l'art de modelar-se a si mateix per agradar el món

Ja fa algun temps vaig afirmar, en un altre post, que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida. I ara m'acaba de tornar a passar amb Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann: si en el seu moment no em va agradar gaire (parlo de gairebé dues dècades, quan en vaig llegir la versió castellana d'Alberto Luis Bixio), ara, en la versió catalana de Jordi Llovet, m'ha passat ben al contrari.

La novel·la narra la vida d'un home amb pocs escrúpols, però d'una enorme simpatia i un gran atractiu personal. En ella es recorren les diverses etapes de la seva vida amb el propòsit de convertir la mateixa biografia en una "obra d'art": les trampes, els robatoris que comet i les impostures sempre queden excusades, fins al punt de convertir-se, paradoxalment, en una actitud de moralitat indiscutible.

D'aquesta novel·la incompleta, que Mann va escriure en diferents etapes de la seva vida, jo destacaria la idea brillant del seu personatge, un farsant (alguns l'anomenen estafador, però jo no li trobo escaient l'adjectiu) que, lluny de ser criminal, ho és per portar una vida escaient a la seva fantasia: realitzar la imatge de si mateix que la seva mateixa fantasia li atorga. La seva carrera (de simple ascensorista d'hotel a aristocràtic marquès) és un veritable entrenament de vida i ficció o, millor dit, de ficció com a vida.

Fèlix Krull no vol ser estafador per a satisfer-se un desig egoista, sinó que, com si seguís la divisa "qui estima el món veritablement es modela a si mateix per agradar-lo", realitza el desig de ser feliç fent els altres feliços: Krull no enganya com a criminal, sinó que, en un sentit superior, es transforma per a complaure.

L'obra és d'una frescor i d'una profunditat enormes. En ella respira, a part de l'enaltiment de tot el que és humà i del goig de la personalitat pròpia que acabo d'anomenar, una noblesa i un humorisme elegant que, a estones et fa somriure i altres et fa trencar de riure.

Una de les tantes gràcies que té l'obra és que Mann no s'estalvia cap refistolament verbal, tant en la manera de narrar com en la parla habitual del seu personatge, i en la traducció magistral de Llovet, això es respecta amb una pulcritud extrema.

Mann recull la tradició de la novel·la de formació alemanya i de la picaresca europea (com el Simplicius Simplicissimus, de Grimmelshausen -1670- o les Escenes de la vida d'un bergant, d'Eichendorff -1826-) i de la memorialística (com les Confessions de Rousseau o el Wilhelm Meister de Goethe) i en fa una brillant paròdia: abandona la construcció d'un Ich-Roman (novel·la del "jo") i d'un Bildungsroman (novel·la de formació o d'educació), i troba un equilibri on "l'objectivitat i la subjectivitat es determinen mútuament", en paraules de Llovet "sense que mai no es pugui dir on es troba la causa i on es troba l'efecte".

A les Confessions de Fèlix Krull, sí, el judici moral no hi juga cap paper, sinó que és exterior al personatge: al punt de vista implícit de l'autor i a la recepció per part dels lectors.