13 de març 2011

la darrera novel·la de Michael Cunningham



En Peter i la Rebecca són una parella encantadora amb una filla adolescent. Residents al sofisticat barri del Soho de Nova York, tots dos tenen més de quaranta anys i passen per la seva millor etapa professional: ell com a galerista d’art i ella com a editora d’una publicació cultural.

Un bon dia, però, aquest feliç matrimoni rep la visita del germà petit de la Rebecca, l’Ethan, un noi de poc més de vint anys que ha passat per una addicció a les drogues i que encara viu desorientat. El jove provoca un profund trasbals a en Peter, qui de sobte es qüestiona tot el que ha perseguit i construït al llarg de la seva vida: l’art, la bellesa, l’amor...


Llegint Quan cau la nit (By Nightfall), de Michael Cunningham, un s’adona que, de les novel·les, l’important no n’és l’argument, sinó com estan escrites.
I és que Quan cau la nit està molt ben escrita.

Al principi desorienta el punt de vista narratiu, perquè no se sap si és en tercera persona o en primera, però tan bon punt anem avançant la lectura ens adonem que el punt de vista està construït a partir d’un narrador múltiple: en tercera persona, de la veu interior dels desitjos i els pensaments del protagonista i, en darrer lloc (i confusible amb els altres punts de vista narratius) del que jo anomeno l’autor perquè s’adreça irònicament als personatges, fotent-se’n i picant l’ullet al lector.

Allò que atrau i enganxa del llibre (fins al punt de no poder abandonar la lectura fins que no s’hagi arribat a la darrer a pàgina) no n’és/en són el/s tema/es: enamorar-se de la bellesa quan s’hi és a tocar i no s’hi arriba, o la sexualitat canviant, que ja ha estat tractat fins a la sacietat i fins de múltiples maneres (pensem en La mort a Venècia de Mann i en Orlando de Virginia Woolf per posar dos grans exemples), ni tampoc no és com acaba (tot i que alguna cosa hi deu fer). Allò que més atrau i enganxa, segons la meva opinió, és la combinació d’un seguit de connexions culturals i retòriques entre narrador(s) i la sensació d’anar sempre aprenent mentre un va llegint el llibre. És a dir, que l’èxit del llibre rau a donar al lector el past que necessita: just, en qualitat i en quantitat.

Sobre les connexions culturals que fa els(s) narrador(s), val a dir que són múltiples i constants, referides als camps de la literatura, l’escultura, la pintura, l’arquitectura, el cinema i la música. Però la importància no rau a fer cites amb cap pretensió, sinó en atorgar-li un ús: a vegades pot ser per un ús descriptiu


“No es pot negar la seva semblança amb el bronze de Rodin –la musculatura esvelta i fàcil de la joventut, l’exagerada indolència; aquella sensació que la bellesa és, de fet, la condició humana natural, i no pas una mutació raríssima” (per descriure en Mizzy, al menjador, acabat de dutxar, p. 65)

“Té una mica l’aspecte, ben mirat, d’un Sebastià esvanit del Renaixement. Les ondes de cabells de color de xocolata, el blanc rosat. Els braços i les cames fibroses” (per descriure en Mizzy, assegut al sofà amb les cames encreuades i amb la copa a la falda com si fos una bacina per demanar almoina, p. 72)

“No és pas la Dama del Llac, ni de lluny, i per un moment en Peter es creurà realment que la foto de la Joanna es deu haver confós amb la d’una altra noia” (per descriure l’estil de la Joanna en una fotografia, p. 123)

“No és la casa de Gatsby, és la casa de Daisy Buchanan [...], una casa que Nathaniel Hawthorne hauria comprès” (per descriure la mansió dels Potter, p. 197)


i a vegades pot ser purament reflexiu i fins i tot simbòlic


“Un sempre besa, l’altre sempre és besat. Gràcies, Proust. Ell nota que ella també esquivaria el sexe amb molt de gust” (p. 25)

