cas casement vs. cas vargas llosa

Pretendre fer una novel·la sobre fets històrics està molt bé, sempre que hom es documenti, s'impregni de tot el que s'ha dit al voltant dels fets sobre els quals vol bastir la novel·la i focalitzi l'escriptura a elaborar una obra literària.

Fer una novel·la que tingui com a protagonista Roger Casement (1864-1916) és una bona oportunitat per a tot escriptor, perquè la biografia de Roger Casement per ella mateixa ja conté tota la matèria idònia per aprofundir i representar alguns dels requisits per a satisfer el lector:

1. essent diplomàtic britànic, va conèixer de primera mà l'abús i els maltractaments dels súbdits del rei de Bèlgica envers els indígenes a les vores del riu Congo (sobre el qual es va inspirar Joseph Conrad per a escriure El cor de les tenebres el 1902) i del riu Putumayo a l'Amazònia, fets que va denunciar públicament;
   
2. va militar de manera activa en la causa del nacionalisme irlandès, fins al punt que va acabar els seus dies penjat a la forca per traïció, sabotatge i espionatge contra la Corona britànica, malgrat les peticions de clemència que firmaren prohoms com A. Conan Doyle, W.B. Yeats, G. Bernard Shaw (Conrad, ai, no);
   
3. va viure com el detonant de la sentència prenia un caire totalment negatiu quan es van donar a la llum els seus controvertits (falsificats?) Diaris negres (els blancs eren els oficials), en què exposava les seves experiències i desitjos sexuals amb homes indígenes durant els anys 1903, 1910 i 1911.

Sí, fer una novel·la amb Casement com a protagonista dóna molt de joc, perquè la vida de Casement ja és de novel·la.

Una altra cosa, però, és com s'organitza la matèria suculenta per a esdevenir obra literària. Aquí s'ha de ser bon escriptor. I no parlo només de l'estructura de l'obra, sinó també del fet que la utilització de la informació històrica, que ja és molta i controvertida, no sigui ni manipulada ni fredament reproduïda.

Comparteixo exactament tot el que Màrius Serra ja va escriure a la crítica del llibre que va publicar "La Vanguardia" (27.12.2010), titulat Los peligros del amor, a propòsit de la publicació de la novel·la El sueño del celta, el darrer llibre del marquès de Vargas Llosa. Més enllà dels motius mal entesos que l'escriptor hispanoperuà té per enamorar-se de Casement com a personatge (com a personatge, ai, no com a home, i com a patriota, s'entén, no com a nacionalista) i més enllà de la sacietat amb què es documenta i s'esplaia Vargas Llosa (fins i tot Alfaguara ha editat un quadern titulat Diario de viaje, on es recullen els recorreguts per Irlanda i el Congo a la recerca de Casement -una espècie de making-of on hi ha fotos turístiques del Nobel prenent notes, diverses notes manuscrites, fragments de la novel·la i, al final, el discurs de Casement des de la banqueta dels acusats-) Màrius Serra hi diu que "el prurito de colocar los ítems de la ingente información recabada lastran el relato" i que "la novela se ve ensombrecida por el reportaje y el enamorado es incapaz de componer un buen poema de amor".

En definitiva, en Màrius (el Serra) opina que la novel·la d'en Mario (el Vargas) està més a prop del reportatge-biografia i no pas de la novel·la com a gènere. És a dir, que no és literautra, sinó periodisme.

Segons la meva opinió, el llibre no arriba ni a reportatge-biografia.

Agafem, per exemple, com l'autor tracta el tema del sexe i l'amor d'en Casement. Ho fa a partir dels Diaris negres. Però qui va escriure aquests diaris? Doncs la veritat és que a hores d'ara encara no ho sabem: hi ha qui diu que el mateix Casement, hi ha qui diu que va ser una confabulació del govern britànic per treure's del damunt en Casement.

Colm Tóibín, a l'extraordinari llibre El amor en tiempos oscuros (Taurus, 2001), ja va tractar un capítol sencer a Roger Casement [Roger Casement: sexo, mentiras y los diarios negros], i especialment es va centrar en la qüestió de l'autenticitat o la falsificació dels diaris. Val a dir que Tóibín no s'hi pronuncia, però hi desplega les principals opinions:

• Roger Sawyer (a Roger Casement's Diaries. 1910: The Black and the White) afirma que són genuïns de Casement, i que no hi ha necessitat de publicar-los "per no desil·lusionar els admiradors de Casement" -la cursiva és meva-.
  
