la darrera novel·la de Michael Cunningham

En Peter i la Rebecca són una parella encantadora amb una filla adolescent. Residents al sofisticat barri del Soho de Nova York, tots dos tenen més de quaranta anys i passen per la seva millor etapa professional: ell com a galerista d’art i ella com a editora d’una publicació cultural.

Un bon dia, però, aquest feliç matrimoni rep la visita del germà petit de la Rebecca, l’Ethan, un noi de poc més de vint anys que ha passat per una addicció a les drogues i que encara viu desorientat. El jove provoca un profund trasbals a en Peter, qui de sobte es qüestiona tot el que ha perseguit i construït al llarg de la seva vida: l’art, la bellesa, l’amor...

Llegint Quan cau la nit (By Nightfall), de Michael Cunningham, un s’adona que, de les novel·les, l’important no n’és l’argument, sinó com estan escrites.
I és que Quan cau la nit està molt ben escrita.

Al principi desorienta el punt de vista narratiu, perquè no se sap si és en tercera persona o en primera, però tan bon punt anem avançant la lectura ens adonem que el punt de vista està construït a partir d’un narrador múltiple: en tercera persona, de la veu interior dels desitjos i els pensaments del protagonista i, en darrer lloc (i confusible amb els altres punts de vista narratius) del que jo anomeno l’autor perquè s’adreça irònicament als personatges, fotent-se’n i picant l’ullet al lector.

Allò que atrau i enganxa del llibre (fins al punt de no poder abandonar la lectura fins que no s’hagi arribat a la darrer a pàgina) no n’és/en són el/s tema/es: enamorar-se de la bellesa quan s’hi és a tocar i no s’hi arriba, o la sexualitat canviant, que ja ha estat tractat fins a la sacietat i fins de múltiples maneres (pensem en La mort a Venècia de Mann i en Orlando de Virginia Woolf per posar dos grans exemples), ni tampoc no és com acaba (tot i que alguna cosa hi deu fer). Allò que més atrau i enganxa, segons la meva opinió, és la combinació d’un seguit de connexions culturals i retòriques entre narrador(s) i la sensació d’anar sempre aprenent mentre un va llegint el llibre. És a dir, que l’èxit del llibre rau a donar al lector el past que necessita: just, en qualitat i en quantitat.

Sobre les connexions culturals que fa els(s) narrador(s), val a dir que són múltiples i constants, referides als camps de la literatura, l’escultura, la pintura, l’arquitectura, el cinema i la música. Però la importància no rau a fer cites amb cap pretensió, sinó en atorgar-li un ús: a vegades pot ser per un ús descriptiu

“No es pot negar la seva semblança amb el bronze de Rodin –la musculatura esvelta i fàcil de la joventut, l’exagerada indolència; aquella sensació que la bellesa és, de fet, la condició humana natural, i no pas una mutació raríssima” (per descriure en Mizzy, al menjador, acabat de dutxar, p. 65)

“Té una mica l’aspecte, ben mirat, d’un Sebastià esvanit del Renaixement. Les ondes de cabells de color de xocolata, el blanc rosat. Els braços i les cames fibroses” (per descriure en Mizzy, assegut al sofà amb les cames encreuades i amb la copa a la falda com si fos una bacina per demanar almoina, p. 72)

“No és pas la Dama del Llac, ni de lluny, i per un moment en Peter es creurà realment que la foto de la Joanna es deu haver confós amb la d’una altra noia” (per descriure l’estil de la Joanna en una fotografia, p. 123)

“No és la casa de Gatsby, és la casa de Daisy Buchanan [...], una casa que Nathaniel Hawthorne hauria comprès” (per descriure la mansió dels Potter, p. 197)

i a vegades pot ser purament reflexiu i fins i tot simbòlic

“Un sempre besa, l’altre sempre és besat. Gràcies, Proust. Ell nota que ella també esquivaria el sexe amb molt de gust” (p. 25)

“La Bette, amb l’edat, s’ha eixamplat de la part del cul. Porta unes Reebok negres. Quan s’inclina, temerària, cap a la boca del tauró, és commovedora però no heroica –no, potser és heroica a la seva manera, però no és potent, no posseeix ni tan sols la sublimitat predestinada i fanàtica d’Ahab, tot i que en la seva vida ha compartit fins a un cert punt la convicció delirant d’ell (pensem en els artistes per qui ha apostat). Però ara, un diumenge a la tarda al Metropolitan, és una vella que mira dins la boca d’un tauró mort” (sobre el pas del temps i l’exigüitat de la vida, amb l’intent de manifestar-ho i/o interpretar-ho en art, Bette contemplant La impossibilitat física de la mort en la ment d’una persona viva, de Damien Hirst, p. 50)

“Ets el minúscul Ícar de Brueghel ofegant-se, desapercebut, en un racó d’un quadro immens on els homes encara llauren camps i pasturen ovelles” (sobre la mirada imperceptible i/o la insensibilitat humana en el dolor dels altres, p. 250)

“Pensem en el vell amb coloret i perruca que en Peter va veure l’altra nit a la Vuitena Avinguda. Pensem en l’Aschenbach, amb coloret i tenyit, mort en una gandula de platja mentre en Tadzio es mou a l’aigua.
No. Aquesta és la meva vida, no és La mort a la punyetera Venècia (que curiós, que en Mizzy hagi portat Mann per al viatge). Sí, sóc un home madur que sent certa fascinació per un home molt més jove, però en Mizzy no és un nen com en Tadzio, i jo no estic obsessionat amb l’Aschenbach (ei, no m’hi vag negar, l’altre dia, quan en Bobby em volia tenyir els cabells?)” (sobre el patetisme d’enamorar-se d’un jove quan es comença a tenir una certa edat, p. 191).

