Ahir vaig anar a veure Infiltrados (The Departed, 2006). Com ja va fer a El talent de Mr Ripley (The Talented Mr Ripley, 2006), Matt Damon ens torna a oferir un personatge amb una doble vida: un mentider que es fa passar per home bo quan, en realitat, és un ésser consagrat a fer el mal.
La pel·lícula, mitjançant un joc de miralls (Leonardo di Caprio és un home bo que aparenta ser dolent) presenta com s'arriba a patir portant una dualitat soterrada, i com aparença i realitat es complementen, ara arriscadament, adés psicològicament.
Em va semblar interessant veure com, rere qualsevol persona que viu o ha viscut envoltat de mentides, hi ha la necessitat implícita de no refiar-se de ningú.
No deixa de ser un thriller més, però és interessant.
En un dels seus llibres (La cura emocional, Kairós 2005), David Servan-Schreiber diu que a la Universitat de Washington, a Seattle, en un lloc anomenat “Laboratori de l’Amor”, les parelles casades accedeixen a sotmetre’s al microscopi de les emocions del doctor en Psicologia John Gottman: mentre una parella parla, les càmeres de vídeo recullen les més mínimes ganyotes que se’ls reflecteixen al rostre, encara que només durin unes mil·lèsimes de segon, i els sensors enregistren variacions en el ritme cardíac i la pressió sanguínia. Més de cent parelles hi han acudit per parlar de temes que poden causar un conflicte crònic: la distribució de les tasques domèstiques, les decisions sobre la canalla, la manera de portar l’economia familiar, les relacions amb la família política, etcètera.
El primer que va descobrir el doctor Gottman era que no hi ha parelles felices sense problemes crònics (de fet, no hi ha relacions emocionals duradores). Ans al contrari: les parelles que no tenen temes crònics de discussió s’haurien de preocupar. El segon descobriment (sorprenent) va ser que el doctor Gottman pot analitzar només cinc minuts d’una baralla entre marit i muller (només cinc minuts!) i saber, amb una fiabilitat de més del 90%, quines parelles seguiran casades i quines es divorciaran al cap d’uns quants anys (!).
No hi ha res que entristeixi més al nostre cervell emocional i la nostra fisiologia que sentir-se separat emocionalment d’aquells amb qui ens sentim més vinculats: el cònjuge, els fills i els pares. En el Laboratori de l’Amor, una paraula malsonant o la més mínima ganyota facial de menyspreu o de disgust (gairebé imperceptible per a un observador) és suficient per accelerar els batecs del cor de la persona a qui va adreçat el comentari: la freqüència cardíaca s’apujarà tot de sobte a més de 110 pulsacions per minut (per als homes, la freqüència cardíaca normal en general oscil·la sobre les 70, per a les dones, sobre les 80 aproximadament).
Què passa quan el cervell emocional s’excita? En primer lloc, ofusca la capacitat de raonar de manera racional: les emocions “s’inunden” i només pensen en termes de defensa i d’atac.
Segons Gottman, hi ha quatre actituds que provoquen la destrucció de totes les relacions que es troben al pas, fins al punt que l’altra part només pot reaccionar amb mesquinesa o retirar-se com un animal ferit:
La crítica. Consisteix a criticar el caràcter d’algú, quan el que s’hauria de fer és afirmar senzillament l’existència d’un greuge. Exemple de crítica: “Ja tornes a fer tard. Només penses en tu mateix.” Exemple de greuge: “Ja són les nou, i m’havies dit que vindries a les vuit. És la segona vegada que m’ho fas aquesta setmana; i jo em sento sol i trist quan t’he d’esperar d’aquesta manera.”
El menyspreu. Pot ser fins al més suau fins al més violent, passant pel més comú, i tant hi fa si és verbal com visual: quan el menyspreador que ens envia aquests senyals és algú amb qui vivim o treballem, el missatge ens va directe al cor; i això fa que trobar una solució pacífica a la situació sigui pràcticament impossible. Com podem raonar i parlar amb tranquil·litat quan el missatge que rebem és que inspirem desdeny?
