30 de setembre 2006

ens estimem o ens ho pensem?

Qui hagi vist o llegit Otel·lo, de William Shakespeare, haurà vist que quan Emília, la dona de Iago, pregunta a Desdèmona, escanyada pel marit i ja moribunda:
-Qui ha comès tal acció?
Desdèmona contesta, davant d’Otel·lo (el seu marit malalt de gelosia):
-Ningú; jo mateixa.

Com és que fa això, la fidel Desdèmona? Que tal volta és tonta?
Com és que la fidelitat la condueix a tal fatalitat?
L’única explicació que se m’acut és que ho fa “per amor”.


HO FA "PER AMOR": VET AQUÍ L'AMOR CEC



. . . . . . . . . . . . . .

En el que porto de vida, he estat dos cops cec per amor, i tal ceguesa m’ha impedit de copsar el mal que se m’estava fent en nom de l’Amor. Algunes vegades he pensat que era jo qui tenia un imant per les relacions fatídiques, altres vegades m’he interrogat llargament quin component dec tenir jo que em fa “tolerar” les accions que em són nocives, fins al punt que ja és tan tard que el conflicte esclata i tot fa un pet com una gla.

I tal és la situació en què em trobo ara, que l’home que estimo s’enfada fàcilment per la manera com sóc jo realment.

L’estimo o em penso que l’estimo?
M’estima o es pensa que m’estima?
Cal trencar la relació perquè se m'enfada fàcilment?

Etiquetes de comentaris: , ,

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

6 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

la resposta a la seva pregunta és ben senzilla: ens estimem i ens ho pensem.

01 d’octubre, 2006 12:24  
Blogger un home sobrer ha dit...

Res no m'agradaria tant com la resposta que oferiu, senyor usuario anónimo. Però on són els límits de l'enfadament? S'ha de dir prou? En cas afirmatiu, quan?

01 d’octubre, 2006 13:52  
Anonymous substitut ha dit...

Els éssers humans som, pel que fa a aquestes qüestions, unes bledes assolellades. Si la persona que ameu s'enfada per com sou, l'hauríeu d'engegar a la merda de manera ipsofacta perquè vol dir que no li agrada com sou. Això tan fàcil de dir, però, no ho fareu perquè vós l'ameu a ell, i per tant us agrada com és, la qual cosa implica silogísticament que us agrada no agradar-li tal com sou. Sou massoca. S'entén?

01 d’octubre, 2006 23:25  
Blogger un home sobrer ha dit...

Senyor Substitut: No m'agrada rebre cops, per tant no sóc massoquista.
Quan ens agrada algú, ho fem sense concessions, és a dir, en conjunt, tot i que sempre hi ha desacords. Sil·logísticament sóc un conformista o senzillament estúpid. Massoquista és un altre tipus d'estupidesa.
No sé si és un sil·logisme o no, però allà va: tots els massoquistes són uns estúpids i tots els conformistes són estúpids, però no tots els conformistes són uns massoquistes.

02 d’octubre, 2006 16:39  
Anonymous Anònim ha dit...

no cal ser desdèmona per fer-se mal, potser otel·lo el boig era qui patia....

però en el fons, qui més patia era Iago.

(potser és per això que tots tenim una mica de tot, oi?)

13 d’octubre, 2006 21:30  
Blogger un home sobrer ha dit...

totalment d'acord: tots tenim una mica de tot...

14 d’octubre, 2006 20:27  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home