la caixa negra

Quan, ja fa alguns anys, vaig llegir a L’Estiu de les paparres o la societat secreta dels poetes i a El gos del poeta (Albert Roig, 1992 i 1994) que la poesia catalana actual era una merda perquè era feta de mandarins i mentors de mediocritat, és a dir, de l’anomenada poesia de l’experiència, em vaig acostumar a mirar la poesia amb recel: la guerra de la teoria dels anticossos entre les víctimes del ferraterisme i les víctimes d’una profunda enveja personal em va fer sospitar de tothom, jove i influenciable lector de mi.

Joan Margarit no es va escapar de les crítiques més ferotges. Confesso que no l’he rellegit gaire com per a entendre-hi profundament, malgrat haver-lo seguit una mica, però amb motiu de la seva darrera publicació, Casa de Misericòrida, he de dir que fa una poesia força interessant.

L’autor d’aquell colpidor poema de la navalla i d’aquell altre poema de pixar sang (llegiu-los!) ens diu, en el poema homònim del llibre: “un bon poema, / per bell que sigui, ha de ser cruel.” No patiu, el llibre no és tan cruel com sembla. El que sí que trobo interessant és l’epíleg, que escriu el mateix Margarit, i en prosa. En ell, l’autor de Joana esmenta que el poema ha de tenir intensitat, sentiment i s'ha de d'entendre, però tot depèn del que, segons la teoria de la informació, s’anomena la caixa negra.

"Ferrater fa trampa quan diu que un poema s’ha d’entendre com una carta comercial. La frase és molt enginyosa i tots entenem el que vol dir, però crec que fa trampa perquè entendre el poema és més complex que això. Jo només em puc aproximar al concepte d’entendre un poema dient que és un procés d’entrada i de sortida. El que en teoria de la informació se’n diu una caixa negra. Hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, continuant dins la terminologia de la teoria de la informació, un grau de desordre. Un grau de desordre són la por, els malentesos, les tristeses... Factors que contínuament estan amenaçant l’equilibri interior. La informació de sortida és aquesta persona que, després de llegir el poema, té un grau menor de desordre o, si es vol, se sent mé ordenada. Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra."

En un curs que vaig assitir sobre poesia catalana, ara ja fa prop de quinze anys, Salvador Oliva va definir magistralment el poema com “allò amb què, després d’haver-lo llegit, els lectors esdevenim més savis”. Això ve a ser com la teoria de la caixa negra que cita Margarit, oi?

Pere Ballart, en el llibre que ara m’estic llegint (El riure de la màscara, 2007) i a propòsit d’un comentari que fa del famós poema de la navalla (que, ara sí, es titula Primer amor -torneu-lo a llegir!-), diu que avui hi ha molta gent que creu erròniament que una poesia feta des de l’experiència ha de ser gairebé una mena de registre notarial de fets viscuts, una fe de vida periòdicament actualitzada. En realitat, la bona poesia aspira “al màxim de subjectivitat amb el mínim d’individualitat” (Ballart cita una idea que Josep Pla sent a dir a Joan Crexells i inclou a El quadern gris).

El secret: ser el màxim de subjectius, perquè només aconseguirem establir el contacte amb l’altre, i alhora, el mínim, si és possible, d’individualistes, segons Ballart.

Heus aquí dues mostres del nou llibre de Margarit:

Apilant llenya

L’home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d’una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

Consell

Fes-te vell i fes que ella es faci vella.
(Carta de Hemingway a Dos Passos)

És un consell inútil, perquè el sexe
fa la mateixa por quan et fas vell
que quan ets jove, la mateixa por
que quan, d’infant, els gossos copulaven
i la gent els donava cops de peu,
i ells, enganxats, amb xiscles de dolor
fugien pel polsós carrer del poble.
On moren les onades
torno a veure els teus peus de dona jove
envernissats per l’aigua lenta i dòcil.

l'amor fet u

“Una cosa és trinitat: l’amic, l’amor i l’amat. O l’amor, l’amat i l’amic. La qüestió és que l’amic no pot arribar a l’amat sense passar per l’amor, i no pot arribar a l’amor si no és per l’amat.”

