07 d’octubre 2007

aquesta solitud que ens acompanya


Sempre m'ha passat que, quan he de decidir si estar sol o bé en companyia, he tingut un dilema amb la meva mateixa ànima: si bé la necessitat d'allunyar-se dels humans pot arribar a ser-me imperiosa, l'abandó al recer més recòndit del meu ésser pot arribar a ser-me ben fatigós.


No hi ha res més insociable i més sociable que l'home: allò pels seus vicis, això per la seva naturalesa.



L'any 1572, a l'edat de trenta-nou anys, Michel de Montaigne es va retirar a la biblioteca del castell on vivia per començar una obra que ja no deixaria fins a la mort i que iniciava un nou gènere literari: l'assaig. En el capítol 39 del llibre primer, titulat Sobre la soledat, Montaigne escriu que en el desig d'estar sol, si aquest és mal entès, l'ànima no sap fugir mai d'ella mateixa: l'ambició, l'avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc, i quan restem sols ens emportem les cadenes amb nosaltres. La solitud mal entesa, doncs, no és una llibertat plena.

Montaigne proposa que la veritable soledat és aquella en què l'ànima es replega en ella mateixa: se'n pot gaudir enmig de les ciutats i de les corts reials, però es gaudeix més còmodament a casa. Si aprenem a tenir la soledat completa, segons Montaigne, la nostra felicitat depèn de nosaltres. L'home assenyat no ha perdut res si es té ell mateix:


"Està bé triar els tresors que es puguin alliberar del dany i que puguin ser amagats on ningú no hi vagi, on solament nosaltres sabem. Qui pugui, ha de tenir dona, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depengui. Ens hem de reservar una rebotiga, totalment nostra, totalment lliure, on establirem la nostra vertadera llibertat, el nostre principal retir i la nostra soledat, on mantindrem la conversa ordinària amb nosaltres mateixos, i tan privadament que cap relació o comunicació estranya hi trobi lloc; hi reflexionarem i riurem com si no tinguéssim dona, ni fills, ni béns, ni acomboiament, ni criats, a fi que quan els perdrem no ens vingui de nou prescindir-ne. Tenim una ànima que pot recargolar-se en ella mateixa; pot fer-se companyia; té amb què escometre i amb què defensar, què rebre i què donar; no temem podrir-nos en aquesta ociositat fastigosa: in solis sis tibi turba locis [enmig del desert, tu ets per a mi la multitud]."


Però de la mateixa manera que és possible fallar en la companyia, també és possible fallar en la soledat: Montaigne aconsella que no és bo ultrapassar els límits del plaer en la soledat, on el dolor es presenta:


"A casa, a l’estudi, quan cacem o fem qualsevol altre exercici, hem d’arribar fins als darrers límits del plaer, i estar-nos d’anar més enllà, on el dolor es presenta. Cal reservar solament la feina i l’ocupació necessàries per a mantenir-nos actius i per a alliberar-nos de les incomoditats de l’altre extrem, l’ociositat distesa i ensopida. Hi ha ciències estèrils i espinoses, fetes en una gran part per a la multitud: s’han de deixar per als qui estan al servei del món. Per la meva part, solament m’agraden els llibres agradables o fàcils, que m’entretenen, o els que em consolen i em donen consells per a regular la meva vida i la meva mort."


És a dir, que s'ha de saber dir prou i no confiar-se massa a la soledat. Buscar una activitat per a poder estar sols sembla que va bé, i Montaigne troba la seva soledat essencial en el fet de llegir. I a la mateixa edat que tenia ell quan va començar a escriure els seus Assaigs, jo la trobo llegint-lo:


"S’ha de fer com els animals, que esborren les petjades a la porta del cau. No heu de cercar que el món parli de vós, sinó que heu de parlar-vos a vós mateix. Retireu-vos dins vostre, però abans prepareu-vos per rebre-us; fóra una follia si confiàveu en vós mateix, si no sabíeu dirigir-vos."



La cosa més gran del món és saber ser d'un mateix.

Etiquetes de comentaris: , ,

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

10 comentaris:

Anonymous sexe ha dit...

estimat bebè. et segueixo llegint, en silenci, perquè davant la teva saviesa no sé que dir. en saps massa i et tinc enveja pel tot el que has llegit i jo no.

-sexe-

08 d’octubre, 2007 21:24  
Blogger un home sobrer ha dit...

Estimat sexe, no em tinguis enveja, si us plau. Tots aprenem de tot el que veiem, siguin fenòmens i/o persones (algunes persones també són fenòmens). Mai no se'n sap massa. No em considero savi, tan sols un que passa. Gràcies per llegir-me, jo també et llegeixo i et miro en silenci!
Una abraçada!

08 d’octubre, 2007 22:10  
Anonymous jo dic ha dit...

Sr Sobrer... ja fa dies que teniu aquesta idea pel cap. S'acostaven tres dies de festa, oi?
Finalment haureu pogut estar sol quan haureu volgut i acompanyat les estones que haureu desitjat.
Crer que el vostre admirador sexe, té força raó. Una mica savi sí que ho sou, no?

14 d’octubre, 2007 00:40  
Blogger un home sobrer ha dit...

Valgui Montaigne com a resposta: segons ell, hi ha tres menes d'esperits: els simples, els mitjans i els grans esperits. Els primers, són insensibles perquè ho desconeixen tot, els darrers, són tranquils perquè ho coneixen tot i, per tant, són savis. Jo pertanyo als del mig: aquells que perceben els mals, els senten i no els poden suportar. Amb això ja n'hi ha prou per a no considerar-se savi o, com diu vostè (que m'atreviria a anomenar Oracle en comptes de jo dic -i si us plau agafeu-vos-ho amb el bon sentit del nom-), mig savi. Per això li dono la raó.
Els qui són gairebé savis (com aquells qui són gairebé simples) són aquells que més pateixen perquè reposen el cul entre dues butaques, i a la llarga això fa mal.
Repeteixo: jo també sóc un cul que reposa entre dues butaques flonges.
Ai!

PS: Gràcies pel comentari, m'ha fet pensar, i això m'agrada molt.
;)

14 d’octubre, 2007 14:50  
Anonymous Glamboy69 ha dit...

Wola! Navegant per les inmensitats de la xarxa he vingut a parar en aquest genial racó de la virtualtat i Oh! Sopresa! El meu blog hi apareix com un enllaç!

Doncs res, ara hi donarè un cop d'ull amb més calma i procuraré passar-hi amb certa freqüència, sempre que el meu nomadisme professional m'ho permeti!!

27 d’octubre, 2007 13:10  
Blogger Carme Rosanas ha dit...

Doncs, jo aterro aquí per primer cop i trobo Montaigne, De Botton i tot "d'amics" de lectura que em fan sentir com a casa. La possibilitat d'aconseguir una felicitat que només depengui d'un mateix, és objectiu que em sembla molt interessant per a la vida, tant si estàs sol com acompanyat. Tornaré a passar per aquí.

25 de novembre, 2007 18:19  
Blogger un home sobrer ha dit...

gràcies, carme!

25 de novembre, 2007 19:43  
Blogger metzina ha dit...

La casualitat m'ha portat cap al vostre recer. Ens trobarem sovint. Un bloc molt interessant.

04 de desembre, 2007 22:52  
Blogger metzina ha dit...

La casualitat m'ha portat cap al vostre recer. Ens trobarem sovint. Un bloc molt interessant.

04 de desembre, 2007 22:52  
Blogger La reusenca ha dit...

home sobrer: Bon any! i per cert... tenim ganes de llegir-vos. On sou?

09 de gener, 2008 16:02  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home