Però allà on més excel·leix la novel·la, allà on millor apunta l’autor, és en la descripció sensorial de les coses i en les sinestèsies que hi fa. Certament Cunningham és un artista a definir i fins i tot a inventar-se colors, sons, gustos i olors, sensacions que contenen un sentiment humà (algunes de les quals contenen un aire malenconiós):

“Per molt forta que sigui la pudor (aquesta vegada no hi ha ambientador, només un lleu corrent ocult de bilis i oli del càrter) i per molt agressivament inepte que sigui el conductor (un d’aquests accelera-i-frena, aquesta vegada), hi ha una sensació de flotació hermètica; de moure’s inexpugnablement pels carrers d’aquesta ciutat inversemblant” (a l’interior d’un taxi, p. 19)

“Els mugrons potser s’han fet una mica més gruixuts i foscos –ara són de la mateixa mida que la punta del seu dit xic, i del color de la goma d’esborrar del capdamunt d’un llapis.” (sobre els mugrons madurs de la Rebecca, p. 26)

“Quan la seva oïda s’adapta al silenci sonor particular de casa, sent la dutxa. Hi ha la Rebecca” (En Peter entrant a casa i confonent en Mizzy per la Rebecca, p. 51)

“Aquell color marró clar, de galeta, del cartró, semblava ben bé el color que tindria el descoratjament si en tingués” (En Peter recordant com el seu germà, de petit, muntava una caseta de cartró, p. 110)

“l’olor de bàlsam de pi que normalment és a l’olfacte d’en Peter” (l’olor del banyador de la Joana que recorda en Peter, gairebé com la magdalena de Proust, p. 124)

“l’aire condicionat d’olor de pólvora de la farmàcia Hendrix” (recordant la infantesa, gairebé com la magdalena de Proust -2-, p.124)

“En Peter entra a l’ascensor, que fa olor, curiosament, de xiclet de raïm” (p. 166)

“En Mizzy emet un altre dels seus sospirs d’oboè, i és innegable que a en Peter li recordin en Mathew” (p. 192)

l'art de modelar-se a si mateix per agradar el món

Ja fa algun temps vaig afirmar, en un altre post, que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida. I ara m'acaba de tornar a passar amb Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann: si en el seu moment no em va agradar gaire (parlo de gairebé dues dècades, quan en vaig llegir la versió castellana d'Alberto Luis Bixio), ara, en la versió catalana de Jordi Llovet, m'ha passat ben al contrari.

La novel·la narra la vida d'un home amb pocs escrúpols, però d'una enorme simpatia i un gran atractiu personal. En ella es recorren les diverses etapes de la seva vida amb el propòsit de convertir la mateixa biografia en una "obra d'art": les trampes, els robatoris que comet i les impostures sempre queden excusades, fins al punt de convertir-se, paradoxalment, en una actitud de moralitat indiscutible.

D'aquesta novel·la incompleta, que Mann va escriure en diferents etapes de la seva vida, jo destacaria la idea brillant del seu personatge, un farsant (alguns l'anomenen estafador, però jo no li trobo escaient l'adjectiu) que, lluny de ser criminal, ho és per portar una vida escaient a la seva fantasia: realitzar la imatge de si mateix que la seva mateixa fantasia li atorga. La seva carrera (de simple ascensorista d'hotel a aristocràtic marquès) és un veritable entrenament de vida i ficció o, millor dit, de ficció com a vida.

Fèlix Krull no vol ser estafador per a satisfer-se un desig egoista, sinó que, com si seguís la divisa "qui estima el món veritablement es modela a si mateix per agradar-lo", realitza el desig de ser feliç fent els altres feliços: Krull no enganya com a criminal, sinó que, en un sentit superior, es transforma per a complaure.

L'obra és d'una frescor i d'una profunditat enormes. En ella respira, a part de l'enaltiment de tot el que és humà i del goig de la personalitat pròpia que acabo d'anomenar, una noblesa i un humorisme elegant que, a estones et fa somriure i altres et fa trencar de riure.

Una de les tantes gràcies que té l'obra és que Mann no s'estalvia cap refistolament verbal, tant en la manera de narrar com en la parla habitual del seu personatge, i en la traducció magistral de Llovet, això es respecta amb una pulcritud extrema.

