una novel·la d'intriga etimològica

Si hi ha una cosa que tinc clara, no per principis sinó per demostració, és el meu poc interès per la novel·la negra. Ho acabo de descobrir després de la lectura d’Aigua bruta, de Pau Vidal, l’autor dels Mots enreixats en català del diari El País.

L’argument de la novel·la pot semblar interessant: un filòleg que s’autoanomena caçador de mots i que té per feina recollir argot per a l’Acadèmia d’Estudis Catalans, però que somnia poder aspirar algun dia a actualitzar el Diccionari Etimològic de Joan Coromines, es veu immers en una investigació arran d’un excursionista mort, un riu contaminant, un científic desaparegut i una empresa farmacèutica poc transparent.

I dic interessant perquè, a la novel·la, jo diria que el llenguatge n’és el personatge principal: el ventall de registres i variacions lingüístiques, prop i lluny de la normativa, en boca d’una àvia balear, una becària xava, i un guàrdia urbà en contacte amb els baixos fons (entre d’altres personatges) dóna una mostra clara del domini lingüístic força reeixit de l’autor, filòleg com és, la qual cosa situa l’obra a cavall entre una influència de Manuel Vázquez Montalbán i d’Andrea Camilleri (aquest darrer traduït per Vidal: d'aquí surt el nom del protagonista de la novel·la, amb la qual cosa tanca la roda Carvalho-Montalbano-Camiller), per una banda, i del costumisme més típic de Juli Vallmitjana, de l’altra.

La novel·la té altres gràcies, com les anecdòtiques versions vulgaritzades que Vidal deixa anar d’alguns poetes clàssics catalans (pàg. 107), l’alegre (però no genial) transposició de l’Institut d'Estudis Catalans per l’Acadèmia d’Estudis Catalans i del TERMCAT (Centre de Terminologia Catalana) pel NOCAT (Centre de Nomenclatura Catalana), l’àcida crítica que es fa del català tevetresenc, o l’ús i definició d’alguns mots (‘fermètica’ = ‘indústria farmacèutica’; ‘sapròfit’ = ‘ésser viu que es nodreix d’organismes podrits o en descomposició’), l’etimologia d’alguns mots i expressions (‘orxata’ no ve de València, sinó d’Itàlia: d’’orzata’, que ve d’’orzo’ –que vol dir ‘ordi’-; ‘fotimer’ no ve de ‘fotim’ sinó de l’assimilació de ‘font-n’hi més’; ‘guai’ no ve de ‘why’, sinó que pot venir de ‘guapo’ > ‘gua(p)i’ > ‘guai’ o, si l’expressió va néixer d’”estar a la guai”, pot venir d’”estar a l’aguait” ) o fins i tot la qüestió de certs sufixos (‘detectiu’, en català, no hauria de ser ‘dectector’/’detectriu’?).

Tanmateix, com acostuma a passar en aquest gènere, la trama i l’argument prevalen sobre el contingut (a excepció de Patricia Highsmith, que no m’estaré de dir que fins ara és la millor novel·lista que he llegit d’aquest gènere perquè explora i aprofundeix en la psicologia, que és la base i alhora la causa/conseqüència de qualsevol conflicte social), la qual cosa ve a dir que allò que podia haver estat una autèntica reflexió sobre la contaminació lingüística i de l’aigua del nostre país en vies d’extinció, esdevé una simple mostra i aparador de la varietat del català i del domini que té l’autor (i que pocs escriptors tenen) de la llengua (i perdó per la redundància). I, pensant-ho bé, és més l’argument que la trama el que preval, perquè en aquesta novel·la la resolució dels enigmes es resolen o per ells mateixos o mitjançant l’autor i el narrador-personatge principal, sense comptar amb la col·laboració del lector (els lectors, sí, també pensem i ho volem fer).

La novel·la ha estat guanyadora del Premi de Literatura Científica 2006 per les dues ciències que, més que tractar, apareixen a la novel·la (i a tot estirar mostra haver explorat l’autor, però no els lectors): la química derivada dels abocaments tòxics i la lingüística que apareixen a la novel·la. Un premi del jurat del qual formava part, entre d’altres, Màrius Serra (ves per on, camarada de Vidal en el món dels mots encreuats i amb el qual ja ha publicat quatre llibres d'encreuats: algú s’atrevirà algun dia a fer una novel·la negra sobre el món fètid i gangrenós dels premis literaris?).

Ser lingüista no vol dir ser literat.

M’ha sorprès que, en dos cops a la novel·la, el personatge al·ludís a l’homosexualitat.

