pere gimferrer, els gais i els andrògins
Que a Pere Gimferrer li agrada dir les coses tal com són és força conegut. Recentment, amb la publicació d’Interludio azul (Seix Barral, 2006) i Amor en vilo (Seix Barral, 2006) explica una mateixa història d’amor: la del retrobament 34 anys després amb Cuca de Cominges (amb qui va festejar als anys seixanta –la relació es va trencar el 1969, quan ell comença a escriure en català-), episodi que ha provocat que ambdós ja hagin contret l’aliança feliçment. Si a Interludio azul s’explica en prosa el que està passant abans que els dos s’emboliquin novament, a Amor en vilo, el que està passant ja no necessita explicació i, en versos (151 poemes amb mètrica clàssica –s’insisteix en el sonet especialment- i de factura neomodernista), descriu l’efecte que té la realitat sobre el poeta i sobre la seva escriptura. És el triomf de l’amor sobre el temps.
El llibre en vers és d’un erotisme pujat de to:
El llibre en vers és d’un erotisme pujat de to:
“al cabalgar en mí, martilleas el rastro
de los días a solas en que sin ti me castro,
[...]
toda tuya esta boa de mi falo: en la nada
si no vive en tu boca o en tu vulva ensanchada:
si no vive en tus labios, que el amor la destruya.”
(“Light in August”, Amor en vilo, 62)
però el que em sorprèn (i ja m’agrada) ja no és la necessitat que té Gimferrer de fer públic allò tan privat i íntim: ja ens va fer saber, ves, els seus plaers copròfags i allò que en anglès es diu rimming a Mascarada (Eds.62, 1996)
“Si com un jardiner perdut
obro les cambres de la nit
a l’església de la plata
a la teva femta sagrada
a l’or de la llum quan defeques
[...]
Si com un jardiner errabund
et bec els llavis de les anques
i m’abeuro a l’osca obaga
de l’anus perla de vellut”.
(pp.36-37)
i ara, ves també, té necessitat de publicar que Cuca de Cominges no només ha mantingut amors lèsbics durant la seva vida (com si d’un outing es tractés), sinó que també la penetra analment (colossal).
No: això ja no sorprèn en Gimferrer. El que realment sorprèn en Gimferrer és l’equívoca concepció gauchediviniana del que és l’homosexualitat i del que (cosa ben diferent) és ser gai. (Homosexual és qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe, i gai és qui s’autodefineix com a aquell/a qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe).
A Interludio azul, Cuca diu a Gimferrer, abans de sucumbir a la requesta:
No: això ja no sorprèn en Gimferrer. El que realment sorprèn en Gimferrer és l’equívoca concepció gauchediviniana del que és l’homosexualitat i del que (cosa ben diferent) és ser gai. (Homosexual és qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe, i gai és qui s’autodefineix com a aquell/a qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe).
A Interludio azul, Cuca diu a Gimferrer, abans de sucumbir a la requesta:
“Pues dedícate a los señores, que también son una buena opción.”
Gimferrer respon, resolut:
“Eso me interesó en mi adolescencia, estuvieron a punto de expulsarme del colegio, me queda demasiado lejos ya.” (p.30)
Com si d’un jove atenès a la Grècia clàssica es tractés.
Més endavant, Gimferrer declara a Cuca que se sent com un gai que agrada a les dones:
Més endavant, Gimferrer declara a Cuca que se sent com un gai que agrada a les dones:
“Los sensationists, los buscadores de sensaciones: esto éramos en 1969, esto seguimos siendo hoy. Siempre me gustó que C. tuviera amantes; que haya habido entre tales amantes también algunas mujeres la mejora aún más a mis ojos. Ella, en el pasado, no me exhortó abiertamente, como lo hace hoy, a ser gay y ahora, cuando le digo: “Sólo puedo decirte que soy como un gay al que le gustan las mujeres”, me responde: “Me parece perfecto.” No lo digo, pese a las apariencias, nada que no sea verdad: sólo porque me gustan las mujeres no soy un gay, pero lo han sido gran parte de mis amigos, aunque con excepciones importantes (Octavio Paz, Eduardo Mendoza, por ejemplo), y muchas veces me es difícil compartir la forma de ver el mundo del varón heterosexual.” (p.43)
Pese a las apariencias. Està bé això. Hom està plenament d’acord que Gimferrer no és gai: la descripció amb qui practica els exercicis lúbrics ho corrobora. I, com diu ell mateix, ell no és gai perquè li agraden les dones. Però com es pot pretendre ser gai només perquè ho són una gran quantitat d’amics gais (llevat excepcions importants)? (!!!). Que li sigui difícil compartir la forma de veure el món del mascle heterosexual no vol dir pas que ell sigui gai. Diguem que és heterosexual amb dubtes de pertànyer a la seva heterosexualitat, o heterosexual en dissidència, o heterosexual que no accepta el fenotip que se li imposa, o dandi refinat i sofisticat, o simplement metrosexual. Què sé jo. Però gai, no, home, que és una altra cosa.
