escriptors sense imaginació

Ahir vaig anar a mirar llibreries. Vaig topar amb un llibre escrit per Fernando Trías de Bes titulat El col·leccionista de sons (2007) que, a la contraportada, hi deia:

"Basada en la llegenda i en l'òpera de Tristany i Isolda, aquesta novel·la és una èpica història d'amor, ambientada en ple auge del romanticisme alemany. Des de ben petit Ludwig Schmitt von Carlsburg té un do extraordinari: és capaç de captar tots els sons, conservar-los i interioritzar-los. Passa la infantesa col·leccionant-ne obsessivament, fins que un dia s'adona que només n'hi falta un: "un so celestial, màgic i etern", el so pel qual homes i dones vendrien l'ànima al diable, el so de l'amor perfecte. I dedicarà totes les seves energies a trobar-lo. Amb els anys Ludwig es convertirà en un cantant d'òpera esplèndid, genial, capaç d'interpretar qualsevol gran obra. Però inexorablement el seu do comporta una maledicció. Aquell so esmunyedís, introbable, domina la seva voluntat i, a la recerca de l'amor perfecte, farà que es converteixi en el seductor i l'assassí més inquietant d'Alemanya."

No us sona, l'argument? Què passa, que ja no hi ha imaginació entre els escriptors o què? O és que ens volen donar garses per perdius? El dia que vulgui rellegir El romanç de Tristany i Isolda, ja ho faré en la versió que admirablement féu Joseph Bédier i, quan vulgui rellegir El Perfum, ho faré en la versió de Patrick Süskind.

Dóna la sensació que l'autor d'aquest llibre prefereix l'aplicació de les ciències empresarials al món del llibre abans que consagrar-se a l'art d'escriure.