• Angus Mitchell (a The Amazon Journal of Roger Casement) afirma que són falsificats, i que no hi ha necessitat de publicar-los perquè "han enverinat la reputació de Casement i enredat la història Sud-americana", i perquè "potser a qui menys serveixen és a la comunitat gai, o el que menys mereixen és un lloc entre la literatura homosexual del segle XX" -la cursiva és també meva-.
  
• E.O. Máille, M. Úi Callanan i M. Payne (a The Vindication of Roger Casement -edició privada-) afirmen que només hi ha dos homes involucrats en l'escriptura d'aquests diaris: Roger Casement i Basil Thomson-.

El nom de Basil Thomson no apareix a la novel·la de Vargas Llosa.

En allò que sí que es posiciona Colm Tóibín és en el fet que Roger Casement i els seus (o no) Black Diaries ofenguin o no a la comunitat gai. Diu Colm Tóibín:

"Quizás fue su homosexualidad misma, y su gran interés por "cierta parte de su anatomía" citando a Eamon Duggan [vol dir les tites i els culs mascles], lo que le hizo el humanitario que fue, lo que tanto le horrorizó. [...] Su valentía moral, la ausencia en él de la astucia de, por ejemplo, Joseph Conrad, vino quizás de su entendimiento de lo que suponía ser despreciado. Es, con permiso de Sawyer y Mitchell, un héroe gay. Los Diarios negros deberían publicarse enteros para sacar a relucir los prejuicios de todos. Admiro a Casement más aún por sus Diarios. Admiro la calidad de su deseo, de su pasión, su complejidad erótica, su franqueza, su duplicidad, su enería sexual."

És a dir, que Colm Tóibín creu que sentir-nos menyspreats ens dóna la capacitat per entendre el sofriment dels altres i, en definitiva, ens fa més humans.

A l'epíleg de la novel·la, Vargas Llosa hi diu:

"Tardó buen tiempo en ser admitido en el panteón de los héroes de la independencia de Irlanda. La sinuosa campaña lanzada por la inteligencia británica para desprestigiarlo, utilizando fragmentos de sus diarios secretos, tuvo éxito. Ni siquiera ahora se disipa del todo: una aureola sombría de homosexualismo y pedofilia acompaño su imagen a lo largo de todo el siglo XX. Su figura incomodaba en su país porque Irlanda, hasta no hace muchos años, mantenía oficialmente una severísima moral en la que la sola sospecha de "pervertido sexual" hundía en la ignominia a una persona y la expulsaba de la consideración pública. En buena parte del siglo XX el nombre y las hazañas y penurias de Roger Casement quedaron confinados en ensayos políticos, artículos periodísticos y biografías de historiadores, muchos de ellos ingleses."
[...]
"Lentamente sus compatriotas se fueron resignando a aceptar que un héroe y un mártir no es un prototipo abstracto ni un dechado de perfecciones sino un ser humano, hecho de contradicciones y contrastes, debilidades y grandezas, ya que un hombre, como escribió José Enrique Rodó, "es muchos hombres", lo que quiere decir que ángeles y demonios se mezclan en su personalidad de manera inextricable."
[...]
"Mi propia impresión -la de un novelista, claro está- es que Roger Casement escribió los famosos diarios pero no los vivió, no por lo menos integralmente, que hay en ellos mucho de exageración y ficción, que escribió ciertas cosas porque hubiera querido pero no pudo vivirlas." [les cursives són meves]

Per a què serveix escriure un diari? Per anotar tot allò que has viscut, no?

Quina impressió té Vargas Llosa com a novel·lista, que l'empeny a afirmar que els no-novelistes que escriuen un diari, per molt sexual que sigui, se l'estan inventant amb l'argument reaccionari que és exagerat i fictici?

No serà que en Vargas Llosa, volent quedar bé amb tothom, ha buscat una posició intermèdia entre la que afirma que Casement el va escriure i la que afirma que van ser falsificats per acusar-lo i matar-lo? A què vénen aquests equilibris?