Així comença el pròleg d’Enric Casasses al llibre de Jacint Verdaguer Perles. L’amic i l’amat. Càntics de Ramon Llull posats en vers, que no fa ni dos mesos acaba de sortir del forn. Algú es deurà preguntar: quina importància deu tenir la reedició d’un llibre ja existent (el de Verdaguer, escrit el 1895 i editat el 1908), que alhora és la versificació d’uns versicles ja existents (els del Llibre d’amic i amat de Ramon Llull, escrits al segle XIII)? Doncs la gràcia del volum rau a ajuntar els versicles de Llull i els versos de Verdaguer (que ja costava de trobar-los), per copsar-ne les semblances i les diferències. Llull versus Verdaguer? Llull igual a Verdaguer? Com passa tants cops al món, els dos són diferents i alhora iguals.

Aquí desestimaré d’estendre’m sobre les motivacions personals que va tenir Verdaguer per a re-compondre el llibre de Llull, però només recordaré que és arran de la seva estada a Miramar, quan fugint de la ignomínia i la persecució que se li féu a Barcelona per haver parlat amb el dimoni, decideix canviar el to dels seus llibres, que va de la violència i el dolor contra la violència que se li feia fins a la decisió d’emprendre “el viatge espiritual a les entranyes de l’ànima i del món, que són les dues realitats infinites i plenes de belleses”, com diu Casasses:

“La mística, i no pas sentida com un èxtasi orgàsmic a la manera de Joan de la Creu sinó a l’estil català o lul·lià: un estar bé que va més enllà del bé i del malament quotidians perquè és un estar bé que se n’hi està tant, de bé, que fins i tot dormint a terra, sobre les espines, no deixes ni un moment de sentir el plaer de la felicitat d’aquesta amor amb l’amat, que es manifesta entre altres coses en un diàleg constant amb l’ànima del món”.

Llegint el llibre, podem veure que Verdaguer i Llull són un. Verdaguer entra en l’ànima de Llull i escriu el mateix llibre que va escriure Llull però ara és inequívocament de Verdaguer: una poesia lírica i mística alhora, elemental, essencial i senzilla.

Prenem com a exemple el primer versicle de Llull:

"Demanec l’amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l’amat respòs que ço per què la amor de l’amic podia multiplicar, era a amar."

Doncs Verdaguer fa així:

"Digué l’amic a l’Amat:
-Per lo molt que m’heu donat,
trist de mi!, què us donaria?
Digué l’Amat a l’amic:
-Dóna’m ton cor fredolic
que d’amor te l’ompliria."

No ho trobeu sensacional? Rellegiu-lo i veureu que “si Llull dóna l’emoció de l’amor per mitjà d’una combinació geomètrica de termes freds, abstractes o generals, sense cap element sensible, Verdaguer pinta figuratiu i amb colors càlids. Però la sintaxi profunda és la mateixa”, segons Casasses. I la gràcia de Verdaguer, també segons Casasses, és l’atribució de l’adjectiu “fredolic” aplicat al cor. Tota una lliçó d’estimar i donar sempre, sense qüestionar-se què rebem a canvi. Tota una lliçó de Verdaguer cap a nosaltres, els lectors, que de tant que ens estima ens vol enamorar.

Agafo un altre exemple i plegaré:

Al versicle 76, Llull diu:

"Secret d’amor sens revelació, dóna passió e llanguiment: e revelar amor dóna temor e fervor. E per açò l’amic en totes maneres ha llanguiment."

i després Verdaguer escriu:

"Si es tanca el secret d’amor
dintre el pit és una espina,
mes si es divulga a la gent
dóna encara més punyida:
per ço el pobre de l’amic
sempre pateix i sospira."

Si Llull és sentenciós i ens vol fer reflexionar, Verdaguer és lluminós i ple d’imatges: valguin l’”espina” i l’oració condicional com a exemples. I això passa perquè, volent dir el mateix, mentre Llull ens vol ensenyar, Verdaguer ens vol enlluernar.

Qui ha dit que la poesia és difícil d’entendre?
Qui vol estar bé llegint-la?