Tanmateix, la frase és vàlida només perquè incorpora el nexe 'como': acceptem-li el símil.
En un poema titulat “Hotel Axel” (Amor en vilo, 56) diu:
Tanmateix, la frase és vàlida només perquè incorpora el nexe 'como': acceptem-li el símil.
En un poema titulat “Hotel Axel” (Amor en vilo, 56) diu:
“Así, en la luz vacía de este hall
de claridad desierta (Mallarmé),
cuyo fulgor repite el macramé,
tu piel me besa como besa el sol
tantos cuerpos andróginos arriba,
cuerpos que vio Walt Whitman y vio Lorca:
desnuda en este hotel serás la ajorca
de oro por cuya luz mi falo viva.”
L’hotel Axel de Barcelona és un hotel gai, sí. Deixant de banda la bonica imatge de l’argolla i el fal·lus, no tots els gais són andrògins. Fins i tot hi ha no-gais (llegiu heterosexuals) que poden ser andrògins. Tot això, considerant que fa servir el mot androgin amb el sentit heterosexista que actualment plana per la societat. Ara m’hi referiré.
Sobre el poema “Androgyne, mon amour” (Amor en vilo, 95), que copio sencer:
Sobre el poema “Androgyne, mon amour” (Amor en vilo, 95), que copio sencer:
ANDROGYNE, MON AMOUR
Desmadejado, sí, desmadejado
soy por estar contigo, niño mío,
el arroyo de luz del labrantío
donde aramos costado con costado,
donde tu cuerpo es por mi cuerpo arado,
donde de espaldas sorbes lo que es mío,
más tuyo ya que el águila del frío
de la cumbre encendida en lo nevado,
en lo nevado donde, niña mía,
el águila sucumbe en travesía
y mi cuerpo sucumbe a tu blancura,
cuando, vestida sólo de hermosura,
vestida de la nieve de tu ría,
para ser niña un niño en ti madura,
para desmoronar esta insolencia
de quererte querer que en mí perdura,
fuego arrancado de mi adolescencia:
¡arráncame de mi, y recamada
por látigos de luz en tu alborada!
El títol del poema és manllevat del penúltim poema, de faiçó homoeròtica, que va escriure Tennessee Williams (el llibre, publicat el 1977, també porta el mateix títol). Però a causa de l’ús que fa Gimferrer dels mots “andróginos”/"androgyne" tant a “Hotel Axel” com a “Androgyne, mon amour” -i suposant que a aquest darrer el mot l'adjudica a Cuca, sinó com tindria sentit en el context del llibre?-, cal aclarir el següent (m'allunyo en el temps, però tinguem paciència):
Plató explica, a El banquet, que en altres temps els éssers humans eren criatures rodones amb quatre braços, quatre cames, dos rostres i un sol cap. Aquestes criatures humanes es dividien en tres classes, segons el seu sexe: masculina, femenina i andrògina. L’ésser androgin reunia en el seu si el sexe femení i el sexe masculí. Com que els humans eren cossos vigorosos i tenien la idea de combatre amb els déus, Zeus volent-los debilitar va dividir-los en dos: els humans van haver de caminar sobre dues cames i d’aleshores ençà cada meitat fa esforços per a trobar l’altra meitat (allò que en castellà es diu la media naranja). Segons Plató, cadascú de nosaltres no és més que la meitat d’un ésser humà que ha estat separat del seu tot. Fins aquí Plató.
En el desenvolupament de la cultura occidental posterior a la cultura grega s’ha fet servir el mite de l’androgin de Plató per a justificar la necessitat de complementació psicològica que els homes i les dones tenen entre si: per a establir una relació de parella, un home necessita una dona i una dona necessita un home. Però s’eliminen altres formes de parella: si un home no busca la complementació amb una dona li falta alguna cosa.
