ens estimem o ens ho pensem?

Qui hagi vist o llegit Otel·lo, de William Shakespeare, haurà vist que quan Emília, la dona de Iago, pregunta a Desdèmona, escanyada pel marit i ja moribunda:

-Qui ha comès tal acció?

Desdèmona contesta, davant d’Otel·lo (el seu marit malalt de gelosia):

-Ningú; jo mateixa.

Com és que fa això, la fidel Desdèmona? Que tal volta és tonta?
Com és que la fidelitat la condueix a tal fatalitat?
L’única explicació que se m’acut és que ho fa “per amor”.

HO FA "PER AMOR": VET AQUÍ L'AMOR CEC

. . . . . . . . . . . . . .

En el que porto de vida, he estat dos cops cec per amor, i tal ceguesa m’ha impedit de copsar el mal que se m’estava fent en nom de l’Amor. Algunes vegades he pensat que era jo qui tenia un imant per les relacions fatídiques, altres vegades m’he interrogat llargament quin component dec tenir jo que em fa “tolerar” les accions que em són nocives, fins al punt que ja és tan tard que el conflicte esclata i tot fa un pet com una gla.

I tal és la situació en què em trobo ara, que l’home que estimo s’enfada fàcilment per la manera com sóc jo realment.

L’estimo o em penso que l’estimo?
M’estima o es pensa que m’estima?

Cal trencar la relació perquè se m'enfada fàcilment?