Qui hagi vist o llegit Otel·lo, de William Shakespeare, haurà vist que quan Emília, la dona de Iago, pregunta a Desdèmona, escanyada pel marit i ja moribunda:
-Qui ha comès tal acció?
Desdèmona contesta, davant d’Otel·lo (el seu marit malalt de gelosia):
-Ningú; jo mateixa.
HO FA "PER AMOR": VET AQUÍ L'AMOR CEC
. . . . . . . . . . . . . .
En el que porto de vida, he estat dos cops cec per amor, i tal ceguesa m’ha impedit de copsar el mal que se m’estava fent en nom de l’Amor. Algunes vegades he pensat que era jo qui tenia un imant per les relacions fatídiques, altres vegades m’he interrogat llargament quin component dec tenir jo que em fa “tolerar” les accions que em són nocives, fins al punt que ja és tan tard que el conflicte esclata i tot fa un pet com una gla.
I tal és la situació en què em trobo ara, que l’home que estimo s’enfada fàcilment per la manera com sóc jo realment.
Quan, a finals dels anys setanta, Joaquín Soler Serrano va voler entrevistar Mercè Rodoreda al programa “A fondo” de RTVE, l’escriptora li va demanar, abans, de revelar un secret: va voler declarar davant les càmeres que de petita havia robat un crisantem d’una casa veïna de Sant Gervasi, i que la mestressa de la casa, una tal senyora Borràs, en acomiadar-la quan marxava del jardí, li digué, referint-se al crisantem que amagava sota el davantal:
“si me l’haguessis demanat, te l’hauria donat”.
L’escriptora, exaltada per la revelació d’un fet que havia guardat tants anys en silenci, va confessar que sempre que veia un crisantem, experimentava una espècie de ressentiment.
Com si d’una magdalena proustiana es tractés:
Certament, la vida de Mercè Rodoreda (com les vides de tots nosaltres) és plena de secrets. I també ho és la seva obra (només cal al·ludir l’exemple fàcil de la presència del secret a Mirall trencat). Però què fa que ens obstinem a voler conèixer sempre els amagatalls secrets de la gran novel·lista? Potser perquè era una persona introvertida? Tal volta per la morbositat que genera el fet de suposar que va tenir una aventura amb Andreu Nin? O de saber que es va casar amb el seu oncle? Potser que va abandonar el seu fill a Catalunya mentre se’n va anar cap a un exili on va conviure durant anys amb Armand Obiols, un home casat?
“Les dificultats de subsistència que va haver d’enfrontar Mercè Rodoreda en el context de postguerra europea i els problemes de salut que va patir van ser coronats, el 1946, per un daltabaix de tipus amorós que ella va acusar amb una enorme virulència i que la conduí a una situació psicològica límit:
“Tota jo sóc un infern”
li confessava a l’Anna Murià per carta, a principis de desembre de 1946. L’origen d’aquella crisi fou un conflicte amb Armand Obiols i caldrà localitzar-lo en la visita que, el 19 de setembre de 1946, Montserrat Trabal féu a aquest, el seu marit, a Bordeus. Tot i que finalment no van aconseguir trobar-se, l’anècdota tingué l’efecte de deixar al descobert els ressorts de la complexa relació sentimental que unia els dos intel·lectuals. Rodoreda es va trobar entre els dos fronts d’una angoixant dialèctica íntima: d’una banda, se sentia utilitzada per l’home amb qui compartiria l’exili (amb un dolor d’orgull) i, de l’altra, veia perillar la seva relació amb la persona que estimava (amb un dolor d’amor).” (p.17)
“L’Obiols, malgrat el meu amor, malgrat tots els sacrificis que he fet per ell, malgrat tot el que m’ha fet sofrir, continua sent el marit de la seva muller. Em deixarà, no em deixarà? Déu ho sap.” (carta a l'Anna Murià del 02-12-1946)
I què en diu la seva obra? L’obra de Mercè Rodoreda, sí, és també, en aquests fets, la revelació dels secrets de la seva vida.
Posarem l’exemple d’això amb un dels primers poemes que va donar a conèixer al públic, just abans que obtingués el títol de Mestre en Gai Saber en guanyar consecutivament tres Flors Naturals als Jocs Florals (1947, 1948 i 1949); em refereixo al bellíssim poema “Plany de Calipso” (publicat a la Revista de Catalunya la tardor del 1947 i, recentment, a Agonia de llum), que reprodueixo a continuació:
PLANY DE CALIPSO
Jo veig la teva terra nua i roent, deserta, vora la mar en fúria sota un penya-segat, el teu palau de pedra com una boca oberta i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.
Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa: l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit, el doll que riu i plora i aquella tendra massa dels xuclamels que aturen un instant més la nit.
T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada, segur en la meva carn, corba i mel exaltada, estranger que t’entornes cap a la teva mort.
Ara voldria ésser lleó que juga i mata o l’olivera immòbil en son furor retort, però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.
Abraham Molino i Balet destaca l’encaix que té la cronologia de la crisi amorosa que viu Rodoreda amb els poemes que escriu:
“Rodoreda objectivarà el desballestament sentimental tot confegint una paràbola que prengué de l’Odissea. [...] Hi ha, d’entrada, l’experiència de l’exili com a nexe primordial; i es pot determinar també una similitud de conflicte entre la figura de qui resta (i d’alguna manera mor), Penèlope, i la de l’errant Ulisses, arrossegat per una condemna que és expressió de vida i, sobretot, imperatiu ontològic: només en el moviment de retorn Ulisses pot ésser ell mateix. Perquè, recordem-ho, Obiols-Ulisses, tot i conviure amb Rodoreda[-Calipso], mai no es va divorciar de la seva muller, Montserrat-Penèlope, la reaparició de la qual va convertir l’univers interior de l’escriptora en un gens metafòric infern.” (p. 19)
Per tant, tenim que:
Dos exemples d'això en la vida de Rodoreda:
“Ni escric, ni faig res; no em puc treure del cap ells dos junts, tendres, palpitants, després d’aquest buit de temps, retrobats. Tota jo sóc un infern. I no puc fer res, Anna, res. Ell m’estima, però a ella també. I hauré de viure d’engrunes, jo, que ho he tingut tot.” (carta a l'Anna Murià del 02-12-1946)
“L’Obiols es va buscar una dona per passar l’exili, era massa complicat de fer venir la seva família i era més fàcil el que ha fet.” (carta a l'Anna Murià del 17-03-1947)
Segons Abraham Molino, el poema publicat el setembre de 1947, el degué escriure en les setmanes o els mesos posteriors a aquella crisi provocada per l’intent de visita d’Obiols amb la seva dona, el setembre de 1946:
“Calipso [és la] representació de l’amor sensual que se situa en la cota oposada de Penèlope (“Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa”), de les inclemències de l’abandó, el qual [Rodoreda] expressa amb un plany diamantí (“al pit m’agonitza un escorpí escarlata”).” (p. 38)
Segons Abraham Molino:
“A l’Odissea, Rodoreda hi troba els besllums en què pogué percebre els reflexos de la pròpia contingència biogràfica.” (p.19)
Certament, també és en la mateixa obra de Mercè Rodoreda on es poden desxifrar els secrets de la seva biografia. Tal i com, metafòricament, també ho va fer ella abans de l’entrevista de Joaquín Soler Serrano revelant el cristantem que amagà sota el davantal quan tenia 5 o 6 anys.
