el manifest contra-sexual: epistemologia del dildo

L'any 2002 vaig assistir a la presentació d'un llibre: Manifiesto contra-sexual. Prácticas subversivas de identidad sexual, de Beatriz Preciado. Recordo que en la seva presentació-conferència, vaig riure molt: em va fer molta gràcia veure una filòsofa projectant transparències per fer una lliçó pràctica sobre la dildotectònica i la contra-sexualitat. Tanmateix, ara que m'he llegit el llibre, el riure ha passat a ser un somriure i reconec que són molt interessants les aportacions que fa (en alguns casos, va tan enllà que arriba fins i tot a la desmesura).

No faré cap explicació sobre les teories de Lacan, Derrida, Lyotard, Deleuze, Foucault, Wittig, Mohanty, Butler o Sedgwick, sobre les quals s'inspira, es basa i fins i tot critica irònicament (algun dia ho faré, sobretot dels últims quatre noms per la importància que estan tenint en els estudis gais i lèsbics). El que sí faré és una brevíssima nota de la teoria de Preciado.

L'autora, professora de 'Teroia del cos' i 'Teoria contemporània del Gènere' a la Universitat de París-Sant Denis, fa una proposta de subversió, no només sexual sinó també política, criticant àcidament el món heterocentrista i posant de manifest els mecanismes de poder cultural, social i polític que han construït els clàssics sexes i els recents gèneres. També afirma que el desig, l'excitació sexual i l'orgasme, no són sinó els productes retrospectius de la tecnologia sexual que identifica els òrgans reproductius com a òrgans sexuals, en detriment de la totalitat del cos.

Preciado es basa en les teories deconstructivistes de Derrida per construir una societat d'equivalència, no d'igualtat, de "subjectes parlants" que estableixin relacions sexuals de forma contractual, i fa un estudi i praxi de les tecnologies del sexe, amb un protagonista principal: el dildo o "pròtesi productora de plaer".

"¿Dónde se encuentra el sexo de un cuerpo que lleva un dildo? En sí, el dildo: ¿es un atributo femenino o masculino? ¿Dónde transcurrre el goce cuando se folla con un dildo? ¿Quén goza? ¿Cuántos penes tiene un hombre que lleva un dildo? Si el dildo no es más que un "sustituto artificial" del pene, ¿cómo explicar que los hombres que ya tienen un pene empleen cinturones-pollas? ¿Cómo seguir hablando del dildo como "la reproducción de un pene artificial que vendría a colmar una falta" cuando se utilizan dos o varios dildos? ¿Podemos seguir tomando la imagen "natural" del cuerpo masculino como referente de imitación, cuando el dildo se coloca en otra parte del cuerpo (brazo, antebrazo, muslo) distinta a la región pelviana? ¿Cuál es la diferencia estructural entre un dildo y un vibrador?, ¿y entre un dildo y un látigo? Y ¿cuál es la relación estructural entre un cinturón-polla y un cinturón de castidad? Dicho de otra manera, ¿está el dildo ligado genealógicamente al pene a través de una lógica de imitación o, más bien, a la tecnologías de represión-producción de placer del cinturón de castidad y del vibrador clitoridiano?"

"Podríamos decir que un dildo no es una "polla de plástico", sino que más bien, y pese a las apariencias, una polla es un dildo de carne."

Sona enrevessat, però la crítica és sòlida i ben argumentada, i ataca el pensament convencional: Preciado fa una una proposta revolucionària per a qui estigui interessat en la recerca de noves formes del jo i per a qui se senti exclòs de l'heterocentrisme. Per a qui en vulgui saber més, que vagi a la webografia següent:

• Beatriz Preciado: Género y performance


• Beatriz Preciado: Basura y género. Mear/cagar. Masculino/Femenino


• Beatriz Preciado: Multitudes queer


• Ana Segura: Manifiesto contrasexual (reseña)


• Jesús Carrillo: Beatriz Preciado. Entrevista


• Alejandro Jodorowsky: Beatriz Preciado. Entrevista (en google-vídeo)


• Conversaciones en torno a la teoría queer. Entrevista a Beatriz Preciado


• Tara Herbst: Entrevista con Beatriz Preciado, Teórica Queer, París/Princeton


• Elvira Mira: Manifiesto contra-sexual. Prácticas subversivas de identidad sexual. Beatriz Preciado


• Prótesis de género: los límites materiales de la performance y la performatividad

sobre els missatges subliminals

Aquesta tarda m'he comprat un llibre de Roland Barthes: Incidents (Empúries, 1987):

Encara no l'he llegit, però quan tornava amb metro cap a casa, l'he obert a l'atzar (era la pàgina 47) i hi deia:

"Sento que m'enamoraré de tu. És avorrit? Com fer-ho?
-Dóna'm la teva adreça."