1. De què serveix, Mario, anar a Irlanda i al Congo a buscar les petges de Casement, si ni tan sols sabem que els diaris d'en Casement són certs?
   
2. Per què afirmes que els va escriure en Casement mateix i no dónes cap argument per basar-te en aquesta tesi (només el de la impressió d'un novel·lista)?
   
3. Per què afirmes que tot i escriure'ls, en Casement no va viure el que hi va escriure i els consideres exagerats i ficticis?
   
4. No serà que tens una enorme necessitat de basar-te en ells i després negar que hagi passat de debò, com si hom no pogués fer l'amor amb tanta gent, de sexes idèntics o diferents, de races iguals o diferents, de cultures semblants o diferents, d'edats similars o diferents, amb llengües mateixes o diferents, entre nacions i estats diferents i a través dels temps?

Mario, mai no copsaràs l'enteniment que suposa què és sentir-se menyspreat.

En general, tots els escriptors el necessiten, però tu més perquè has volgut fer una novel·la al voltant d'un que sí que va sentir-se'n, de menyspreat.

una novel·la d'intriga etimològica

Si hi ha una cosa que tinc clara, no per principis sinó per demostració, és el meu poc interès per la novel·la negra. Ho acabo de descobrir després de la lectura d’Aigua bruta, de Pau Vidal, l’autor dels Mots enreixats en català del diari El País.

L’argument de la novel·la pot semblar interessant: un filòleg que s’autoanomena caçador de mots i que té per feina recollir argot per a l’Acadèmia d’Estudis Catalans, però que somnia poder aspirar algun dia a actualitzar el Diccionari Etimològic de Joan Coromines, es veu immers en una investigació arran d’un excursionista mort, un riu contaminant, un científic desaparegut i una empresa farmacèutica poc transparent.

I dic interessant perquè, a la novel·la, jo diria que el llenguatge n’és el personatge principal: el ventall de registres i variacions lingüístiques, prop i lluny de la normativa, en boca d’una àvia balear, una becària xava, i un guàrdia urbà en contacte amb els baixos fons (entre d’altres personatges) dóna una mostra clara del domini lingüístic força reeixit de l’autor, filòleg com és, la qual cosa situa l’obra a cavall entre una influència de Manuel Vázquez Montalbán i d’Andrea Camilleri (aquest darrer traduït per Vidal: d'aquí surt el nom del protagonista de la novel·la, amb la qual cosa tanca la roda Carvalho-Montalbano-Camiller), per una banda, i del costumisme més típic de Juli Vallmitjana, de l’altra.

La novel·la té altres gràcies, com les anecdòtiques versions vulgaritzades que Vidal deixa anar d’alguns poetes clàssics catalans (pàg. 107), l’alegre (però no genial) transposició de l’Institut d'Estudis Catalans per l’Acadèmia d’Estudis Catalans i del TERMCAT (Centre de Terminologia Catalana) pel NOCAT (Centre de Nomenclatura Catalana), l’àcida crítica que es fa del català tevetresenc, o l’ús i definició d’alguns mots (‘fermètica’ = ‘indústria farmacèutica’; ‘sapròfit’ = ‘ésser viu que es nodreix d’organismes podrits o en descomposició’), l’etimologia d’alguns mots i expressions (‘orxata’ no ve de València, sinó d’Itàlia: d’’orzata’, que ve d’’orzo’ –que vol dir ‘ordi’-; ‘fotimer’ no ve de ‘fotim’ sinó de l’assimilació de ‘font-n’hi més’; ‘guai’ no ve de ‘why’, sinó que pot venir de ‘guapo’ > ‘gua(p)i’ > ‘guai’ o, si l’expressió va néixer d’”estar a la guai”, pot venir d’”estar a l’aguait” ) o fins i tot la qüestió de certs sufixos (‘detectiu’, en català, no hauria de ser ‘dectector’/’detectriu’?).

