13 de març 2011

la darrera novel·la de Michael Cunningham



En Peter i la Rebecca són una parella encantadora amb una filla adolescent. Residents al sofisticat barri del Soho de Nova York, tots dos tenen més de quaranta anys i passen per la seva millor etapa professional: ell com a galerista d’art i ella com a editora d’una publicació cultural.

Un bon dia, però, aquest feliç matrimoni rep la visita del germà petit de la Rebecca, l’Ethan, un noi de poc més de vint anys que ha passat per una addicció a les drogues i que encara viu desorientat. El jove provoca un profund trasbals a en Peter, qui de sobte es qüestiona tot el que ha perseguit i construït al llarg de la seva vida: l’art, la bellesa, l’amor...


Llegint Quan cau la nit (By Nightfall), de Michael Cunningham, un s’adona que, de les novel·les, l’important no n’és l’argument, sinó com estan escrites.
I és que Quan cau la nit està molt ben escrita.

Al principi desorienta el punt de vista narratiu, perquè no se sap si és en tercera persona o en primera, però tan bon punt anem avançant la lectura ens adonem que el punt de vista està construït a partir d’un narrador múltiple: en tercera persona, de la veu interior dels desitjos i els pensaments del protagonista i, en darrer lloc (i confusible amb els altres punts de vista narratius) del que jo anomeno l’autor perquè s’adreça irònicament als personatges, fotent-se’n i picant l’ullet al lector.

Allò que atrau i enganxa del llibre (fins al punt de no poder abandonar la lectura fins que no s’hagi arribat a la darrer a pàgina) no n’és/en són el/s tema/es: enamorar-se de la bellesa quan s’hi és a tocar i no s’hi arriba, o la sexualitat canviant, que ja ha estat tractat fins a la sacietat i fins de múltiples maneres (pensem en La mort a Venècia de Mann i en Orlando de Virginia Woolf per posar dos grans exemples), ni tampoc no és com acaba (tot i que alguna cosa hi deu fer). Allò que més atrau i enganxa, segons la meva opinió, és la combinació d’un seguit de connexions culturals i retòriques entre narrador(s) i la sensació d’anar sempre aprenent mentre un va llegint el llibre. És a dir, que l’èxit del llibre rau a donar al lector el past que necessita: just, en qualitat i en quantitat.

Sobre les connexions culturals que fa els(s) narrador(s), val a dir que són múltiples i constants, referides als camps de la literatura, l’escultura, la pintura, l’arquitectura, el cinema i la música. Però la importància no rau a fer cites amb cap pretensió, sinó en atorgar-li un ús: a vegades pot ser per un ús descriptiu


“No es pot negar la seva semblança amb el bronze de Rodin –la musculatura esvelta i fàcil de la joventut, l’exagerada indolència; aquella sensació que la bellesa és, de fet, la condició humana natural, i no pas una mutació raríssima” (per descriure en Mizzy, al menjador, acabat de dutxar, p. 65)

“Té una mica l’aspecte, ben mirat, d’un Sebastià esvanit del Renaixement. Les ondes de cabells de color de xocolata, el blanc rosat. Els braços i les cames fibroses” (per descriure en Mizzy, assegut al sofà amb les cames encreuades i amb la copa a la falda com si fos una bacina per demanar almoina, p. 72)

“No és pas la Dama del Llac, ni de lluny, i per un moment en Peter es creurà realment que la foto de la Joanna es deu haver confós amb la d’una altra noia” (per descriure l’estil de la Joanna en una fotografia, p. 123)

“No és la casa de Gatsby, és la casa de Daisy Buchanan [...], una casa que Nathaniel Hawthorne hauria comprès” (per descriure la mansió dels Potter, p. 197)


i a vegades pot ser purament reflexiu i fins i tot simbòlic


“Un sempre besa, l’altre sempre és besat. Gràcies, Proust. Ell nota que ella també esquivaria el sexe amb molt de gust” (p. 25)