“Quan em toca explicar la meva vida, m’avorreixo mortalment. Ja me la sé. Per això sovint, si estic d’humor, el que faig és inventar-me’n una altra. Improviso la meva biografia de cap a peus, allà mateix, sobre la marxa. Però amb el temps he descobert que és perillós, perquè pots condicionar el destí. Un dia dius, per exemple, que ets abstemi, així, per jugar, i al cap d’un mes descobreixes que ton germà se t’ha endut tot el vi de casa, perquè “total, tu tampoc te’l prendràs”. Massa sovint oblidem que la mirada dels altres sobre nosaltres té una traducció real en el nostre comportament. I viceversa. Molts espavilats que es fan passar per savis acaben essent considerats savis de debò. És un efecte d’acció-reacció: la imatge social determina la conducta personal. Jo, per exemple, un tret que solia inventar-me fa temps, si no tenia la nòvia per allà a prop, era l’orientació sexual. Feia veure que m’anaven els tios. Per jugar, per no avorrir-me. Ara m’estimo més no fer-ho.” (pàgs. 32-33)

S’estima més no fer-ho perquè els tios homosexuals se li llancen al damunt, s’entén. Que hi ha gent que s’amaga dins l’armari per por a què diran, sempre s’ha entès: la por a ser denigrat públicament pot empènyer-nos a no mostrar-nos com som directament. Però per què darrerament hi ha certs heterosexuals que volen fer veure que són gais? Per jugar? Per no avorrir-se? Ja vaig comentar-ho en un altre post, a propòsit de Pere Gimferrer. I, francament, no se m’acut altra resposta que per cridar l’atenció o per fer-se passar per rar (ambdues força detestables perquè provenen de copsar l’homosexualitat amb termes morbosos). I si n’hi hagués cap altra, que algú me la digui. M’interessa el tema perquè jo sóc gai i no em considero estrany ni m'agrada cridar l'atenció.

La segona és aquesta:

“[A propòsit d’un anònim que rep el protagonista] Me l’enviava algú que havia sentit la nostra conversa i, empassant-se igual que ella la meva personalitat postissa, em posava sobre la pista de la veritable malaltia de l’assegurat, cosa que en cas de ser certa hauria invalidat automàticament la pòlissa. Un venjatiu enemic de la família que casualment aquell dia també dinava a La Masia? Però, el mal és a l’aigua? Al·ludint a l’homosexualitat de l’home, potser l’informant volia insinuar l’estigma innominable, la sida? És clar, la sida quadraria perquè la filla, per por del què [sic] diran, hauria pogut demanar/ convèncer/comprar el metge perquè no ho especifiqués a l’acta de defunció.” (pàgs. 74-75)

O sigui, el narrador-protagonista associa: difunt homosexual + causes de defunció desconegudes = el difunt ha mort de sida.

Patètic, realment patètic. No tinc més comentaris, senyoria.
Apa siau.

pere gimferrer, els gais i els andrògins

Que a Pere Gimferrer li agrada dir les coses tal com són és força conegut. Recentment, amb la publicació d’Interludio azul (Seix Barral, 2006) i Amor en vilo (Seix Barral, 2006) explica una mateixa història d’amor: la del retrobament 34 anys després amb Cuca de Cominges (amb qui va festejar als anys seixanta –la relació es va trencar el 1969, quan ell comença a escriure en català-), episodi que ha provocat que ambdós ja hagin contret l’aliança feliçment. Si a Interludio azul s’explica en prosa el que està passant abans que els dos s’emboliquin novament, a Amor en vilo, el que està passant ja no necessita explicació i, en versos (151 poemes amb mètrica clàssica –s’insisteix en el sonet especialment- i de factura neomodernista), descriu l’efecte que té la realitat sobre el poeta i sobre la seva escriptura. És el triomf de l’amor sobre el temps.

El llibre en vers és d’un erotisme pujat de to:

“al cabalgar en mí, martilleas el rastro
de los días a solas en que sin ti me castro,
[...]
toda tuya esta boa de mi falo: en la nada
si no vive en tu boca o en tu vulva ensanchada:
si no vive en tus labios, que el amor la destruya.”

(“Light in August”, Amor en vilo, 62)

però el que em sorprèn (i ja m’agrada) ja no és la necessitat que té Gimferrer de fer públic allò tan privat i íntim: ja ens va fer saber, ves, els seus plaers copròfags i allò que en anglès es diu rimming a Mascarada (Eds.62, 1996)

“Si com un jardiner perdut
obro les cambres de la nit
a l’església de la plata
a la teva femta sagrada
a l’or de la llum quan defeques
[...]
Si com un jardiner errabund
et bec els llavis de les anques
i m’abeuro a l’osca obaga
de l’anus perla de vellut”.