Mann recull la tradició de la novel·la de formació alemanya i de la picaresca europea (com el Simplicius Simplicissimus, de Grimmelshausen -1670- o les Escenes de la vida d'un bergant, d'Eichendorff -1826-) i de la memorialística (com les Confessions de Rousseau o el Wilhelm Meister de Goethe) i en fa una brillant paròdia: abandona la construcció d'un Ich-Roman (novel·la del "jo") i d'un Bildungsroman (novel·la de formació o d'educació), i troba un equilibri on "l'objectivitat i la subjectivitat es determinen mútuament", en paraules de Llovet "sense que mai no es pugui dir on es troba la causa i on es troba l'efecte".

A les Confessions de Fèlix Krull, sí, el judici moral no hi juga cap paper, sinó que és exterior al personatge: al punt de vista implícit de l'autor i a la recepció per part dels lectors.

La ciutat i el pilar de sal

Ahir vaig acabar de llegir La ciutat i el pilar de sal (The City and the Pillar), de Gore Vidal.

Escrita el 1948 i revisada vint anys més tard, la novel·la se centra en Jim Willard, un atractiu jovenet de Virgínia que a darreries dels 30 té una breu i intensa experiència amorosa amb el seu millor amic, Bob Ford. Separats per la distància, Jim vol anar-lo a buscar per reviure el seu idil·li, com un secret que guarda i que el fa diferent a la resta de gent. Però el temps passa i Jim no pot contactar amb Bob. Mentrestant Jim va adquirint moltes experiències i va fent noves coneixences, centrades bàsicament a Los Angeles i a Nova York (però passant per gairebé tota la geografia nord-americana com si d’un viatge circular es tractés), sempre reservant el secret de Bob, fins que, anys més tard, finalment el troba, casat i amb una filla, i intenta reviure endebades allò que feia molt temps es va estroncar.

A part de ser la primera novel·la que va tractar la temàtica homosexual d’una manera clara i sense embuts (la publicació no s’estalvià l’escàndol ni la posterior censura de la crítica, malgrat l’èxit de vendes i l’admiració que Christopher Isherwood i Thomas Mann van mostrar pel text), la novel·la és interessant per la segona cosa que preocupa les persones gais (la primera és evidentment sortir de l’armari) i ocupa bona part de la seva vida: l’estupidesa de mirar enrere a través de la teva vida desitjant un cert període o cosa del passat (en aquest cas persona), en comptes de mirar el futur en termes positius. Aquest pensament és el més brillant de l’obra, que alhora és el que revela el mateix títol: no podem estar paralitzats com estàtues de sal pel que ens ha passat, com si de la dona de Lot es tractés.

No, la novel·la no tracta de la tan melodramàtica i fins a la sacietat avorrida sortida de l’armari. El que Vidal ens dóna és la història d’un amor idealitzat i d’un silenci, una obsessió aparentment ben ordenada que al final es torna violenta. Després d’estar anys i anys anhelant en Bob, finalment en Jim el troba: en la versió del 1948, en Jim escanya en Bob quan aquest l’ha escridassat dient-li marica, mentre que en la versió del 1965, després d’haver estat escridassat, en Jim es tira a la força en Bob (el viola) per tal de tancar el cercle i oblidar per sempre el secret de l’obsessió d’en Bob. Així en Jim elimina una visió romàntica obsessiva que exclou de la seva vida qualsevol altra cosa, fins i tot la seva mateixa vida.

Amb una prosa senzilla i alhora dura, la novel·la no s’està de retratar les conductes socials que han escarnit els actes homosexuals ni, tampoc, de descriure el sentiment d’alienació que provoca el pensament heterosexual sobre l’estereotip gai, femení i gens viril. Contra això, Vidal retrata la gent que menja del mateix sexe com a molt diferenciada, fins i tot gent casada que no dóna cap signe de les seves preferències sexuals.

Al Prefaci, escrit per l'autor el 1995, Vidal hi diu:

"Suposo que en la vida de certes persones notables sorgeix de sobte el moment de l’elecció: he de casar-me o cremar-me?, robar o donar als altres? Tancar la porta a una vida que hem anhelat, al mateix temps que de manera deliberada obrim una altra a l’infortuni i al dolor perquè... El “perquè” és la veritable història que poques vegades s’explica."

Deu ser per això que, a la novel·la, es repeteix algunes vegades la frase "és més barat comprar llet que mantenir la vaca".

Abans, les novel·les sobre homosexuals tractaven o sobre transvestits o sobre introvertits solitaris que acabaven sent uns desgraciats en el seu matrimoni i sospiraven pels xicots de la Marina. Suposo que és per parlar clar que Gore Vidal ha estat considerat l’inventor de l’homosexualitat a partir d’aquesta novel·la, com Allen Ginsberg va ser declarat l’inventor de la mamada el 1956 a partir de Howl (Udol). Però això ja són figues d’un altre paner.

[més sobre la novel·la a la xarxa: llegiu The Name of Love, d'Adam Haslett (The Nation, novembre 2003)]