La ciutat i el pilar de sal

Ahir vaig acabar de llegir La ciutat i el pilar de sal (The City and the Pillar), de Gore Vidal.

Escrita el 1948 i revisada vint anys més tard, la novel·la se centra en Jim Willard, un atractiu jovenet de Virgínia que a darreries dels 30 té una breu i intensa experiència amorosa amb el seu millor amic, Bob Ford. Separats per la distància, Jim vol anar-lo a buscar per reviure el seu idil·li, com un secret que guarda i que el fa diferent a la resta de gent. Però el temps passa i Jim no pot contactar amb Bob. Mentrestant Jim va adquirint moltes experiències i va fent noves coneixences, centrades bàsicament a Los Angeles i a Nova York (però passant per gairebé tota la geografia nord-americana com si d’un viatge circular es tractés), sempre reservant el secret de Bob, fins que, anys més tard, finalment el troba, casat i amb una filla, i intenta reviure endebades allò que feia molt temps es va estroncar.

A part de ser la primera novel·la que va tractar la temàtica homosexual d’una manera clara i sense embuts (la publicació no s’estalvià l’escàndol ni la posterior censura de la crítica, malgrat l’èxit de vendes i l’admiració que Christopher Isherwood i Thomas Mann van mostrar pel text), la novel·la és interessant per la segona cosa que preocupa les persones gais (la primera és evidentment sortir de l’armari) i ocupa bona part de la seva vida: l’estupidesa de mirar enrere a través de la teva vida desitjant un cert període o cosa del passat (en aquest cas persona), en comptes de mirar el futur en termes positius. Aquest pensament és el més brillant de l’obra, que alhora és el que revela el mateix títol: no podem estar paralitzats com estàtues de sal pel que ens ha passat, com si de la dona de Lot es tractés.

No, la novel·la no tracta de la tan melodramàtica i fins a la sacietat avorrida sortida de l’armari. El que Vidal ens dóna és la història d’un amor idealitzat i d’un silenci, una obsessió aparentment ben ordenada que al final es torna violenta. Després d’estar anys i anys anhelant en Bob, finalment en Jim el troba: en la versió del 1948, en Jim escanya en Bob quan aquest l’ha escridassat dient-li marica, mentre que en la versió del 1965, després d’haver estat escridassat, en Jim es tira a la força en Bob (el viola) per tal de tancar el cercle i oblidar per sempre el secret de l’obsessió d’en Bob. Així en Jim elimina una visió romàntica obsessiva que exclou de la seva vida qualsevol altra cosa, fins i tot la seva mateixa vida.

Amb una prosa senzilla i alhora dura, la novel·la no s’està de retratar les conductes socials que han escarnit els actes homosexuals ni, tampoc, de descriure el sentiment d’alienació que provoca el pensament heterosexual sobre l’estereotip gai, femení i gens viril. Contra això, Vidal retrata la gent que menja del mateix sexe com a molt diferenciada, fins i tot gent casada que no dóna cap signe de les seves preferències sexuals.

Al Prefaci, escrit per l'autor el 1995, Vidal hi diu:

"Suposo que en la vida de certes persones notables sorgeix de sobte el moment de l’elecció: he de casar-me o cremar-me?, robar o donar als altres? Tancar la porta a una vida que hem anhelat, al mateix temps que de manera deliberada obrim una altra a l’infortuni i al dolor perquè... El “perquè” és la veritable història que poques vegades s’explica."

Deu ser per això que, a la novel·la, es repeteix algunes vegades la frase "és més barat comprar llet que mantenir la vaca".

Abans, les novel·les sobre homosexuals tractaven o sobre transvestits o sobre introvertits solitaris que acabaven sent uns desgraciats en el seu matrimoni i sospiraven pels xicots de la Marina. Suposo que és per parlar clar que Gore Vidal ha estat considerat l’inventor de l’homosexualitat a partir d’aquesta novel·la, com Allen Ginsberg va ser declarat l’inventor de la mamada el 1956 a partir de Howl (Udol). Però això ja són figues d’un altre paner.

[més sobre la novel·la a la xarxa: llegiu The Name of Love, d'Adam Haslett (The Nation, novembre 2003)]