pujant de to cada vegada més). I és que, malgrat que queda clara la impassivitat dels berlinesos davant els aldarulls i els abusos que els nazis anaven practicant, l'autor se'n manté al marge però tots sabem, per l'escepticisme i la ironia freda que hi desplega, que simpatiza (i també perquè hi participa) amb les esferes comunistes i els baixos fons berlinesos.
També és encomiable la melangia que hi traspassa, tot i que mai declarada, en les dues novel·les: tots i cadascun dels personatges que hi apareixen van desapareixent de la vida d'Isherwood tal i com hi han aparegut, per casualitat, però alhora l'autor en conserva el record ben viu i el procés d'escriptura/edició significa el gran adéu que en fa, no només de la gent, sinó també d'una ciutat, d'una època i d'una llibertat que desapareixerien totalment. Una elegia en clau realista que dóna un sentit de viure excepcional.
Si algú s'anima a llegir les novel·les, que ho faci: són fenomenals. Ambudes es troben en castellà en un sol volum; en català només és disponible Adéu a Berlín, però en recomano fervorosament l'edició castellana per la traducció magistral que en va fer Jaime Gil de Biedma el 1967.
A propòsit de la melangia d'Isherwood: en una entrevista que Roger Austen féu a Isherwood per a una ràdio gai de Sant Francisco el desembre de 1976 (i publicada en castellà a Cónsules de Sodoma, Tusquets 2004 -llegiu-la: en ella Isherwood fa força comentaris sobre la veritat que hi ha rere aquestes dues novel·les-), s'hi diu:
Ja sé que no té gaire a veure amb la novel·la ni amb el post, però quan vaig llegir això, vaig parar de llegir i vaig pensar que abans un servidor era molt malencònic i alhora molt infeliç a causa d'aquesta consciència tonta. No sé què m'ha fet aprendre que és millor viure cofoi i ben esponjat que no pas enfonsat en una malenconia que no et deixa ni respirar.
Les dues novel·les són força diferents: mentre la primera es concep com una novel·la d'intriga melodramàtica a través de l'enigmàtic estafador que és protagonista i alhora dóna el títol a l'obra (i que a la vida real es deia Gerald Hamilton), la segona es concep a partir de fragments de diari i d'històries curtes. Però allò que les uneix és la increïble descripció del que es vivia a Berlín en els anys d'ascens del nazisme i en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial.
Christopher Isherwood, un anglès que aleshores es dedicava a l'ensenyament de l'anglès a la ciutat alemanya, hi descriu el que tenia davant dels ulls: unes antigues cases burgeses convertides en pensions, on els bohemis malvivien; els foscos cafès-teatre, on dubtosos artistes convivien amb gigolós, putes, estafadors i lladregots circumstancials; la part alta de la ciutat, on les classes acomodades àries i jueves s'encastellaven, i els barris baixos, on la classe obrera, condemnada a passar gana, participava en els grupuscles comunistes que volien dominar la política i/o fins i tot (també) simpatizava amb els nazis només per tenir alguna cosa amb què omplir l'estómac. Per tant, va viure de prop les circumstàncies que van propiciar la situació que donaria origen a la incubació i posterior esclat del que el suec Ingmar Bergman batejà cinematogràficament com l'ou de la serp, és a dir, el caldo de cultiu del nazisme i de la barbàrie humana.
El que m'ha sorprès més és el la mesura tan justa que es fa de la participació del narrador-autor en tot el que s'hi descriu: mai no confessa la seva homosexualitat, però tots la sabem pel que arriba a viure i veure (anys més tard confessà que tots i cadascun dels personatges que surten en aquestes dues novel·les els va conèixer personalment i fins i tot alguns van ser amants d'ell). Tampoc mai no dóna el seu punt de vista de la situació política (un desgavell frenètic i desbordant que anava pujant de to cada vegada més). I és que, malgrat que queda clara la impassivitat dels berlinesos davant els aldarulls i els abusos que els nazis anaven practicant, l'autor se'n manté al marge però tots sabem, per l'escepticisme i la ironia freda que hi desplega, que simpatiza (i també perquè hi participa) amb les esferes comunistes i els baixos fons berlinesos.
També és encomiable la melangia que hi traspassa, tot i que mai declarada, en les dues novel·les: tots i cadascun dels personatges que hi apareixen van desapareixent de la vida d'Isherwood tal i com hi han aparegut, per casualitat, però alhora l'autor en conserva el record ben viu i el procés d'escriptura/edició significa el gran adéu que en fa, no només de la gent, sinó també d'una ciutat, d'una època i d'una llibertat que desapareixerien totalment. Una elegia en clau realista que dóna un sentit de viure excepcional.
Si algú s'anima a llegir les novel·les, que ho faci: són fenomenals. Ambudes es troben en castellà en un sol volum; en català només és disponible Adéu a Berlín, però en recomano fervorosament l'edició castellana per la traducció magistral que en va fer Jaime Gil de Biedma el 1967.
A propòsit de la melangia d'Isherwood: en una entrevista que Roger Austen féu a Isherwood per a una ràdio gai de Sant Francisco el desembre de 1976 (i publicada en castellà a Cónsules de Sodoma, Tusquets 2004 -llegiu-la: en ella Isherwood fa força comentaris sobre la veritat que hi ha rere aquestes dues novel·les-), s'hi diu:
Ja sé que no té gaire a veure amb la novel·la ni amb el post, però quan vaig llegir això, vaig parar de llegir i vaig pensar que abans un servidor era molt malencònic i alhora molt infeliç a causa d'aquesta consciència tonta. No sé què m'ha fet aprendre que és millor viure cofoi i ben esponjat que no pas enfonsat en una malenconia que no et deixa ni respirar.
Etiquetes de comentaris: Christopher Isherwood, Jaime Gil de Biedma, lectures i observacions
1 comentaris:
It's so nice for me to have found this blog of yours, it's so interesting. I sure hope and wish that you take courage enough to pay me a visit in my PALAVROSSAVRVS REX!, and plus get some surprise. My blog is also so cool! Don't think for a minute that my invitation is spam and I'm a spammer. I'm only searching for a public that may like or love what I write.
Feel free off course to comment as you wish and remember: don't take it wrong, don't think that this visitation I make is a matter of more audiences for my own blogg. No. It's a matter of making universal, realy universal, all this question of bloggs, all the essential causes that bring us all together by visiting and loving one another.
You must not feel obliged to come and visit me. An invitation is not an intimation. Also know that if you click on one of my ads I'm promised to earn a couple of cents for that: I would feel happy and rewarded (because I realy need it!!!) if you did click it, but once again you're totaly free to do what ever you want. I, for instance, choose immediatly to click on one of your ads, in case you have them. To do so or not, that's the whole beauty of it all, however, blogocitizens must unite also by clicking-help eachother when we know cybermegacorporations profit from our own selfishness regarding to that simple click.
I think it's to UNITE MANKIND that we became bloggers! Don't see language as an obstacle but as a challenge (though you can use the translater BabelFish at the bottom of my page!) and think for a minute if I and the rest of the world are not expecting something like a broad cumplicity. Remenber that pictures talk also. Open your heart and come along!!!!!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home