aquesta solitud que ens acompanya

Sempre m'ha passat que, quan he de decidir si estar sol o bé en companyia, he tingut un dilema amb la meva mateixa ànima: si bé la necessitat d'allunyar-se dels humans pot arribar a ser-me imperiosa, l'abandó al recer més recòndit del meu ésser pot arribar a ser-me ben fatigós.

No hi ha res més insociable i més sociable que l'home: allò pels seus vicis, això per la seva naturalesa.

L'any 1572, a l'edat de trenta-nou anys, Michel de Montaigne es va retirar a la biblioteca del castell on vivia per començar una obra que ja no deixaria fins a la mort i que iniciava un nou gènere literari: l'assaig. En el capítol 39 del llibre primer, titulat Sobre la soledat, Montaigne escriu que en el desig d'estar sol, si aquest és mal entès, l'ànima no sap fugir mai d'ella mateixa: l'ambició, l'avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc, i quan restem sols ens emportem les cadenes amb nosaltres. La solitud mal entesa, doncs, no és una llibertat plena.

Montaigne proposa que la veritable soledat és aquella en què l'ànima es replega en ella mateixa: se'n pot gaudir enmig de les ciutats i de les corts reials, però es gaudeix més còmodament a casa. Si aprenem a tenir la soledat completa, segons Montaigne, la nostra felicitat depèn de nosaltres. L'home assenyat no ha perdut res si es té ell mateix:

"Està bé triar els tresors que es puguin alliberar del dany i que puguin ser amagats on ningú no hi vagi, on solament nosaltres sabem. Qui pugui, ha de tenir dona, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depengui. Ens hem de reservar una rebotiga, totalment nostra, totalment lliure, on establirem la nostra vertadera llibertat, el nostre principal retir i la nostra soledat, on mantindrem la conversa ordinària amb nosaltres mateixos, i tan privadament que cap relació o comunicació estranya hi trobi lloc; hi reflexionarem i riurem com si no tinguéssim dona, ni fills, ni béns, ni acomboiament, ni criats, a fi que quan els perdrem no ens vingui de nou prescindir-ne. Tenim una ànima que pot recargolar-se en ella mateixa; pot fer-se companyia; té amb què escometre i amb què defensar, què rebre i què donar; no temem podrir-nos en aquesta ociositat fastigosa: in solis sis tibi turba locis [enmig del desert, tu ets per a mi la multitud]."

Però de la mateixa manera que és possible fallar en la companyia, també és possible fallar en la soledat: Montaigne aconsella que no és bo ultrapassar els límits del plaer en la soledat, on el dolor es presenta:

"A casa, a l’estudi, quan cacem o fem qualsevol altre exercici, hem d’arribar fins als darrers límits del plaer, i estar-nos d’anar més enllà, on el dolor es presenta. Cal reservar solament la feina i l’ocupació necessàries per a mantenir-nos actius i per a alliberar-nos de les incomoditats de l’altre extrem, l’ociositat distesa i ensopida. Hi ha ciències estèrils i espinoses, fetes en una gran part per a la multitud: s’han de deixar per als qui estan al servei del món. Per la meva part, solament m’agraden els llibres agradables o fàcils, que m’entretenen, o els que em consolen i em donen consells per a regular la meva vida i la meva mort."

És a dir, que s'ha de saber dir prou i no confiar-se massa a la soledat. Buscar una activitat per a poder estar sols sembla que va bé, i Montaigne troba la seva soledat essencial en el fet de llegir. I a la mateixa edat que tenia ell quan va començar a escriure els seus Assaigs, jo la trobo llegint-lo:

"S’ha de fer com els animals, que esborren les petjades a la porta del cau. No heu de cercar que el món parli de vós, sinó que heu de parlar-vos a vós mateix. Retireu-vos dins vostre, però abans prepareu-vos per rebre-us; fóra una follia si confiàveu en vós mateix, si no sabíeu dirigir-vos."

La cosa més gran del món és saber ser d'un mateix.