“La Bette, amb l’edat, s’ha eixamplat de la part del cul. Porta unes Reebok negres. Quan s’inclina, temerària, cap a la boca del tauró, és commovedora però no heroica –no, potser és heroica a la seva manera, però no és potent, no posseeix ni tan sols la sublimitat predestinada i fanàtica d’Ahab, tot i que en la seva vida ha compartit fins a un cert punt la convicció delirant d’ell (pensem en els artistes per qui ha apostat). Però ara, un diumenge a la tarda al Metropolitan, és una vella que mira dins la boca d’un tauró mort” (sobre el pas del temps i l’exigüitat de la vida, amb l’intent de manifestar-ho i/o interpretar-ho en art, Bette contemplant La impossibilitat física de la mort en la ment d’una persona viva, de Damien Hirst, p. 50)

“Ets el minúscul Ícar de Brueghel ofegant-se, desapercebut, en un racó d’un quadro immens on els homes encara llauren camps i pasturen ovelles” (sobre la mirada imperceptible i/o la insensibilitat humana en el dolor dels altres, p. 250)

“Pensem en el vell amb coloret i perruca que en Peter va veure l’altra nit a la Vuitena Avinguda. Pensem en l’Aschenbach, amb coloret i tenyit, mort en una gandula de platja mentre en Tadzio es mou a l’aigua.
No. Aquesta és la meva vida, no és La mort a la punyetera Venècia (que curiós, que en Mizzy hagi portat Mann per al viatge). Sí, sóc un home madur que sent certa fascinació per un home molt més jove, però en Mizzy no és un nen com en Tadzio, i jo no estic obsessionat amb l’Aschenbach (ei, no m’hi vag negar, l’altre dia, quan en Bobby em volia tenyir els cabells?)” (sobre el patetisme d’enamorar-se d’un jove quan es comença a tenir una certa edat, p. 191).



Però allà on més excel·leix la novel·la, allà on millor apunta l’autor, és en la descripció sensorial de les coses i en les sinestèsies que hi fa. Certament Cunningham és un artista a definir i fins i tot a inventar-se colors, sons, gustos i olors, sensacions que contenen un sentiment humà (algunes de les quals contenen un aire malenconiós):


“Per molt forta que sigui la pudor (aquesta vegada no hi ha ambientador, només un lleu corrent ocult de bilis i oli del càrter) i per molt agressivament inepte que sigui el conductor (un d’aquests accelera-i-frena, aquesta vegada), hi ha una sensació de flotació hermètica; de moure’s inexpugnablement pels carrers d’aquesta ciutat inversemblant” (a l’interior d’un taxi, p. 19)

“Els mugrons potser s’han fet una mica més gruixuts i foscos –ara són de la mateixa mida que la punta del seu dit xic, i del color de la goma d’esborrar del capdamunt d’un llapis.” (sobre els mugrons madurs de la Rebecca, p. 26)

“Quan la seva oïda s’adapta al silenci sonor particular de casa, sent la dutxa. Hi ha la Rebecca” (En Peter entrant a casa i confonent en Mizzy per la Rebecca, p. 51)

“Aquell color marró clar, de galeta, del cartró, semblava ben bé el color que tindria el descoratjament si en tingués” (En Peter recordant com el seu germà, de petit, muntava una caseta de cartró, p. 110)

l’olor de bàlsam de pi que normalment és a l’olfacte d’en Peter” (l’olor del banyador de la Joana que recorda en Peter, gairebé com la magdalena de Proust, p. 124)

“l’aire condicionat d’olor de pólvora de la farmàcia Hendrix” (recordant la infantesa, gairebé com la magdalena de Proust -2-, p.124)

“En Peter entra a l’ascensor, que fa olor, curiosament, de xiclet de raïm” (p. 166)

“En Mizzy emet un altre dels seus sospirs d’oboè, i és innegable que a en Peter li recordin en Mathew” (p. 192)