No he cregut mai en els missatges subliminals.
He de començar a creure-hi?

destil·lar l'essència de la bellesa

Que un llibre no és mai el mateix al llarg de la nostra vida, tothom, qui més qui menys, ho ha pogut comprovar: amb una relectura es descobreixen coses noves que, amb el temps i amb l’experiència personal, ens ajuden a ser més savis. I que la literatura no es pot arribar a comparar amb el cinema, tothom, qui més qui menys, ho ha pogut apreciar: un llibre fa imaginar i dóna sensacions, mentre que una pel·lícula, perquè ja ofereix imatges i sons, només dóna sensacions. Això no treu que hi hagi pel·lícules que siguin millors que el mateix llibre en què es basaven. Com versions cinematogràfiques que no han millorat el llibre d’on provenien.

En el cas d’El Perfum (Patrick Süskind, 1985), no puc dir si el llibre és millor que la pel·lícula perquè fa molt de temps que me’l vaig llegir (devia ser a finals dels vuitanta), però sí puc afirmar que amb la vista cinematogràfica he pogut observar dos detalls que, llegint la novel·la en el seu dia, no vaig veure:

L’afany de voler retenir l’impossible

Hi ha hagut força llibres i pel·lícules basades en individus patològicament depravats que aprofundien el desig de voler tenir, retenint-la, la bellesa del món (vegeu, per exemple, El col·leccionista [1965] –un caçador de papallones que captura el seu exemplar únic: una noia, que tanca al soterrani de casa seva-; Peeping Tom [1960] –un fotògraf, caçador d’imatges, que mata noies per captar la instantània de la mort-; o llegiu, per posar un exemple literari, la narració "Suïcidi a la matinada" [dins La ciutat i el tròpic, 1956], de Lluís Ferran de Pol –el seu protagonista, un fotògraf que, per la insaciable recerca de la bellesa, acaba disparant la pistola contra ell mateix, com si d’una màquina fotogràfica es tractés-).
En el cas d’El Perfum, Jean-Baptiste Grenouille, el seu protagonista, volent capturar l’essència odorant de totes les coses, vol aconseguir l’essència perfumada de la bellesa humana, i vet aquí la seva raó de matar. Per voler tenir allò que mai no ha tingut (poder estimar i ser estimat), troba en l’aberració de matar l’essència de la bellesa humana: assassina noies verges i en destil·la el suc odorant, com si d’una perfecció sublim es tractés.
Tot plegat és la tragèdia del qui, volent fer possible l’impossible, ho aconsegueix.

Un detall: a la pel·lícula hi ha un moment en què, els qui volen descobrir l’amo de tals aberracions exclamen, en adonar-se que l’assassí mata noies en estat verge: “llevat d’una prostituta, totes són verges: això encara és pitjor!”
Quina ironia: ser morta en virginitat és mil vegades pitjor que morir violada, no pel dolor de la víctima l’instant abans de morir, sinó per la desviació aberrant de l’agressor que busca la puresa de la víctima...

L’insuperable poder d’inspirar amor en els ésser humans

Al final del llibre (i de la pel·lícula), Jean-Baptiste Grenouille, havent-se salvat de ser executat, torna cap a París. Conscient del poder que té amb el perfum que hi ha al flascó que guarda a la butxaca, podent embruixar el món sencer, podent fer que el Rei li besi els peus, podent-se presentar al Papa com a un nou messies, abandona qualsevol idea per tornar al lloc d’on va venir i poder morir: es presenta als malfactors dels carrers de París perquè el devorin.
I vet aquí el missatge del llibre: Jean-Baptiste Grenouille, desapareixent de la terra, provoca un somriure i alhora una satisfacció als caníbals que se l’han menjat: per primera vegada, diu el narrador-veu en off, havien fet alguna cosa per amor.

La pel·lícula està força bé: si em preguntava, abans de veure-la, com es podia oferir en imatges l’olor, la pudor i el perfum, trobo molt ben aconseguides les imatges pútrides i odorants que s’hi ofereixen.

Us heu fixat en el finíssim i tènue punt de llum que recorre la pantalla en alguns moments de la projecció? És la presència de l’olor, veritable personatge de l’obra.

Hi reconeixeu, també, l'escenari català?