(pp.36-37)

i ara, ves també, té necessitat de publicar que Cuca de Cominges no només ha mantingut amors lèsbics durant la seva vida (com si d’un outing es tractés), sinó que també la penetra analment (colossal).
No: això ja no sorprèn en Gimferrer. El que realment sorprèn en Gimferrer és l’equívoca concepció gauchediviniana del que és l’homosexualitat i del que (cosa ben diferent) és ser gai. (Homosexual és qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe, i gai és qui s’autodefineix com a aquell/a qui fa sexe amb gent del seu mateix sexe).

A Interludio azul, Cuca diu a Gimferrer, abans de sucumbir a la requesta:

“Pues dedícate a los señores, que también son una buena opción.”

Gimferrer respon, resolut:

“Eso me interesó en mi adolescencia, estuvieron a punto de expulsarme del colegio, me queda demasiado lejos ya.” (p.30)

Com si d’un jove atenès a la Grècia clàssica es tractés.

Més endavant, Gimferrer declara a Cuca que se sent com un gai que agrada a les dones:

“Los sensationists, los buscadores de sensaciones: esto éramos en 1969, esto seguimos siendo hoy. Siempre me gustó que C. tuviera amantes; que haya habido entre tales amantes también algunas mujeres la mejora aún más a mis ojos. Ella, en el pasado, no me exhortó abiertamente, como lo hace hoy, a ser gay y ahora, cuando le digo: “Sólo puedo decirte que soy como un gay al que le gustan las mujeres”, me responde: “Me parece perfecto.” No lo digo, pese a las apariencias, nada que no sea verdad: sólo porque me gustan las mujeres no soy un gay, pero lo han sido gran parte de mis amigos, aunque con excepciones importantes (Octavio Paz, Eduardo Mendoza, por ejemplo), y muchas veces me es difícil compartir la forma de ver el mundo del varón heterosexual.” (p.43)

Pese a las apariencias. Està bé això. Hom està plenament d’acord que Gimferrer no és gai: la descripció amb qui practica els exercicis lúbrics ho corrobora. I, com diu ell mateix, ell no és gai perquè li agraden les dones. Però com es pot pretendre ser gai només perquè ho són una gran quantitat d’amics gais (llevat excepcions importants)? (!!!). Que li sigui difícil compartir la forma de veure el món del mascle heterosexual no vol dir pas que ell sigui gai. Diguem que és heterosexual amb dubtes de pertànyer a la seva heterosexualitat, o heterosexual en dissidència, o heterosexual que no accepta el fenotip que se li imposa, o dandi refinat i sofisticat, o simplement metrosexual. Què sé jo. Però gai, no, home, que és una altra cosa.
Tanmateix, la frase és vàlida només perquè incorpora el nexe 'como': acceptem-li el símil.

En un poema titulat “Hotel Axel” (Amor en vilo, 56) diu:

“Así, en la luz vacía de este hall
de claridad desierta (Mallarmé),
cuyo fulgor repite el macramé,

tu piel me besa como besa el sol
tantos cuerpos andróginos arriba,
cuerpos que vio Walt Whitman y vio Lorca:

desnuda en este hotel serás la ajorca
de oro por cuya luz mi falo viva.”

L’hotel Axel de Barcelona és un hotel gai, sí. Deixant de banda la bonica imatge de l’argolla i el fal·lus, no tots els gais són andrògins. Fins i tot hi ha no-gais (llegiu heterosexuals) que poden ser andrògins. Tot això, considerant que fa servir el mot androgin amb el sentit heterosexista que actualment plana per la societat. Ara m’hi referiré.

Sobre el poema “Androgyne, mon amour” (Amor en vilo, 95), que copio sencer:

ANDROGYNE, MON AMOUR

Desmadejado, sí, desmadejado
soy por estar contigo, niño mío,
el arroyo de luz del labrantío
donde aramos costado con costado,

donde tu cuerpo es por mi cuerpo arado,
donde de espaldas sorbes lo que es mío,
más tuyo ya que el águila del frío
de la cumbre encendida en lo nevado,

en lo nevado donde, niña mía,
el águila sucumbe en travesía
y mi cuerpo sucumbe a tu blancura,

cuando, vestida sólo de hermosura,
vestida de la nieve de tu ría,
para ser niña un niño en ti madura,

para desmoronar esta insolencia
de quererte querer que en mí perdura,
fuego arrancado de mi adolescencia:

¡arráncame de mi, y recamada
por látigos de luz en tu alborada!