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

09 de març 2011

L'Amic Ideal de J.R.Ackerley


L'obra de J.R Ackerley (1896-1967), curta i intensa alhora, se'ns dreça com un ens inseparable de la seva vida: des de The Prisoners of War (1925) i Hindoo Holiday (1932,1952) [ambdues resultants de les formadores vivències a la I Guerra Mundial, l'una, i la del servei com a secretari del Maharajà de Chhatarpur a l'Índia, l'altra] fins a My Father and Myself (1968) i My Sister and Myself (1982) [ambdues publicades pòstumament, intents de fer unes peculiars memòries on la veu del jo queda excel·lentment sobreposada per les figures del pare i la germana], passant per My Dog Tulip (1956) i We Think the World of You (1960) [eclosió resultant de la feliç relació que va tenir amb la gossa Queenie, la qual considerà la seva millor parella perquè amb ella va viure els millors (feliços) anys de la seva vida], la figura de J.R. Ackerley se'ns dibuixa com la simple i alhora tenaç lluita per cercar/trobar una existència feliç sota els conceptes de normalitat i plenitud amb què es pressuposa l'adjectiu feliç.

Ackerley comença My Father and Myself (traduït al castellà) de la següent manera: "Vaig néixer el 1896 i els meus pares es van casar el 1919".
I és que el seu pare, Roger Ackerley, era comerciant de fruites, conegut com el Rei dels Plàtans de Londres. S'havia casat prèviament amb una actriu anomenada Louise Burckhardt, que va morir jove i sense fills, probablement de tuberculosi, i després va conèixer una altra actriu anomenada Janetta Aylward (coneguda com a Netta, mare del narrador) a París, amb qui va viure a Londres.
A allò que suposava un casament postergat a l'espera d'assentar millor una relació (més de deu anys!: la tia del narrador li va dir que el naixement prematur dels fills de la parella havia estat un accident i que en realitat mai no els havien volgut tenir), l'Ackerley escriptor ho descobreix després de la mort de l'Ackerley pare (de sífilis, el 1929): el seu pare havia estat tenint i mantenint una segona família d'amagat, quan se'l suposava viatjant per feina i passejant el gos (la mare de la segona família, Muriel Perry, havia servit com a infermera durant la I Guerra Mundial i havia tingut tres nenes, les quals havien pensat que l'Ackerley pare era el seu oncle que els duia regals i diners -una d'elles, Sally, després va esdevenir la Duquessa de Westminster i una altra, Diana, va escriure el 1975 les seves memòries del fet -The Secret Orchard of Roger Ackerley-).

La relació entre pare i fill va ser sempre una obsessió per a Ackerley: sempre hi va haver entre ells dos una tensió produïda per l'homosexualitat encoberta de l'escriptor -que el pare coneixia- i la personalitat dominant del pare. My Father and Myself explora la possibilitat que el pare pogués tenir alguna experiència homosexual de jove com a soldat de la Guàrdia Real, cosa que mai no pogué provar.

Tanmateix, el que més crida l'atenció de la lectura de My Father and Myself, més enllà del relat de la seva doble experiència de la guerra (la primera a la Batalla del Somme, on va ser ferit per un dispar que va rebre al braç i al costat per l'explosió de l'ampolla de whisky que portava a la bossa, la segona com a oficial superior del seu germà, a qui va haver de menar i abandonar horrorosament ferit en un terreny entre trinxeres enemigues, conegut com a no man's land) i del motiu central del llibre (l'experiència de la descoberta de la doble família que mantenia el pare en secret i la consegüent investigació de la vida sexual i sentimental del pare), és el capítol central -el 12-, on l'autor descriu clarament i reflexiona d'una manera lúcida el desig com a camí equívoc per obtenir la felicitat com a homosexual, i l'esplèndid apèndix, on l'autor desplega la realització amorosa a través de la companyia d'un animal.

Per a Ackerley, la felicitat no té una finalitat de ser agradat o atret sexualment. Això ho manifesta quan descriu:

"Descubrí que, por mucho que me esforzara, no conseguía hacer que brotara en mí el menor estímulo físico como reacción ante las pasiones que despertaba en aquellos que me amaban a los que desde luego tenía afecto, pero no de una manera física. De modo que volvía a herir sus sentimientos. Resulta más fácil corregir la manera de comportarse que tiene uno que las características psicológicas, y en mi caso algunas veces he tenido la impresión de que los impulsos del corazón y los deseos de la carne yacían en compartimientos estancos."