Plató explica, a El banquet, que en altres temps els éssers humans eren criatures rodones amb quatre braços, quatre cames, dos rostres i un sol cap. Aquestes criatures humanes es dividien en tres classes, segons el seu sexe: masculina, femenina i andrògina. L’ésser androgin reunia en el seu si el sexe femení i el sexe masculí. Com que els humans eren cossos vigorosos i tenien la idea de combatre amb els déus, Zeus volent-los debilitar va dividir-los en dos: els humans van haver de caminar sobre dues cames i d’aleshores ençà cada meitat fa esforços per a trobar l’altra meitat (allò que en castellà es diu la media naranja). Segons Plató, cadascú de nosaltres no és més que la meitat d’un ésser humà que ha estat separat del seu tot. Fins aquí Plató.
En el desenvolupament de la cultura occidental posterior a la cultura grega s’ha fet servir el mite de l’androgin de Plató per a justificar la necessitat de complementació psicològica que els homes i les dones tenen entre si: per a establir una relació de parella, un home necessita una dona i una dona necessita un home. Però s’eliminen altres formes de parella: si un home no busca la complementació amb una dona li falta alguna cosa.
No obstant això, no oblidem que, després del càstig de Zeus aplicat a tothom (segons Plató, i perquè també hi havia andrògins):
Com a mite, Plató intenta suposar una explicació vital i emocional de les relacions de parella heterosexuals i homosexuals. Una cultura heterosexista ho ha fet servir per a donar validesa únicament a les relacions heterosexuals i com a arma llancívola contra les homosexuals. D'altra manera, per què Plató hauria volgut atacar un tipus de relacions que ell mateix exaltava i mantenia?
Tot això acceptant que Gimferrer utilitza el terme en un sentit platònic. Segons el diccionari de la Real Academia Española, podria haver-se considerat el mot 'andrógino' en el sentit d'hermafrodita o per referir-se a aquella persona els trets externs de la qual no corresponen definidament amb els mateixos del seu sexe. Tanmateix, m'estalviaré de contemplar cap d'aquests dos sentits als gais en general per la rèmora homofòbica que conté. I és prou constatat que Gimferrer no és homòfob: la gran quantitat d'amics gais que té, llevat d'excepcions importants, ho corrobora.
Pere Gimferrer: els gais no som andrògins. Ni hermafrodites. Ni cargols. Segons Plató, som homes que busquem la nostra part perduda que també és home. Segons Plató, vós sou un androgin perquè busca la seva part perduda que és dona. I Cuca? Segons Plató, Cuca era una dona que buscava dones, però amb vós ha esdevingut un altre androgin. Tota una transsubstanciació. Com en el bell poema que també heu inclòs a Amor en vilo ("Transustanciación") i que ara m'estavliaré de copiar (i que, segons el que portem dient i dit d'una passada, en comptes d’aplicar-se el poema "Transustanciación" a vós, no hauria hagut d'aplicar-se'l a sa Cuca?).
Pere Gimferrer: els gais no som andrògins. Ni hermafrodites. Ni cargols. Segons Plató, som homes que busquem la nostra part perduda que també és home. Segons Plató, vós sou un androgin perquè busca la seva part perduda que és dona. I Cuca? Segons Plató, Cuca era una dona que buscava dones, però amb vós ha esdevingut un altre androgin. Tota una transsubstanciació. Com en el bell poema que també heu inclòs a Amor en vilo ("Transustanciación") i que ara m'estavliaré de copiar (i que, segons el que portem dient i dit d'una passada, en comptes d’aplicar-se el poema "Transustanciación" a vós, no hauria hagut d'aplicar-se'l a sa Cuca?).
[A propòsit dels andrògins, el mateix va fer Octavio Paz, amic vostre, a La llama doble: Paz només explicava la necessitat de complementar-se que experimenten les parelles home-dona/dona-home, i oblidava un cop més que la mateixa necessitat afecta les parelles home-home i dona-dona, alterant el sentit de Plató.]
Etiquetes de comentaris: lectures i observacions, Octavio Paz, Pere Gimferrer, Plató, Tennessee Williams
1 comentaris:
Doncs, a mi em sembla que ahir el Gimferrer era a la Sauna Bruc; si no era el, era un paio que se li assembla molt...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home