El títol del poema és manllevat del penúltim poema, de faiçó homoeròtica, que va escriure Tennessee Williams (el llibre, publicat el 1977, també porta el mateix títol). Però a causa de l’ús que fa Gimferrer dels mots “andróginos”/"androgyne" tant a “Hotel Axel” com a “Androgyne, mon amour” -i suposant que a aquest darrer el mot l'adjudica a Cuca, sinó com tindria sentit en el context del llibre?-, cal aclarir el següent (m'allunyo en el temps, però tinguem paciència):

Plató explica, a El banquet, que en altres temps els éssers humans eren criatures rodones amb quatre braços, quatre cames, dos rostres i un sol cap. Aquestes criatures humanes es dividien en tres classes, segons el seu sexe: masculina, femenina i andrògina. L’ésser androgin reunia en el seu si el sexe femení i el sexe masculí. Com que els humans eren cossos vigorosos i tenien la idea de combatre amb els déus, Zeus volent-los debilitar va dividir-los en dos: els humans van haver de caminar sobre dues cames i d’aleshores ençà cada meitat fa esforços per a trobar l’altra meitat (allò que en castellà es diu la media naranja). Segons Plató, cadascú de nosaltres no és més que la meitat d’un ésser humà que ha estat separat del seu tot. Fins aquí Plató.

En el desenvolupament de la cultura occidental posterior a la cultura grega s’ha fet servir el mite de l’androgin de Plató per a justificar la necessitat de complementació psicològica que els homes i les dones tenen entre si: per a establir una relació de parella, un home necessita una dona i una dona necessita un home. Però s’eliminen altres formes de parella: si un home no busca la complementació amb una dona li falta alguna cosa.

No obstant això, no oblidem que, després del càstig de Zeus aplicat a tothom (segons Plató, i perquè també hi havia andrògins):

1. hi ha homes que cerquen la seva meitat que és dona
   (andrògins originals, és a dir heterosexuals),
2. hi ha dones que cerquen la seva meitat que és home
   (andrògins originals, és a dir heterosexuals),
3. hi ha homes que cerquen la seva meitat que és home
   (homes originals, és a dir gais), i
4. hi ha dones que cerquen la seva meitat que és dona
   (dones originals, és a dir lesbianes).

Com a mite, Plató intenta suposar una explicació vital i emocional de les relacions de parella heterosexuals i homosexuals. Una cultura heterosexista ho ha fet servir per a donar validesa únicament a les relacions heterosexuals i com a arma llancívola contra les homosexuals. D'altra manera, per què Plató hauria volgut atacar un tipus de relacions que ell mateix exaltava i mantenia?

Tot això acceptant que Gimferrer utilitza el terme en un sentit platònic. Segons el diccionari de la Real Academia Española, podria haver-se considerat el mot 'andrógino' en el sentit d'hermafrodita o per referir-se a aquella persona els trets externs de la qual no corresponen definidament amb els mateixos del seu sexe. Tanmateix, m'estalviaré de contemplar cap d'aquests dos sentits als gais en general per la rèmora homofòbica que conté. I és prou constatat que Gimferrer no és homòfob: la gran quantitat d'amics gais que té, llevat d'excepcions importants, ho corrobora.

Pere Gimferrer: els gais no som andrògins. Ni hermafrodites. Ni cargols. Segons Plató, som homes que busquem la nostra part perduda que també és home. Segons Plató, vós sou un androgin perquè busca la seva part perduda que és dona. I Cuca? Segons Plató, Cuca era una dona que buscava dones, però amb vós ha esdevingut un altre androgin. Tota una transsubstanciació. Com en el bell poema que també heu inclòs a Amor en vilo ("Transustanciación") i que ara m'estavliaré de copiar (i que, segons el que portem dient i dit d'una passada, en comptes d’aplicar-se el poema "Transustanciación" a vós, no hauria hagut d'aplicar-se'l a sa Cuca?).

[A propòsit dels andrògins, el mateix va fer Octavio Paz, amic vostre, a La llama doble: Paz només explicava la necessitat de complementar-se que experimenten les parelles home-dona/dona-home, i oblidava un cop més que la mateixa necessitat afecta les parelles home-home i dona-dona, alterant el sentit de Plató.]