Per a Ackerley, doncs, la felicitat amorosa no té una finalitat sexual. Ni tampoc té una mitjà sexual. Això ho manifesta quan descriu l'ànsia per a cercar/trobar l'amor:

"Como parecía que era incapaz de llegar al sexo a través del amor, inicié una larga búsqueda del amor a través del sexo. Después de haber escrito esta frase tan redonda, me quedo mirándola. ¿Es eso cierto?"

Més endavant hi diu:

"A pesar de esas aventuras, si alguien me hubiera preguntado qué estaba haciendo, no creo que habría respondido que estaba tratando de pasarlo bien. Creo que habría dicho que estaba buscando el Amigo Ideal."

L'Amic Ideal, per a Ackerley, és la recerca equivocada d'un Ideal, l'acompliment equivocat de la felicitat a través del sexe:

"Aunque a lo largo de los años pasaron por mis manos doscientos o trescientos jóvenes, no me consideraba libertino sino monógamo, todo se debía a la mala suerte, y a medida que pasaba el tiempo más serio me volvía al respecto. Tal vez como reacción a las dificultades que había tenido en el colegio, en el ejército y en Cambridge, a la ansiedad, el nerviosismo, el sentido de culpa que me habían acosado en todo momento (aunque entonces no lo consideraba sentido de culpa, si es que realmente lo era), estaba elaborando teorías sobre la vida que me convinieran: el sexo era delicioso y tenía una importancia primordial, había que salvar al instante la distancia entre la boca y la entrepierna, había que desverstirse lo antes posible, nada de hacer la corte y de tonterías, nada de andarse, por así decirlo, con rodeos, la manera más rápida, quizá la única, de conocer a alguien a fondo era estando desnudo con él en la cama, porque ambos quedaban desprovistos de todo disfraz o pretensión, todas las cartas se ponían boca arriba y uno podía saber si se trataba del Amigo Ideal. Dudo que llegara nunca a formular lo que quería decir con lo del Amigo Ideal, pero ahora que han pasado los años creo que, en retrospectiva, podría describirlo de una manera en parte negativa enumerando algunos de los muchos motivos de descalificación."

Però com es concreta l'Amic Ideal? Vet aquí la llista personal i capriciosa del jove Ackerley:

"No debía ser afeminado, de hecho mejor que fuera normal; no excluía que fuera instruido, pero no quería especialmente que lo fuera, la instrucción la podía aportar yo y era algo que siempre había resultado un obstáculo para la persona amada; debía aceptarme a mí y a nadie más; debía resultarme atractivo físicamente y ser más joven que yo: cuanto más joven mejor, porque más inocente podría ser; por último, debía ser más bien bajo, sensual, circunciso, sano físicamente y limpio: ni fimosis ni halitosis ni bromidrosis. Cabe pensar que me había impuesto a mí mismo una tarea tan difícil de realizar que equivalía casi a negarme a propósito toda posibilidad de éxito; cabe pensar también que la razón de que buscara a esa persona no dentro de mi propia clase social sino entre la clase trabajadora, pero siempre en pos de esa inocencia que en mi propia clase me había sido imposible tocar, era que el sentido de culpa que tenía con respecto al sexo me obligaba a desahogarlo en los que era inferiores a mí socialmente. Esto no me lo he planteado hasta hace poco y puede que sea cierto, no lo tengo del todo claro; si alguien me lo hubiera hecho ver entonces, probablemente habría dicho que los chicos de la clase trabajadora eran menos reservados y más comprensivos, y que la amistad con ellos permitía conocer aspectos de la vida interesantes y hasta entonces desconocidos."

Tota una declaració, a la manera del Maurice de Forster (a qui Ackerley coneixia i n'era amic -s'hi va inspirar?-) del complex de Cophetua, tal i com cita Quentin Crisp a El funcionario desnudo, segons l'expressió encunyada per Graham Greene.