El contraatac. Només ofereix dos resultats possibles: o una escalada de violència (i, ferida pel meu contraatac, l’altra persona brandarà les armes) o, si té èxit, el vençut roman ferit i dolgut inevitablement, i aquesta ferida només eixampla el buit emocional i fa que la vida en comú sigui encara més difícil.
La retirada freda. Sovint emmascara la fase final d’una relació que es desintegra: és l’escenari del plat que vola o la imminència d’una pallissa. La retirada emocional, doncs, no és una manera eficaç de tractar els problemes.
Aleshores, quins són els principis de la comunicació eficaç? Segons Servan-Schreiber, un dels mestres de la comunicació no violenta, Marshall Rosenberg, proposa el següent:
Cal substituir el judici (és a dir, les crítiques) constatant els fets d’una manera objectiva. No hem de dir: “estàs treballant molt malament” ni “aquest informe no està bé”, perquè l’altra persona es posa a la defensiva immediatament, sinó “semblen que manquen tres idees fonamentals per comunicar el nostre missatge en aquest informe, que són aquesta, aquesta i aquesta”. Hem de ser objectius i específics.
Cal evitar formular qualsevol mena de judici de l’altre mentre ens concentrem en el que sentim. Quan escoltem, la suspensió de judici és la clau mestra que ens permetrà d’accedir a la comunicació emocional. Quan parlem, ho hem de fer de tal manera que la persona que ens escolta no pugui qüestionar-se els nostres sentiments: pot pensar que no hauríem de sentir les coses d’aquesta manera, però això no és ella qui ho ha de decidir; els meus sentiments són cosa meva. Del que es tracta és de descriure la situació amb frases que comencin amb “jo” en comptes de “tu”: pel fet de parlar de mi, i només de mi, ja no estem criticant ni atacant l’altra persona; més aviat expressem els meus sentiments i, per tant, som oberts i sincers. L’honestedat desarma els adversaris.
És més eficaç no només dir el que sentim, sinó també expressar aquelles necessitats pròpies que han estat decebudes: “Quan hem quedat al cinema i arribes tard, em sento frustrat perquè a mi m’agrada veure tot l’espectacle per gaudir-ne”.
Finalment, Servan-Schreiber proposa sis punts a tenir en compte per manegar els conflictes:
L’origen: Cal parlar amb la persona originària del problema. Ella és qui té els mitjans per solucionar-ho. Obvi, oi?
Moment i lloc: la discussió s’ha de fer en un moment favorable i en un lloc privat i protegit. Ni en públic i enmig d’un passadís. Tampoc fer-ho immediatament, quan la ferida encara està oberta.
Enfocament amistós: cal parlar amb un llenguatge tal que l’altra persona se senti còmoda des de les primeres paraules que li adrecem. Si comencem la frase amb el seu nom, la frase tindrà un èxit clamorós: això s’anomena “fenomen del còctel”.
Comportament objectiu: cal explicar el comportament que ha causat el greuge (limitant-ne la descripció del que va succeir, sense fer judicis morals).
Emoció: cal dir com ens sentim, però hem d’evitar el parany de parlar del nostre enuig, que sovint és l’emoció més òbvia.
Necessitat: cal parlar de les esperances decebudes o de la necessitat que sentim i que no ens ha estat reconeguda.
El que sorprèn més d’aquestes observacions és que són ben òbvies. Tots sabem perfectament com no ens agrada que ens tractin; ens és difícil, d’altra banda, dir amb precisió com ens agradaria que ens tractessin. Tanmateix, la nostra gratitud es desborda immediatament quan algú se’ns adreça amb unes maneres emocionalment intel·ligents.
En una situació problemàtica, tenim l’alternativa de reaccionar només de tres maneres diferents: la passivitat (o l’agressió pacífica, la reacció més comuna i menys satisfactòria); l’agressió (que en realitat no és gaire més eficaç i és molt més perillosa); o “l’afirmació no violenta” (en d’altres paraules, la comunicació emocional no violenta).
Tanmateix, hi ha casos que és ben legítim comportar-se passivament (quan algú ens toca la botzina en un embús o quan el dependent d’una botiga és groller) o fins i tot, en situacions urgents o moments de perill, és normal ser “agressiu” i imposar ordres sense cap explicació: és legítim que uns pares renyin el seu fill quan fa una malifeta.