“La Bette, amb l’edat, s’ha eixamplat de la part del cul. Porta unes Reebok negres. Quan s’inclina, temerària, cap a la boca del tauró, és commovedora però no heroica –no, potser és heroica a la seva manera, però no és potent, no posseeix ni tan sols la sublimitat predestinada i fanàtica d’Ahab, tot i que en la seva vida ha compartit fins a un cert punt la convicció delirant d’ell (pensem en els artistes per qui ha apostat). Però ara, un diumenge a la tarda al Metropolitan, és una vella que mira dins la boca d’un tauró mort” (sobre el pas del temps i l’exigüitat de la vida, amb l’intent de manifestar-ho i/o interpretar-ho en art, Bette contemplant La impossibilitat física de la mort en la ment d’una persona viva, de Damien Hirst, p. 50)

“Ets el minúscul Ícar de Brueghel ofegant-se, desapercebut, en un racó d’un quadro immens on els homes encara llauren camps i pasturen ovelles” (sobre la mirada imperceptible i/o la insensibilitat humana en el dolor dels altres, p. 250)

“Pensem en el vell amb coloret i perruca que en Peter va veure l’altra nit a la Vuitena Avinguda. Pensem en l’Aschenbach, amb coloret i tenyit, mort en una gandula de platja mentre en Tadzio es mou a l’aigua.
No. Aquesta és la meva vida, no és La mort a la punyetera Venècia (que curiós, que en Mizzy hagi portat Mann per al viatge). Sí, sóc un home madur que sent certa fascinació per un home molt més jove, però en Mizzy no és un nen com en Tadzio, i jo no estic obsessionat amb l’Aschenbach (ei, no m’hi vag negar, l’altre dia, quan en Bobby em volia tenyir els cabells?)” (sobre el patetisme d’enamorar-se d’un jove quan es comença a tenir una certa edat, p. 191).



Però allà on més excel·leix la novel·la, allà on millor apunta l’autor, és en la descripció sensorial de les coses i en les sinestèsies que hi fa. Certament Cunningham és un artista a definir i fins i tot a inventar-se colors, sons, gustos i olors, sensacions que contenen un sentiment humà (algunes de les quals contenen un aire malenconiós):


“Per molt forta que sigui la pudor (aquesta vegada no hi ha ambientador, només un lleu corrent ocult de bilis i oli del càrter) i per molt agressivament inepte que sigui el conductor (un d’aquests accelera-i-frena, aquesta vegada), hi ha una sensació de flotació hermètica; de moure’s inexpugnablement pels carrers d’aquesta ciutat inversemblant” (a l’interior d’un taxi, p. 19)

“Els mugrons potser s’han fet una mica més gruixuts i foscos –ara són de la mateixa mida que la punta del seu dit xic, i del color de la goma d’esborrar del capdamunt d’un llapis.” (sobre els mugrons madurs de la Rebecca, p. 26)

“Quan la seva oïda s’adapta al silenci sonor particular de casa, sent la dutxa. Hi ha la Rebecca” (En Peter entrant a casa i confonent en Mizzy per la Rebecca, p. 51)

“Aquell color marró clar, de galeta, del cartró, semblava ben bé el color que tindria el descoratjament si en tingués” (En Peter recordant com el seu germà, de petit, muntava una caseta de cartró, p. 110)

l’olor de bàlsam de pi que normalment és a l’olfacte d’en Peter” (l’olor del banyador de la Joana que recorda en Peter, gairebé com la magdalena de Proust, p. 124)

“l’aire condicionat d’olor de pólvora de la farmàcia Hendrix” (recordant la infantesa, gairebé com la magdalena de Proust -2-, p.124)

“En Peter entra a l’ascensor, que fa olor, curiosament, de xiclet de raïm” (p. 166)

“En Mizzy emet un altre dels seus sospirs d’oboè, i és innegable que a en Peter li recordin en Mathew” (p. 192)

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

1 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

Whilst lots of individuals neglect dumbbells as severe training devices, there are
two essential advantages that exercise sessions with dumbbells
provide, when when compared to machines.

Look into my website http://Www.getfitnstrong.com/bowflex-dumbbells/

10 de maig, 2013 07:01  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home