Després d'alguns intents de buscar sense èxit l'Amic Ideal, Ackerley el realitza en la figura d'un mariner, boxejador de pesos lleugers famós en la Marina. Però el desencant apareixerà aviat. Ackerley rep els consells d'un amic seu, que li comunica, a través d'una sèrie de cartes: "estoy seguro de que si uno trata de vivir sólo para el amor no puede ser feliz, pero tal vez no sea la felicidad tu necesidad más profunda..."; "creo que ser correspondido te asusta o te hace perder el interés".

Ackerley s'adonà, després de més de quinze anys, que cercar l'amor d'aquesta manera només el porta a trobar el desamor:

"A veces me pregunto, aunque es imposible saberlo, si la verdad de todo no estará en esa observación de la carta que he citado antes, "tal vez no sea la felicidad tu necesidad más profunda", si serían las penas lo que realmente buscaba y las frustaciones, que tan desposeído y desgraciado me hacían sentirme tantas veces, lo que mi subconsciente elegía."

No serà fins a l'apèndix de My Father and Myself, que Ackerley descobreix que la satisfacció no és a acomplir un fi sexual,

"Ese no poder contenerme (adelantarme) tenía otros resultados deplorables. Ponía fin a mi propio placer antes de que hubiera comenzado y, al morir mi deseo, que nunca se renovaba pronto, desaparecía también mi interés en la situación, en la persona incluso, lo que hacía que me portara con ella de manera desconsiderada; más de una vez he puesto fin abruptamente a relaciones con chicos nuevos no demasiado atractivos con los cuales al primer abrazo apretado, antes incluso de quitarnos la ropa, me había quedado completamente, secretamente satisfecho."

sinó el d'acomplir una fugida del desig sexual:

"¿En qué medida me procuró todo eso algún placer, esa larga búsqueda del amor a través del sexo de la que al final salí tan solo como lo estaba al principio? Resulta difícil revivir los estados de ánimo del pasado. El orgasmo constituye de por sí un placer, desde luego -¿acaso no le asigné el primer lugar entre los placeres?-, pero el placer que procura tiene diferentes grados. Cuando me iban bien las cosas y me sentía relajado, lo gozaba. Pero rara vez me iban bien las cosas o me sentía relajado. Aunque fui abandonando poco a poco mis prejuicios, mi ansiedad seguía; la experiencia, de la que, según se dice, aprendemos, no tiene efecto alguno sobre nuestra naturaleza íntima. [...] Creo que no tuvo nada que ver con la edad ni se debió tampoco a un agotamiento sexual; aunque habían pasado tantos chicos por mis manos, no vivía con ninguno de ellos, iban y venían, a veces volvían; en ningún momento a lo largo de todo este tiempo tuve la menor sensación de estabilidad ni experimenté más que una satisfacción momentánea."

"Para mí lo interesante de esta historia es que la paz y las satisfacción personal me llegaron a través de un animal, una perra loba. [...] En este contexto no es ella misma sino el efecto que tuvo sobre mí lo que me parece interesante. Me ofreció algo que no había encontrado nunca en mi vida sexual, una lealtad constante, firme, incorruptible e incondicional que los perros pueden ofrecer por naturaleza. Se puso enteramente a mi merced. Desde el momento en que tomó posesión de mi corazón y de mi casa, desapareció completamente mi obsesión por el sexo."

"Era como si nunca hubiera tenido ningún deseo sexual y aquel largo y extraordinario vieje mío que había parecido una búsqueda para satisfacer tal deseo hubiera sido realmente un intento de huir de él. Tenía casi cincuenta años cuando ese animal llegó a mis manos y los quince años que vivió conmigo fueron los más felices de mi vida."

Es tracta de Queenie, la gossa que inspira My Dog Tulip (també traduïda al castellà), de la qual se n'ha fet darrerament una pel·lícula animada que promet ser interessant:




Etiquetes de comentaris: , , ,

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...