La ciutat i el pilar de sal

Ahir vaig acabar de llegir La ciutat i el pilar de sal (The City and the Pillar), de Gore Vidal.

Escrita el 1948 i revisada vint anys més tard, la novel·la se centra en Jim Willard, un atractiu jovenet de Virgínia que a darreries dels 30 té una breu i intensa experiència amorosa amb el seu millor amic, Bob Ford. Separats per la distància, Jim vol anar-lo a buscar per reviure el seu idil·li, com un secret que guarda i que el fa diferent a la resta de gent. Però el temps passa i Jim no pot contactar amb Bob. Mentrestant Jim va adquirint moltes experiències i va fent noves coneixences, centrades bàsicament a Los Angeles i a Nova York (però passant per gairebé tota la geografia nord-americana com si d’un viatge circular es tractés), sempre reservant el secret de Bob, fins que, anys més tard, finalment el troba, casat i amb una filla, i intenta reviure endebades allò que feia molt temps es va estroncar.

A part de ser la primera novel·la que va tractar la temàtica homosexual d’una manera clara i sense embuts (la publicació no s’estalvià l’escàndol ni la posterior censura de la crítica, malgrat l’èxit de vendes i l’admiració que Christopher Isherwood i Thomas Mann van mostrar pel text), la novel·la és interessant per la segona cosa que preocupa les persones gais (la primera és evidentment sortir de l’armari) i ocupa bona part de la seva vida: l’estupidesa de mirar enrere a través de la teva vida desitjant un cert període o cosa del passat (en aquest cas persona), en comptes de mirar el futur en termes positius. Aquest pensament és el més brillant de l’obra, que alhora és el que revela el mateix títol: no podem estar paralitzats com estàtues de sal pel que ens ha passat, com si de la dona de Lot es tractés.

No, la novel·la no tracta de la tan melodramàtica i fins a la sacietat avorrida sortida de l’armari. El que Vidal ens dóna és la història d’un amor idealitzat i d’un silenci, una obsessió aparentment ben ordenada que al final es torna violenta. Després d’estar anys i anys anhelant en Bob, finalment en Jim el troba: en la versió del 1948, en Jim escanya en Bob quan aquest l’ha escridassat dient-li marica, mentre que en la versió del 1965, després d’haver estat escridassat, en Jim es tira a la força en Bob (el viola) per tal de tancar el cercle i oblidar per sempre el secret de l’obsessió d’en Bob. Així en Jim elimina una visió romàntica obsessiva que exclou de la seva vida qualsevol altra cosa, fins i tot la seva mateixa vida.

Amb una prosa senzilla i alhora dura, la novel·la no s’està de retratar les conductes socials que han escarnit els actes homosexuals ni, tampoc, de descriure el sentiment d’alienació que provoca el pensament heterosexual sobre l’estereotip gai, femení i gens viril. Contra això, Vidal retrata la gent que menja del mateix sexe com a molt diferenciada, fins i tot gent casada que no dóna cap signe de les seves preferències sexuals.

Al Prefaci, escrit per l'autor el 1995, Vidal hi diu:

"Suposo que en la vida de certes persones notables sorgeix de sobte el moment de l’elecció: he de casar-me o cremar-me?, robar o donar als altres? Tancar la porta a una vida que hem anhelat, al mateix temps que de manera deliberada obrim una altra a l’infortuni i al dolor perquè... El “perquè” és la veritable història que poques vegades s’explica."

Deu ser per això que, a la novel·la, es repeteix algunes vegades la frase "és més barat comprar llet que mantenir la vaca".

Abans, les novel·les sobre homosexuals tractaven o sobre transvestits o sobre introvertits solitaris que acabaven sent uns desgraciats en el seu matrimoni i sospiraven pels xicots de la Marina. Suposo que és per parlar clar que Gore Vidal ha estat considerat l’inventor de l’homosexualitat a partir d’aquesta novel·la, com Allen Ginsberg va ser declarat l’inventor de la mamada el 1956 a partir de Howl (Udol). Però això ja són figues d’un altre paner.

[més sobre la novel·la a la xarxa: llegiu The Name of Love, d'Adam Haslett (The Nation, novembre 2003)]

quan l'ou de la serp s'estava covant

M'acabo de llegir Històries de Berlín, de Christopher Isherwood. El llibre, del 1945, que comprèn dues novel·les anteriorment publicades per separat, Míster Norris canvia de tren (Mister Norris changes trains, 1935 -llavor de la pel·lícula Yo soy una cámara-) i Adéu a Berlín (Goodbye to Berlin, 1939 -inspiradora de la pel·lícula Cabaret-), l'he trobat excepcional.

