dues classes de pietat

A vegades, tenim la necessitat de fer el bé, però no acabem d'acceptar que, per a fer-lo, s'ha d'immolar necessàriament aquell bé.

M'acabo de llegir La impaciencia del corazón, d'Stefan Zweig. L'obra és un melodrama centrat en la Viena abans de la Gran Guerra, ben estructurat, d'una profunda penetració psicològica i d'una gran humanitat.

La novel·la té com a protagonista el tinent Anton Hofmiller, un bon home d'uns 25 anys que té una gran sensibilitat i una enorme capacitat compassiva que el porten a executar una sèrie d'actes de pietat impulsius que, en el fons, no pot sostenir perquè van en contra d'ell mateix.

La pietat que té per Edith von Kekesfalva, una noia que després d'un accident no pot caminar, el porta a enredar-s'hi i fer-li creure l'impossible: abonar-li la possibilitat que algun dia es curi. Edith, amb els seus atacs d'ira, els seus intents de suïcidi, la seva desesperació, el seu amor impossible pel tinent, és el prototip del malalt crònic que amb la pietat que desperta el seu sofriment obté tot el que vol dels altres, titelles a les seves mans: Ilona (la bella cosina), els criats, el pare, el tinent...

Malgrat tot això, hi ha una cosa en la qual Edith no pot imposar-se: l'ànima, els sentiments del tinent, que no són més que de llàstima, de pietat i no d'amor, que és el que ella vol i necessita.

Tots els personatges es mouen alienats al voltant del cercle de la malaltia d'Edith, llevat del metge Condor, que aquest sí que coneix la veritat del sacrifici de la seva vida per mor de la pietat, ja que s'ha casat amb una pacient cega per no abandonar-la i amb l'amor incondicional d'ella ha trobat la veritable felicitat.

El llibre ens ensenya que hi ha dues classes de pietat:

"Hi ha dues classes de pietat. Una, dèbil i sentimental, que en realitat només és impaciència del cor per alliberar-se el més aviat possible de la penosa emoció davant d'una desgràcia aliena, és una compassió que no és exactament compassió, sinó una defensa instintiva de l'ànima davant del dolor aliè. I l'altra, l'única que compta, és la compassió desproveïda d'allò sentimental, però creativa, que sap què vol i que està disposada a aguantar amb paciència i resignació fins a les seves darreres forces i fins i tot més enllà."

Aquesta darrera, el tinent Hofmiller no pot sentir-la: no es pot imaginar tota la seva vida lligada a Edith, una esguerrada, una invàlida estrafeta, tall com ell la considera per dins.

Zweig traça amb precisió els desvaris, les vacil·lacions, els dubtes i els turments del tinent (fins i tot el so de les crosses d'Edith el persegueix als seus malsons: toc, toc, toc!), i també la manipulació (benintencionada, però implacable) del pare de la criatura, el jueu disfressat de noble hongarès, Lajos von Kekesfalva (abans anomentat Leopold Kanitz), la història del qual és també commovedora, per contradictòria i imprevisible. Per al tinent Hofmiller, la figura del pare se li presenta com la del Djin, un follet maligne que convenç un viatger compassiu que el porti a collibè i, una vegada al damunt, l'ofega amb les cames i el destrueix.

El tinent arribarà a prometre's amb Edith, però no reconeix el seu prometatge en públic. I després d'haver vacil·lat i fins i tot d'haver-se plantejat el suïcidi com a escapatòria, acaba abandonant la noia. Com un criminal en la foscor, després d'haver precipitat la noia al suïcidi, el tinent Hofmiller es refugiarà en la guerra, d'on retornarà com un autèntic heroi.

Llegint la novel·la, m'adono quants cops jo he estat equivocadament compassiu, especialment quan s'hi barreja l'amor.

I també és curiós, penso, que el tema del suïcidi sigui tan persistent en aquesta novel·la, escrita el 1939 (Zweig va suïcidar-se el 1941, desesperat davant del futur d'Europa i creient que el nazisme s'estendria per tot el planeta després de la caiguda de Singapur).