Tanmateix, com acostuma a passar en aquest gènere, la trama i l’argument prevalen sobre el contingut (a excepció de Patricia Highsmith, que no m’estaré de dir que fins ara és la millor novel·lista que he llegit d’aquest gènere perquè explora i aprofundeix en la psicologia, que és la base i alhora la causa/conseqüència de qualsevol conflicte social), la qual cosa ve a dir que allò que podia haver estat una autèntica reflexió sobre la contaminació lingüística i de l’aigua del nostre país en vies d’extinció, esdevé una simple mostra i aparador de la varietat del català i del domini que té l’autor (i que pocs escriptors tenen) de la llengua (i perdó per la redundància). I, pensant-ho bé, és més l’argument que la trama el que preval, perquè en aquesta novel·la la resolució dels enigmes es resolen o per ells mateixos o mitjançant l’autor i el narrador-personatge principal, sense comptar amb la col·laboració del lector (els lectors, sí, també pensem i ho volem fer).

La novel·la ha estat guanyadora del Premi de Literatura Científica 2006 per les dues ciències que, més que tractar, apareixen a la novel·la (i a tot estirar mostra haver explorat l’autor, però no els lectors): la química derivada dels abocaments tòxics i la lingüística que apareixen a la novel·la. Un premi del jurat del qual formava part, entre d’altres, Màrius Serra (ves per on, camarada de Vidal en el món dels mots encreuats i amb el qual ja ha publicat quatre llibres d'encreuats: algú s’atrevirà algun dia a fer una novel·la negra sobre el món fètid i gangrenós dels premis literaris?).

Ser lingüista no vol dir ser literat.

M’ha sorprès que, en dos cops a la novel·la, el personatge al·ludís a l’homosexualitat.

“Quan em toca explicar la meva vida, m’avorreixo mortalment. Ja me la sé. Per això sovint, si estic d’humor, el que faig és inventar-me’n una altra. Improviso la meva biografia de cap a peus, allà mateix, sobre la marxa. Però amb el temps he descobert que és perillós, perquè pots condicionar el destí. Un dia dius, per exemple, que ets abstemi, així, per jugar, i al cap d’un mes descobreixes que ton germà se t’ha endut tot el vi de casa, perquè “total, tu tampoc te’l prendràs”. Massa sovint oblidem que la mirada dels altres sobre nosaltres té una traducció real en el nostre comportament. I viceversa. Molts espavilats que es fan passar per savis acaben essent considerats savis de debò. És un efecte d’acció-reacció: la imatge social determina la conducta personal. Jo, per exemple, un tret que solia inventar-me fa temps, si no tenia la nòvia per allà a prop, era l’orientació sexual. Feia veure que m’anaven els tios. Per jugar, per no avorrir-me. Ara m’estimo més no fer-ho.” (pàgs. 32-33)

S’estima més no fer-ho perquè els tios homosexuals se li llancen al damunt, s’entén. Que hi ha gent que s’amaga dins l’armari per por a què diran, sempre s’ha entès: la por a ser denigrat públicament pot empènyer-nos a no mostrar-nos com som directament. Però per què darrerament hi ha certs heterosexuals que volen fer veure que són gais? Per jugar? Per no avorrir-se? Ja vaig comentar-ho en un altre post, a propòsit de Pere Gimferrer. I, francament, no se m’acut altra resposta que per cridar l’atenció o per fer-se passar per rar (ambdues força detestables perquè provenen de copsar l’homosexualitat amb termes morbosos). I si n’hi hagués cap altra, que algú me la digui. M’interessa el tema perquè jo sóc gai i no em considero estrany ni m'agrada cridar l'atenció.

La segona és aquesta:

“[A propòsit d’un anònim que rep el protagonista] Me l’enviava algú que havia sentit la nostra conversa i, empassant-se igual que ella la meva personalitat postissa, em posava sobre la pista de la veritable malaltia de l’assegurat, cosa que en cas de ser certa hauria invalidat automàticament la pòlissa. Un venjatiu enemic de la família que casualment aquell dia també dinava a La Masia? Però, el mal és a l’aigua? Al·ludint a l’homosexualitat de l’home, potser l’informant volia insinuar l’estigma innominable, la sida? És clar, la sida quadraria perquè la filla, per por del què [sic] diran, hauria pogut demanar/ convèncer/comprar el metge perquè no ho especifiqués a l’acta de defunció.” (pàgs. 74-75)

O sigui, el narrador-protagonista associa: difunt homosexual + causes de defunció desconegudes = el difunt ha mort de sida.

Patètic, realment patètic. No tinc més comentaris, senyoria.
Apa siau.