Les dues novel·les són força diferents: mentre la primera es concep com una novel·la d'intriga melodramàtica a través de l'enigmàtic estafador que és protagonista i alhora dóna el títol a l'obra (i que a la vida real es deia Gerald Hamilton), la segona es concep a partir de fragments de diari i d'històries curtes. Però allò que les uneix és la increïble descripció del que es vivia a Berlín en els anys d'ascens del nazisme i en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial.

Christopher Isherwood, un anglès que aleshores es dedicava a l'ensenyament de l'anglès a la ciutat alemanya, hi descriu el que tenia davant dels ulls: unes antigues cases burgeses convertides en pensions, on els bohemis malvivien; els foscos cafès-teatre, on dubtosos artistes convivien amb gigolós, putes, estafadors i lladregots circumstancials; la part alta de la ciutat, on les classes acomodades àries i jueves s'encastellaven, i els barris baixos, on la classe obrera, condemnada a passar gana, participava en els grupuscles comunistes que volien dominar la política i/o fins i tot (també) simpatizava amb els nazis només per tenir alguna cosa amb què omplir l'estómac. Per tant, va viure de prop les circumstàncies que van propiciar la situació que donaria origen a la incubació i posterior esclat del que el suec Ingmar Bergman batejà cinematogràficament com l'ou de la serp, és a dir, el caldo de cultiu del nazisme i de la barbàrie humana.

El que m'ha sorprès més és el la mesura tan justa que es fa de la participació del narrador-autor en tot el que s'hi descriu: mai no confessa la seva homosexualitat, però tots la sabem pel que arriba a viure i veure (anys més tard confessà que tots i cadascun dels personatges que surten en aquestes dues novel·les els va conèixer personalment i fins i tot alguns van ser amants d'ell). Tampoc mai no dóna el seu punt de vista de la situació política (un desgavell frenètic i desbordant que anava pujant de to cada vegada més). I és que, malgrat que queda clara la impassivitat dels berlinesos davant els aldarulls i els abusos que els nazis anaven practicant, l'autor se'n manté al marge però tots sabem, per l'escepticisme i la ironia freda que hi desplega, que simpatiza (i també perquè hi participa) amb les esferes comunistes i els baixos fons berlinesos.

També és encomiable la melangia que hi traspassa, tot i que mai declarada, en les dues novel·les: tots i cadascun dels personatges que hi apareixen van desapareixent de la vida d'Isherwood tal i com hi han aparegut, per casualitat, però alhora l'autor en conserva el record ben viu i el procés d'escriptura/edició significa el gran adéu que en fa, no només de la gent, sinó també d'una ciutat, d'una època i d'una llibertat que desapareixerien totalment. Una elegia en clau realista que dóna un sentit de viure excepcional.

Si algú s'anima a llegir les novel·les, que ho faci: són fenomenals. Ambudes es troben en castellà en un sol volum; en català només és disponible Adéu a Berlín, però en recomano fervorosament l'edició castellana per la traducció magistral que en va fer Jaime Gil de Biedma el 1967.

A propòsit de la melangia d'Isherwood: en una entrevista que Roger Austen féu a Isherwood per a una ràdio gai de Sant Francisco el desembre de 1976 (i publicada en castellà a Cónsules de Sodoma, Tusquets 2004 -llegiu-la: en ella Isherwood fa força comentaris sobre la veritat que hi ha rere aquestes dues novel·les-), s'hi diu:

AUSTEN: Imagino que a usted nunca le ha durado mucho la melancolía.
ISHERWOOD: Jugué con ella cuando era joven, pero cuando empecé a darme cuenta de cómo era la vida, comprendí que era peligrosa e insufrible.

AUSTEN: ¿La conciencia de la malencolía?
ISHERWOOD: Sí. Te destruyes a ti mismo.

Ja sé que no té gaire a veure amb la novel·la ni amb el post, però quan vaig llegir això, vaig parar de llegir i vaig pensar que abans un servidor era molt malencònic i alhora molt infeliç a causa d'aquesta consciència tonta. No sé què m'ha fet aprendre que és millor viure cofoi i ben esponjat que no pas enfonsat en una malenconia que no et deixa ni respirar.